Descolonitzar el museu i altres faules terribles. És possible?

“La descolonització serà un procés violent”, deia Fanon, i li sobraven raons per a estar-ne convençut.

A Bolívia, a principis del mil·lenni entre 2000 i 2003, es van viure fortes revoltes anticolonials: La Guerra del Gas i la Guerra de l’Aigua. Aquestes mobilitzacions representen per a molts bolivians un punt de ruptura radical respecte a l’ordre colonial i totes les seves relacions vigents a través de les multinacionals i de la raça/classe opressora local fins llavors governant, els blancs/mestissos, cooptats també pels mandats de la globalització i els seus processos de saquejos a través de les armes i tot tipus de violència sobre els cossos i territoris bolivians. Encara que després d’aquest procés de resistència i l’expulsió tant de les empreses espoliadores com dels servils polítics, Bolívia no ha deixat de ser un territori indígena en disputa amb profundes ferides colonials. Aquestes revoltes van suposar retrobar-nos de nou amb la capacitat de resistència des de l’organització popular, el teixit comunitari, la persistent força ancestral anticolonial que va esdevenir en l’Estat Plurinacional, que va ser i és un procés de reparació fruit del poder popular, arrabassant de mans de lladres colons el que és nostre.

Inicio aquest escrit des del meu arxiu personal, d’haver estat aquí, i també amb la necessitat permanent de trobar referències genealògiques que des del passat puguin motivar-nos a continuar lluitant malgrat el refredament i de la suposada impossibilitat de canviar-lo tot en aquest món anti-nosaltres. Treure al colon dels nostres territoris va ser possible, ho serà, també, treure’l dels museus? Com opera la restitució o reparació, proposta des de les cúspides dels privilegis colonials i les avantguardes aliades? És possible descolonitzar els museus?

Dibuixos Hache Mau. Bolígraf i paper (2000)

Des de fa anys, a Espanya, alguns museus inicien un procés de “debat i accions” sobre una proposta de suposada descolonització a partir de la restitució, reparació i devolució, encara que no s’esmenta gairebé, també la garantia de no repetició. Alhora es generen socialment narratives i viralització de posicions negacionistes/nacionalistes de la violència colonial cap als nostres territoris del sud global, negant els genocidis dels nostres pobles. El que de manera racista anomenen “La història negra” o imperiofobia.

“El robatori colonial que activa una ferida històrica”, partint d’aquesta reflexió de Yki Yos Piña, activista travestí cimarrona, podem reflexionar sobre l’acarnissament permanent del procés transtemporal amb el qual la violència colonial ha marcat els nostres cossos, a propòsit del debat negacionista i banalitzant de la blanquitud estesa no sols en cercles acadèmics i polítics, sinó també profundament i veïnalment socials. El supremacisme està instaurat en la ciutadania plena que atorga els privilegis de l’ordre colonial heretat. El debat insistent i burlesc que es genera també entorn de la devolució sí o no, és bastant violent i posa en evidència el lloc de poder respecte a la ferida espiritual, històrica que ens travessa. Els activistes en el nostre ampli espectre estem permanentment violentats pels bons alumnes de tota la pedagogia colonial, no hi ha excepció, hi ha amos pertot arreu, fins i tot benvolents.

La colonialitat i el seu racisme, la colonialitat i el seu saqueig, la colonialitat i el seu patriarcat, la colonialitat i els seus genocidis són vigents, només fa falta veure tota la violència desplegada sobre el poble i els cossos palestins i el seu extermini transmès en línia. Cossos racialitzats no blancs, situadament els migrants podem parlar des de la ferida, la ferida pròpia i la ferida col·lectiva, que mai estan separades.

Habitem un món que per fronteres està configurat amb cicatrius, ferides a la terra i als nostres cossos que són marca just allà on comença el saqueig, cicatrius a les nostres creences, a les nostres identitats, a les nostres cosmovisions. Els museus occidentals ens deuen a totes molt més els respectius interessos. Hi ha una ferida, hi ha un deute.

Les polítiques del perdó tenen una història tan sinistra perquè són la pròpia història del colonialisme i des d’allà han constituït el supremacisme, també moral, dels colons blancs, els seus descendents, les seves empreses i els seus governs, és una cosa en la qual hauríem d’estar molt atentes i desconfiar radicalment de tota estructura que representi legitimació tant simbòlica com material de la jerarquia racial històrica i totes les seves equacions econòmiques. Desconfiar de tots els blancs en situacions de poder, desconfiar de tots.

