Di-solucions d’Art

La definició d’un món de l’art basat en individualitats -habitualment masculines- que generen les seves obres per passar a ser material consumible es posa en dubte en la crisi global. La necessitat d’acció i resposta social porta a Tania Bruguera a plantejar la bellesa d’allò útil per intentar superar barreres, distàncies i posicions còmodes, amb la voluntat de fer preguntes de difícil resposta.

Deia Allan Kaprow que el No-art és més art que l’art art. Que el mòdul lunar supera qualsevol esforç escultòric contemporani, i que per tant, l’artista deixa de ser tal per, com no-artista, fluir entre la vida i l’art. Una cosa similar està passant a Queens, amb el “Immigrant Movement International” Tania Bruguera fa de iniciadora d’un projecte que vol eliminar l’espectador i replantejar les relacions entre poder, ciutadania i mercat.

El projecte parteix amb el suport de Creative Time i el Queens Art Museum, i viu la seva primera fase a Corona Park, un barri de majoria llatina dins de l’amalgama d’orígens d’aquesta part de Nova York. El local a peu de carrer, actua com a centre comunitari, on s’organitzen des de sessions gratuïtes amb advocats, a classes d’anglès, dibuix o vídeo. Bruguera viu a la mateixa zona, comparteix la seva vida amb il·legals i sobreviu amb el salari mínim.

El 2010 dos Museus van omplir el seu espai amb dues propostes que per a alguns va significar l’entronització de l’estètica relacional als Estats Units. Mentre Marina Abramovic estava asseguda a l’atri del MoMA mirant fixament durant tres mesos a més de 1.400 persones, a l’espiral del Guggenheim la gent passejava xerrant sobre el progrés amb els intèrprets de Tino Sehgal. Ambdues situacions constitueixen un exemple de com utilitzar al museu en totes les seves dimensions i al mateix temps incloure al públic en l’esdevenir de la peça, generant experiència.

La redefinició de l’espectador revela segons Jacques Rancière un procés d’emancipació. L’espectador deixa de ser tal per constituir-se com contacontes (storyteller), activant així no tan sols la seva participació en el moment present, sinó també en el procés de gravació humana per excel·lència: la memòria.

El públic es fa protagonista de l’art en ser ell mateix qui dirigeix ​​i digereix la seva implicació. No obstant això el paper de l’artista en aquestes peces quedava reforçat. En l’exercici de sorpresa d’Abramovic, ella és el canal d’energia on hem de reflectir el nostre interior. A l´organicitat cívica en espiral de Sehgal, ell roman omnipresent, com a autor-guionista dels passos que donem.

La distribució d’allò sensible és per Rancière el que defineix les formes de l'”estar junts” la transformació s’imbueix en allò polític. La creació d’una comunitat d’espectadors emancipats trenca la mediació mimètica del teatre per reformular els rols i aprofundir en la “immediata perfomance ètica”. Per Rancière hi ha un gir ètic en la nostra contemporaneïtat, una cosa fonamental i evident a la plàstica social. Bruguera és conscient d’això al situar-se com no-artista i en avançar en el concepte d´”art útil” com a mètode per “proposar solucions als dèficits de la realitat” per això ha creat l’Associació d’Art Útil que entre altres alimenta el Immigrant Movement International

Amb aquest nom, el 1969, Eduardo Costa va fer dues accions que consistien en: una, instal·lar les plaques d’una sèrie de carrers de Manhattan on aquestes no existien, i dos, pintar l’estació del metro del carrer 42. L’abril d’aquest any, en un esdeveniment de presentació del projecte per al món de l’art novaiorquès, Bruguera va definir que allò que li interessa, no és tant la bellesa de l’objecte útil, sino la bellesa d’allò útil. Seguint aquesta fórmula, el re-ingrés a la utilitat de l’urinari de Duchamp, trenca amb dècades d’auto-complaença estètica de l’art. Al mateix temps que es banya en les genealogies de la definició del paper de l’artista i les de l’objecte com codificador de desitjos.

