close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

14 novembre 2011
L’experiment i els seus riscos

Verónica Escobar Monsalve

Una exposició que s’acosta a diàlegs pausats entre cineastes. Una sala d’exposicions que vol ser el lloc, i el temps, per veure un “altre” cinema. Una ampliació, en quantitat, d’una proposta, i una idea ja presentada anteriorment. El CCCB continua generant exposicions en els límits de contextos creatius, experimentant formats encara que dins d’unes pautes definides per la seva pròpia història i estil expositiu.


“Totes les Cartes. Correspondències fílmiques” marca un pas més cap a la consolidació d’un gènere cinematogràfic que l’any 2005 es va manifestar per primera vegada entre directors de cinema espanyols, la “correspondència filmada”. Com és habitual, els projectes que sorgeixen d’idees anteriors suposen una oportunitat per innovar i provar noves fórmules. L’arriscat objectiu de la mostra és reunir sis conjunts diferents de cartes-filmades entre cineastes. És un ambiciós experiment que intenta portar al límit l’apropiació d’una sala d’exposicions per part del llenguatge fílmic. Es tracta d’un risc necessari per poder indagar sobre les possibilitats d’aquest format de comunicació. És el risc de l’experiment.

Els precedents d’aquesta peculiar forma d’establir una relació entre creadors tenen el seu origen en els anys noranta, quan els cineastes Robert Kramer i Stephen Dowskin per primera vegada traslladen la relació epistolar al camp del cinema. Uns anys més tard, la cineasta Naomi Kawase -qui també participa a l’exposició- comença un intercanvi de vídeo-cartes amb el director Hirokazu Koreeda. Ambdues experiències van aportar els trets fonamentals a aquest format cinematogràfic experimental. Una dècada més tard, es consolida a Espanya a través de l’intercanvi de missives filmades entre Víctor Erice i Abbas Kiarostami, i Isaki Lacuesta i Naomi Kawase, també presentades a la mostra.

Dins de la curta història d’aquest format, l’exposició representa la seva presentació pública amb tots els ets i uts. En reunir les cartes intercanviades entre cineastes procedents de llocs tan dispars com Ciutat de Mèxic, Girona o Teheran, la mostra intenta definir un nou camí que a pres el cinema contemporani per aprofundir en l’ús de l’escriptura com a eina per enriquir el seu llenguatge. Es tracta d’una eina de creació personal on la projecció de l’un en l’altre obre nous horitzons. És un experiment profund dut a terme a través de diversos anys d’intercanvi postal. El resultat és el reflex de la relació que s’estableix entre persones diferents que comparteixen certes similituds en la seva creació cinematogràfica. L’objectiu és mostrar-ho no només com una idea aïllada.

Cada parella creativa ha afrontat el projecte d’una manera diferent, però tots han mostrat l’acceptació d’aquest nou llenguatge, el format de la correspondència filmada no ha estat alterada ni renovada. Simplement veiem ampliat el ventall de cineastes que intervenen, de dos a dotze. Ens serveix per abastar més diferències i juxtaposicions d’estil dins del mateix espai. Però al mateix temps, fa més explícites totes les similituds i ressonàncies possibles entre aquest grup. En poder comparar una relació entre dos creadors amb una altra, és més fàcil comprendre l’abast i les possibilitats que presenta aquesta manera de concebre el gest fílmic. En si, a part de la importància de les obres, aquest és el punt innovador de la mostra. Però al mateix temps, és la causa que el seu potencial es vegi perjudicat. Les infinites dimensions i matisos que descobreix al camp cinematogràfic aquest llenguatge, realment poden arribar a veure’s eclipsades pel format que pren l’exposició.

Des del principi, és possible començar a intuir com de diferent serà l’experiència comparada amb d’altres exposicions. Parets plenes de text explicatiu i ni rastre d’imatge. Les peces es troben recloses, de manera lògica, dins de sales de cinema en miniatura. Un cop assimilada tota la informació que s’estén per les parets del passadís, arriba el moment de submergir-se en la foscor per endinsar-nos en la visió del món de dos cineastes. El més xocant d’aquest moment, i és clar que varia segons l’espectador, és que ens adonem que la primera projecció -la primera de les sis- té una durada de 1h i 39 minuts. Tard o d’hora, es fa evident que aquest esquema es repeteix pel passadís llarg i serpentejant: una passadís amb text sobre la història de cada relació, una sala de cinema i una màquina de cafè, com a fidel aliat contra el cansament.

Si investiguem una mica, ens adonem que el recorregut ja havia estat adoptat per l’exposició “Erice-Kiarostami. Correspondències”. La diferència és que a “Totes les Cartes”, pel nombre d’obres projectades i el nombre de participants, l’exposició gairebé es transforma en un documental èpic sobre el fet cinematogràfic. I és que el terme “èpic” és el que millor descriu a la mostra amb gairebé vuit hores de projeccions distribuïdes en sis sales. Realment, suposa un desafiament als convencionalismes expositius, ja que la seva estructura recorda més a un festival de cinema que a una exposició, que pren com a tema central i punt de partida únic la correspondència filmada com a llenguatge a utilitzar.

És cert que pot arribar a ser una experiència molt interessant, però els visitants han de posar de la seva part, prestant atenció a cada projecció per poder aconseguir captar cada intensa relació que relaten aquestes imatges. Tot i això, una sola visita no és suficient per abastar aquest projecte, cosa que el CCCB ja havia previst. En el fons, el més necessari per veure el potencial d’aquesta exposició és tenir voluntat i paciència. Com ja havíem dit, és el risc de l’experiment.

Verónica Escobar Monsalve és una ànima inquieta amb cor digital i analògic. Les seves investigacions es centren en l’art i la cultura que barreja influències del món digital i pre-digital. Un art i una cultura capaç de reflectir la complexitat del món actual. Creu en l’extrema importància de l’esperit crític i que aquest es pot aplicar a qualsevol faceta de la vida, per difícil que sigui.

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)