Respecte a l’ordre colonial, és ineludible pensar en la distribució de “l’humà” i “el no humà” des de tota organització articulada des del privilegi de destruir o salvar “a l’altre” per a autoreferenciar-se en la cúspide de l’ordre. En aquest sentit, el museístic històricament també s’ha alçat com a fàbrica i reproducció de l’humanisme blanc eurocèntric, sublim que alhora i cínicament es funda en el saqueig d’altres pobles.

La desconfiança a la narrativa de descolonització, parteix de la idea que tota reparació ha d’anar molt més enllà d’allò simbòlic o dialèctic, tenint en compte la capacitat que té el capitalisme d’apropiar-se i rendibilitzar al seu favor tantes demandes polítiques per a sostenir la seva narrativa de modernitat, inclusió, diversitat i universalisme, processos assimilacionistes com el del feminisme liberal, o els  LGTBIQ i els seus discursos nacionalistes (feminacionacionalisme, homonacionalismes) que són eines de propaganda “salvacionista” utilitzada per colons genocides en territoris on la geopolítica extermina a la població indígena per un territori d’estratègica localització i espoli que garanteixi la seva zona de privilegis.

Necessitem una mirada d’enfocament radical i transformador que entengui que les estructures que van espoliar objectes de representació culturals de territoris dominats pel colonialisme han estat utilitzats en una sort d’exercici econòmic empresarial que ha servit i serveix per a configurar el sistema mundial i totes les seves pràctiques supremacistes, utilitzats com a eines/trofeus/fetitxes per a crear pedagogies i distàncies entre el civilitzat i el salvatge, entre l’humà sublim europeu i el protohumà no europeu.

Entenem la restitució com un acte important, però no suficientment important com per a interpel·lar el sistema món que continua operant en lògiques extractivistes, genocides i deshumanitzants. Diu Susy Shock, activista travestí marrona argentina, “No volem ser més aquesta humanitat”. La devolució tampoc és suficient com per a parlar en termes reals del robatori, saqueig i totes les violències que van suposar tant objectes com subjectes utilitzats en els seus museus per a determinar el seu poder supremacista absolut.

Reconeixem que aquestes accions actuals, fins i tot les de reparació històrica, estan dissenyades per a sostenir el sistema; el museu per a descolonitzar-se hauria de desaparèixer. Diu Mikaela Drullar, activista trans dominicana (parafrasejo), “No es pot descolonitzar el museu, perquè el museu és la pròpia estructura colonial, igual que no es pot descolonitzar els Estats”.

Dibuixos Hache Mau. Bolígraf i paper (2000)

Convinguem que abracem les devolucions, les restitucions, les quotes racials (sarcasme), abracem la possibilitat que les comunitats que han sobreviscut a totes aquestes violències durant més de 500 anys puguin retrobar-se amb els seus incommensurables objectes/subjectes, pensant en altres ontologies negades que encara resisteixen. Sabem que des de lògiques occidentals la impossibilitat de tractar aquests “objectes” com a entitats, subjectes vius sagrats, respectant la seva importància espiritual, genealògica i els seus múltiples significats culturals i no com a simples peces de museu a retornar, inclús si els acompanya la narrativa de justícia social.

El paper de les comunitats hauria de ser fonamental en aquests processos i no ho és.

Aleshores,  poden els museus transformar-se de manera que deixin de reproduir les estructures de poder que els van donar origen? Podem imaginar políticament diverses qüestions sobre aquest tema, que els museus haurien de transformar-se en espais d’activisme amb protagonistes reals on hi hagi reflexions crítiques radicals als processos històrics d’espoli, epistèmic, material, simbòlic que interpel·lin tota estructura i cànon occidental supremacista, afavorir llocs d’activació de memòria i reparació col·lectiva, pressupostos alliberats, això implica donar suport a causes polítiques de resistència als processos colonials vigents, finançar recerques acadèmiques i no acadèmiques en el sentit occidental de l’acadèmia de l’activisme antiracista, desnaturalitzar els llocs de poder supremacistes, acadèmies, universitats, museus o qualsevol altra parròquia. Podran?

Aquestes reflexions i altres compartides pel meu teixit antiracista situat en un espai tan profundament racista com Catalunya, que per cert, per a quan? El debat sobre el reconeixement i reparació del procés de tràfic de persones africanes per als règims colonials a les Amèriques. El mal és tan immens com l’enriquiment i la hipocresia en aquesta ciutat.

Proposem desafiaments que sabem impossibles d’assumir a l’una del manteniment d’estructura i pràctiques polítiques, econòmiques i morals de la blanquitud i les seves institucions colonials que sostenen els seus privilegis, posem en qüestió també la benevolència des de llocs històricament de producció i reproducció dels valors “neo” colonials i capitalistes. Suportaran?

Dibuixos Hache Mau. Bolígraf i paper (2000)