Claire Bishop va respondre a l’estètica relacional amb la idea de que no es pot evitar la implicació social. Thomas Hirschhorn o Santiago Sierra vindrien a ressaltar aquesta posició quan s’insereixen a la comunitat o a l’explotació. En una recent conferència de Living as Form, el projecte que Nato Thompson (Creative Time) ha ideat com a hub-arxiu d'”art socialment compromès”, Bishop va exposar la necessitat de trobar una forma d’avaluar aquest tipus de pràctiques socials. És necessari rastrejar els seus efectes entre els que hi participen per assegurar-se que el canvi social proposat arriba a algun destí. Al juny passat, a un acte a la Kitchen que formava part de l’exposició organitzada per les comissàries del Whitney Program d’aquest any, Bruguera proposava signar un document on el sotasignant es comprometia a defensar i/o actuar quan algú fes ús d’un discurs exclusivista en contra dels immigrants. Al cap d’un mes, els signants rebien una trucada per fer-los recordar el seu compromís, al cap d’uns mesos més rebien a casa el document amb una acreditació pel respecte donat. Ai! Qui a Europa es pot imaginar signant un compromís per no ofendre i respectar la immigració?

Seguint la narrativa d’Empire, Hardt i Negri identifiquen la multitud i el seu procés de presa de poder, com el subjecte i l’objecte de la globalització. L’ésser migrant respon a la necessitat de la manera de producció, i per tant és una peça clau a la qual encara no s’ha trobat una entitat política corresponent a aquest efecte. El “Papers per a tothom” ressona al projecte de Bruguera, que busca definir també una identitat política per a aquells que no la tenen o més encara, redefinir el concepte de ciutadania d’acord amb els moviments de capital, béns i informació.

L’ecologia social que Bruguera gestiona, es troba en un lloc intermedi, fora dels circuits de l’art contemporani, a mig camí entre l’acció política i la intervenció artística. Com llavors participar, o experimentar aquesta performance continuada? La resposta es alguna cosa així com “s’ha de venir aquí i ser part d’això”. No hi ha una posició còmoda, davant de les circumstàncies i condicions legals, laborals i personals no serveixen propostes per sublimar la situació. L’espai del moviment actua com a generador de diàlegs, com a xarxa de suport, com a acció col·lectiva on el treball de l’artista-activista només pot ser actuar-arxivar (participació i memòria).

Un cop aquesta fase del projecte acabi al desembre, Bruguera proposa una expansió, qualsevol persona o col·lectiu podrà muntar el seu propi espai del moviment a qualsevol racó del planeta, no es tracta de franquícies sinó d’obrir la creativitat com a forma col·lectiva per al canvi social. Ella esmenta com a referència de la “creativitat comú” el projecte de Parreno i Huyghe, Annlee (l’ésser animat japonès que va passar de mans per ser intervinguda, re-contextualitzada o re-interpretada).

La dissolució de l’art o la democratització de les pràctiques de l’art, no tan sols s’insereixen en el llarg discurs de l’art-vida o les re-definicions de l’artista, sinó que també formen part de la necessitat de re-pensar l’articulació del sistema polític-econòmic a escala humana. Una sensibilitat que està d’acord amb la pluralitat i horitzontalitat pròpies dels moviments que sacsegen les places del món. L’acció en massa ha de transformar les formes d’actuació de la ciutadania cap a la construcció de la governança global. Un projecte infinit que passa per assumir un canvi en el sistema de l’art. La individualitat amb què s’ha vestit l’art de l’era capitalista queda desfasada en aquest context. El proper 18 de desembre amb motiu del dia Internacional del Migrant, s’ha llançat una convocatòria perquè artistes de tot el globus proposin accions o continuïn accions proposades. Seguint el fil de crear convocatòries mundials, empenyent el local i el global cap a una reacció on es qüestioni, s’investigui i s’experimenti amb noves formes d’activació tant en el polític com en l’artístic. Al mateix temps aquestes circumstàncies ens obliguen a repensar les formes amb les que escrivim sobre art. Segurament resultat pot haver començat d’una altra manera:

Als Estats Units viuen al voltant de 11 milions d’immigrants il·legals (el 70% d’origen Llatinoamericà), després de gairebé quatre anys encara esperen la regulació promesa per Obama. L’anomenada Dream Act segueix encallada al Congrés de majoria republicana. Poders fàctics com el Tea Party (32% al Congrés) governen les ments d’aquest país, marquen la línia discursiva i alimenten les pors a una invasió del sud. Ells són darrere de les lleis d’Arizona i Alabama, que criminalitzen l’immigrant per la seva condició de migrant al mateix temps que restringeix l’accés a la sanitat i l’educació que amenaça sobretot a la població jove. La barrera ideològica suposa també una barrera econòmica, més del 40% de representants al Congrés i el 66% dels senadors són milionaris, i racial dels 435 membres del Congrés 361 són blancs, dels 100 senadors 96. Quants amb servei hispà o jardinera asiàtica?