Des-policialitzar. Una imatge apocalíptica

“L’abolició no és absència, és presència. Allò en què es convertirà el món ja existeix en fragments i peces, experiments i possibilitats. Per això aquells que senten en el seu interior una profunda ansietat perquè l’abolicionisme significa derrocar-ho tot, cremar la terra i començar una cosa nova, que oblidin això. L’abolicionisme implica construir el futur a partir del present, de totes les formes que puguem” Ruth Wilson Gilmore

 
En l’onada de protestes en contra de la violència policial i el racisme institucional que van atropellar els Estats Units l’estiu de 2020 es va fer veure un canvi de missatge.

Els manifestants ja no sols portaven pancartes de «Black Lives Matter» o altres proclames antiracistes; pertot arreu es llegia «defund the police», «abolish the police»: desfinançar i abolir la policia. Què implica aquest gir en la gramàtica de la protesta? Es tracta d’un canvi estratègic en la lluita contra el capitalisme racial, el desplaçament cap a un horitzó ja operatiu? M’agradaria reparar en aquesta imatge tan complexa, que fins i tot podríem descriure com a sísmica, per a intentar llegir les profundes implicacions que desencadena.

Al que aquestes proclames apunten és «un dels secrets millor guardats de la vida moderna. Els experts ho saben, la policia ho sap, però el públic no ho sap»: la policia no és aquí per a garantir la seguretat ciutadana. Diversos experiments i estudis (per exemple, el que es va dur a terme a Kansas City el 1973) han demostrat de manera reiterada que la presència policial no fa disminuir l’activitat criminal, ni tampoc la percepció de risc per part de la ciutadania. El seu únic propòsit és mantenir l’ordre social mitjançant la contenció (que no solució) de la resistència a aquest ordre. No ha tingut una altra comesa des dels seus orígens, que són, per cert, colonials i industrials. Els podem situar en la Guàrdia Irlandesa que instaura la Corona Britànica per a controlar l’illa, en la Policia Metropolitana de Londres que va sorgir per a contenir les regirades luddites, o en les policies que apareixen per a vigilar la fugida d’esclaus de les plantacions als Estats Units: és a dir, la policia sorgeix com a part de la raó d’Estat per a gestionar i explotar la desigualtat en el s. XIX, passant de tècniques militars repressives, cares i cruentes a altres tècniques de control social, estables i legítimes. Ni aquest és el lloc ni jo soc la persona adequada per a explicar de manera detallada les causes i raons de tot això; hi ha desenes d’articles i publicacions que s’han ocupat d’això recentment. Tots ells coincideixen que cal tenir molt poca o cap fe en què una reforma del cos policial portarà algun canvi substancial més enllà d’una mica de maquillatge públic, per la qual cosa, comptat i debatut, podem dir que la policia és una institució obsoleta i violenta la fi de la qual hauria de ser pròxima. I què es proposa amb l’abolició o dissolució de la policia? Redistribuir els fons destinats a les forces de l’ordre entre serveis socials i comunitaris com, per exemple, l’habitatge, l’educació, l’ocupació o la salut pública, que sí que presenten una relació directa amb la criminalitat, perquè a majors i millors equipaments socials, comunitats més segures i criminalitat més baixa.

D’altra banda, el que aquestes anàlisis també demostren és que la policia és molt més que un efectiu d’uniformats. És sobretot un dispositiu de control que ha estat reforçat en aquestes últimes dècades de govern neoliberal, i que ha normalitzat la cultura de la (in)seguretat, de la vigilància i de la por com a complement a la fragmentació social. Fruit d’això és l’actual clima reformista, centrat en promoure una imatge renovada de la policia des de paràmetres de diversitat (tant de gènere com ètnica), de professionalització (amb amplis programes de formació i organismes reguladors), de proximitat (amb la creació de policies comunitàries) i de prevenció (més que de repressió); és a dir, s’ha buscat (i s’ha aconseguit) «socialitzar la policia i policialitzar allò social». Com expliquen magistralment — amb grans dosis de terror incloses— Sergio García García i Débora Ávila Cantos, això s’ha produït en l’Estat espanyol a partir del buidament de les polítiques socials, substituïdes en part per programes de gestió d’emergències i projectes de responsabilitat civil corporativa; buit que ha estat aprofitat per a la infiltració de la policia al camp de la intervenció social i, amb això, la interiorització de la vigilància tant a nivell personal com veïnal. Així, en aquests últims temps hem anat veient com la policia assumeix funcions de treballadors socials (mediació de conflictes veïnals, presència a les escoles fent xerrades, dinamització de recursos ciutadans, etc.) i, paral·lelament, hem vist com tots nosaltres ens hem convertit, a poc a poc, en policies: a l’esquerra i la dreta han proliferat les policies semiòtiques i els criminacionalistes, el punitivisme d’associacions de veïns «cabrejats» o, més recentment, els justiciers de balcó. Estem vivint una nova era definida per la policialització on la cultura dels cossos policials i de la vigilància de l’ordre s’ha instal·lat en altres àmbits socials, professionals i vitals, prèviament inimaginables.

