Cercar
Per buscar una coincidència exacta, escriu la paraula o frase que vulguis entre cometes.
A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.
A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.
A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.
Tractem d’existir en tempos en què la possibilitat de futurs alternatius ha estat pràcticament erradicada. Aquí, avui, en aquests dies que s’acosten de forma aparentment inevitable al record de la destrucció, és quan enyorem i assagem noves formes de trobar-nos, buscant espais per a l’entusiasme individual i col·lectiu.
Necessitem amb urgència configuracions comunes d’entusiasme polític, social i cultural. Sentim la necessitat de fer emergir noves formes de comunitat, de coexistència i d’articulació que superin les velles estructures que ja no sostenen les vides.
En un món que exigeix rendir comptes fins i tot de la pausa, de la tendresa o del descans, ens preguntem:
Què significa avui sostenir l’alegria sense que sigui una coartada per a la indiferència?
Què passa si en el clima polític actual apostem per l’esperança?
I si insistim en els afectes i en el dret a imaginar sense la culpa de l’impossible?
A Mal d’època, la filòsofa i poeta panamenya Victoria Alegría explora com la llibertat ha estat absorbida per la lògica del mercat, reduïda a l’elecció de marques, la creació de contingut o el mite de “viure del que estimes”. En el seu text, argumenta que la desobediència podria ser el primer gest veritable de llibertat, i es pregunta com recuperar el temps, l’avorriment i el silenci, o què passa quan deixem de produir i comencem a plantejar-nos preguntes més complexes.
Per què no llancem totes les preguntes complicades i incòmodes, ens mirem a la cara i practiquem el diàleg i l’escolta com a nostre únic i últim recurs?
A 🌀 Una conversa amb Valentina Desideri sobre el present utòpic, dialoguem sobre com les pràctiques artístiques podrien resistir la gramàtica dominant del temps lineal, el control i la inevitabilitat. Apostem per una utopia com a pràctica que succeeix en el present, i per la màgia, la intuïció i la generositat com a eines per passar de l’autoajuda a l’ètica col·lectiva, del control a la ressonància, de la creació individual a la imaginació col·lectiva.
Com desmantellem el mite de l’ego per apostar per una premissa més abundant i despresa?
A Canvi i fora: dembow, desobediència i tecnologies afrodescendents de l’avenir, el comissari dominicà Luis Graham Castillo argumenta que el dembow és més que música: és un mètode de micropolítica, un arxiu vibratori de supervivència i invenció. Des d’altaveus trencats i botigues de cantonada, el dembow evoca sistemes de coneixement del Carib Negre arrelats en l’alegria, el trànsit, el soroll, la contradicció i la comunitat. El dembow no demana ser entès, exigeix ser ballat.
I si el futur no necessita traducció, només ritme?
D’altra banda, la poeta guatemalenca maia k’iche’ kaqchikel Rosa Chávez ens parla des d’una nosotridat, no per universalitzar l’experiència, sinó per recuperar el sentit de coexistència. En Temps urgents, ritmes pausats: experiments per ritualitzar l’esperança, aposta per les pauses sagrades com a actes de resistència col·lectiva per commoure’ns i trobar la imaginació i la persistència que ens donen els cossos d’aigua per a la construcció de presents i futurs lliures. Ritmes pausats com a experiments per ritualitzar l’esperança.
Com responem davant les presències que no són materials ni humanes?
Aquesta sèrie de textos és una exploració i una invitació a considerar altres formes de fer, sentir i ser. Connecta narratives diverses: històries contra la inèrcia, contra l’esgotament, contra la seductora mentida que no hi ha alternativa. Sense pretendre respostes definitives, insisteix en les preguntes, en els contorns del que encara no té forma. Ens convida a submergir-nos en l’orgull de l’inassolible. I evoca possibles tecnologies de l’esperança, no com a escapismes, sinó com a estratègies per habitar el present amb més plenitud i lucidesa, per percebre i cultivar possibilitats latents en l’ara.
Aquesta és l’alquímia col·lectiva: aprofitar la força del sentiment compartit, fomentar noves ecologies de pensament i utilitzar llenguatges i metodologies que trenquen el cicle de la repetició, tot impulsat per l’obstinació contra la resignació i per desobeir el possible, traspassant els seus límits.
(Imatge de portada: S/T de Libertad Rojo)
Juan Canela és curador en cap del Museo de Arte Contemporáneo de Panamá. Es dedica a treballar amb artistes i amb altres persones. Entén el que és curatorial com una pràctica en què entren en joc idees, conceptes i continguts, però també estructures de treball, ritmes, models i formes de vida. Si sembla que no hi ha un futur possible, potser des d’aquí podem donar-nos a la tasca de tancar els ulls i intuir-ne algun.
Libertad Rojo (Panamà, 1992) és una artista panamenya interessada en allò místic i allò comunitari. És membre fundadora de la col·lectiva d’art Nuestra (2019), amb qui ha desenvolupat una metodologia de treball. La seva obra explora futurs, desig i transformació des d´una mirada poètica i experimental. Ha participat en mostres com TrópicoGráficoMágico (2022) i Arcanos Cercanos (2024).
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)