close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

18 abril 2013
a) Mohamed Ali Fadlabi:
Descubrir Amèrica a l’Aràbia

Haizea Barcenilla

Pugem al taxi. Una de les meves companyes li posa davant de la cara al taxista un petit mapa, d’aquests de disseny mínim i bufó que reparteixen a les biennals, i li demana que ens porti allí, a la “Sharjah Biennial Àrea”. El senyor mira primer el mapa i després a la meva companya, tal i com Elliot va mirar ET, i li fa un gest amb les espatlles que tant aviat podria voler dir “no sé on és” com “l’hummus no se m’ha posat bé”. Li pregunta “next to what?”, i ara és la meva companya la que mira al taxista com si no fos d’aquest món. “I don’t know. YOU should know! “Li diu. És la tercera vegada que estem en aquesta situació des que vam arribar als Emirats. És la tercera vegada que agafem un taxi.

Aquesta anècdota no vindria al cas si no fos perquè la biennal de Sharjah es diu, precisament, “Re: emerge. Towards a new cultural Cartography” (Re-emergir. Cap a una nova cartografia cultural) i ens parla, amb contundència conceptual; estètica i post-colonial, de la necessitat que nosaltres, els “occidentals” blancs i racionals, deixem de considerar-nos el melic de l’univers. Les línies marcades per la biennal segueixen rutes diferents de les que uneixen Europa amb un altre lloc (aquest “altre lloc” informe; exòtic; llunyà; amb recursos naturals inexhauribles, vegetació en abundància i molts mosquits). Per exemple, ens revela la posició estratègica de la península aràbiga entre Àfrica i Àsia, enmig d’una ruta de comerç antiquíssima que produeix intercanvis culturals completament aliens al nostre coneixement. I aixecant la vista cap a la marró ciutat de Sharjah, on el 70% de la població són homes; i més de la meitat d’ells, emigrants d’altres països dels veïns continents; amb el mar a un costat i el desert a l’altre, per fi t’adones que és cert: que per a la gent amb la que ens creuem, el centre del seu món és això, i si no aquest, un altre encara més allunyat del nostre.

Tornem al taxi, que aconsegueix portar-nos al museu. Allà, una primera peça de Saâdane Afif: una cadira feta d’arish, un teixit de palma tradicional d’Aràbia, i la transcripció de l’entrevista de l’artista amb l’artesà, en la qual anem llegint que aquest últim no sap (ni li importa) de quina època són els dissenys, i de fet els canvia depenent dels gustos dels turistes. La que està exposada aquí segueix un model d’Enzo Mari de 1974, que li va donar Afif, i n’hi ha altres trenta a les sales d’exposicions. Sales d’exposicions situades en edificis rústics amb patis interiors, a la “zona de patrimoni” en vies de construcció. Com que l’arquitectura als Emirats sempre ha estat efímera i per tant, no hi ha edificis antics, les grans ciutats construeixen ara suposats centres històrics, passats contemporanis ideals i idealitzats, que es completen meravellosament amb la tradició “enzomariana” d’arish.

Això que alguns considerarien simpàtiques historietes són en realitat les dues primeres puntades a la boca per a l’orgull universalista occidental. En primer lloc, perquè la gent, als Emirats Àrabs (i probablement al Pakistan, d’on eren molts dels taxistes), no té una concepció de l’espai abstracta i representada en una combinació bidimensional a escala matemàtica. Miren el mapa i veuen el que veiem nosaltres en mirar les inscripcions a les mesquites: uns dissenys molt bonics. Ells s’orienten amb referències físiques; distàncies entre llocs coneguts o emblemàtics; amb una intuïció absolutament diferent de la ciutat. I en segon lloc, no tenen un concepte de passat i present similar al nostre. No és un problema que la zona històrica es construís ahir; de fet, a la Meca s’estan dedicant a destruir els edificis de l’època de Mahoma perquè la gent no els idolatri. Igual que al Japó el santuari d’Ise, el més important de la religió shinto, es destrueix i reconstrueix en un lloc adjacent cada vint anys per renovar la seva naturalesa.

b) Tintin Wulia:

Són moltes les bases suposadament naturals i racionals del nostre pensament que es posen en qüestió a Sharjah, a través de la ciutat i de les obres d’art. També la pròpia idea dels valors artístics. Si la concepció del passat és ja tan diferent, no ho seran de la mateixa manera les referències filosòfiques; les obres artístiques; les maneres de jugar amb els formats; les tècniques; els conceptes? En un primer moment costa, per exemple, respondre a les obres de Mohamed Ali Fadlabi, qui pren com a punt de partida la pintura eclesiàstica d’Etiòpia per mesclar-la amb referències de superherois; retro-futurisme, i la música i estètica de Sun-ra, entre d’altres. Ens sentim completament alienats davant l’obra cal·ligràfica de Mouneer Alshaarani, nosaltres que comprenem instantàniament a Jenny Holzer. I potser la nostra primera tendència és menysprear, com es menysprea el que no encaixa en els nostres esquemes, com defensa per no reconèixer la nostra ignorància.

Però una selecció d’obres magnífiques (impossible fer justícia en un article tan curt: lectora, lector, passa’t per la pàgina web de la Sharjah Foundation i pren-te el teu temps) i la sensació de navegar per un espai on les referències són altres, acaben per fer-nos comprendre que el títol, amb el seu “towards”, com si s’emprengués el viatge ara, es dirigeix a nosaltres: al nostre món d’art de Documenta, Manifesta, Londres i Nova York; a nosaltres, hereus de Colom, que estem descobrint que existeixen altres formes de representar l’espai vital. A la resta del món ja ho sabien. I ja hi són.

A l’Haizea Barcenilla li sembla que l’art no existeix per sí mateix, però dins de diferents sistemes socials entrecreuats, embrancat entre ideologies i formes de mirar, incloent xarxes d’intercanvi, de venta i de compra, de producció i d’exposició. Quan escriu crítica li agrada ampliar al màxim possible el seu objecte d’estudi, comprendre’s com a part d’ell, plantejar-se quina és la seva posició. Li resulta impossible veure l’art sense tota la resta, i tota la resta sense l’art. I de vegades aconsegueix enllaçar unions entre tots els flancs.

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)