Portant tot això de tornada al moment actual, crec que a hores d’ara a ningú se li escapa que la crisi desencadenada per la gestió de la pandèmia ha tingut com a conseqüència un notable augment de la presència policial als carrers, i amb ella, un notable augment de la policialització de l’esfera pública: ha proliferat el llenguatge bèl·lic, les sancions, l’apel·lació a la disciplina i a la responsabilitat individual-col·lectiva, les interpel·lacions morals al carrer i a les xarxes… un brou de cultiu per a l’autoritarisme i els seus abusos, contraris a qualsevol forma de desenvolupament comunitari. Una altra de les grans conseqüències de la COVID és que ha deixat al descobert i ha aguditzat dràsticament les desigualtats socials, econòmiques i polítiques existents (s’ha vist molt clarament, per exemple, en la possibilitat de seguir les classes en línia de milions d’infants, o en la polarització de la riquesa); revelant de manera dramàtica, també, que la letalitat del virus ha estat major en aquells llocs on la infraestructura social era escassa o pràcticament inexistent després d’anys d’austeritat, racisme, retallades i guerres polítiques. La policia i la policialització no sols són contràries al desenvolupament comunitari, sinó que agreugen les desigualtats i problemes de base que suposadament atenen. Recullo aquí, al fil del que s’ha dit, dues preguntes més que pertinents que planteja José María López-Riba: «era necessària aquesta policialització de la gestió d’una crisi (que no oblidem) és sanitària? […] Al cap i a la fi, no és millor cuidar-nos davant el virus (amb serveis públics forts i suport comunitari) que fer la guerra contra ell?».

La bellesa de la filosofia abolicionista radica en la seva força vitalista i operacionalista. Com apunta Ruth Wilson Gilmore, l’abolicionisme no és una qüestió de queixa i compassió, sinó de polítiques arrelades en la vida i la mort; és una pràctica de llarg alè basada en la presència, en el ser present i construir des del present: de com connectem i multipliquem les xarxes que tenen la capacitat per a aixecar (que no per a liderar) un moviment ampli a favor de la justícia social, a favor d’una vida vivible. Com em recorda el meu amic Victor Aguado Machuca, l’abolicionisme no és una utopia; més aviat, és el present que es comporta com un anacronisme. Permet pensar i actuar de manera sistèmica entorn de la vida en comú, reconeixent les vulnerabilitats i solidaritats compartides. I a partir d’aquí, unir forces en la lluita, dissenyar i l’organitzar maneres d’operar contra aquestes vulnerabilitats de manera conjunta, i impulsar «projectes que afirmen la vida», com els que proposen els promotors del desfinançament policial. Pensar amb aquest horitzó interseccional ens porta a més a abolir no sols una «sinó totes les institucions violentes»: la presó, el treball, la universitat, el professor, el comissari o l’artista, com suggereixen Moten i Harney. Proposen que a la fórmula composta per l’abolicionisme i la presència s’ha de sumar l’èxode, la capacitat de sostreure’ns de les institucions i relacions de violència en les quals participem: abandonar en massa, en comptes de romandre en una posició antagonista, i activar formes de complicitat radical «a favor de la realització radical de la presència». Abandonar la institució de l’artista, del comissari (de policia com d’art: A.C.A.B. per igual) i «les seves profundes aigües estancades» que assenyala la meva volguda Raisa Maudit, a favor d’una presència estètica i intel·lectual compartida.

Fa poc, en una classe que impartíem juntes, la meva companya Hypatia Voulourmis ens recordava que l’etimologia grega de «apocalíptic» no sols al·ludeix a la seva capacitat de destrucció, sinó també de revelació. Invocava així uns feminismes apocalíptics les forces revelatòries dels quals vindrien a desfer i a acabar amb mons heteropatriarcals i racistes, cridats a desaparèixer, creant en el seu lloc altres mons vivibles. Podríem dir que la imatge de la des-policialització que ha sorgit d’algun temps ençà, gràcies a les llargues herències del pensament i activisme negre abolicionista, és això: una imatge apocalíptica, una imatge sísmica o un horitzó que conté ja els fragments i peces d’un món per venir.