close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

23 novembre 2013
a) Graffiti de Santiago Morilla
Dictadures patriarcals

Imma Prieto

El Centre Cultural Pelaires de Palma de Mallorca va obrir programació a la Nit de l’Art amb dues exposicions que aposten clarament per la crítica i reflexió d’aquelles esquerdes sistèmiques que ens vénen caracteritzant com a societat capitalista. Ambdós projectes, del comissari Fernando Gómez de la Cuesta, són el resultat d’una sèrie d’investigacions al voltant de les paradoxes subjacents en el si de les mal anomenades societats democràtiques.

No exempt d’ironia, el projecte pren visibilitat des de la consciència de ser partícip d’aquest entramat de mentides, paradoxes i fal·làcies universals, en paraules del comissari: Una reflexió crítica del primer món realitzada des del primer món.

La primera exposició, High Society, acull el treball de deu artistes i/o col·lectius espanyols que coincideixen en haver-se situat en una línia creativa que va, necessàriament, directament a l’esquerda: les dues plantes del Centre Cultural Pelaires, ocupades per obres de Democracia, Raúl Díaz Reyes, Cyro García, Carles Gispert, Kaoru Katayama, Santiago Morilla, Albert Pinya, PSJM i Avelino Sala i Todo por la Praxis, cadascuna d’elles permet situar l’interrogant en el present i, ja no és qüestió d’obertura, sinó més aviat, de desballestament de moltes de les paradoxes i contradiccions de les que s’alimenta nostra societat. Cadascuna de les peces se situa al llindar per presentar les ambivalències de l’aniquilació social. Endinsar-se en l’exposició et permet, ineludiblement, pensar en bona part de tot allò que avui ens defineix.

Des de postures més poètiques ancorades en una reflexió sobre el subjecte i sobre el seu aïllament, com l’obra de Kaoru Katayama o Avelino Sala, passant pel mural realitzat al terrat per Santiago Morilla o les peces de Cyro García, PSJM, Todo por la Praxis o Democracia que apel·len de nou a la controvèrsia de l’economia a partir del seu objecte de canvi, és a dir, els diners i els seus usos.

De fet, l’exposició, tot i que col·lectiva, està molt ben plantejada i desenvolupada. Algunes de les peces, ja presentades en ocasions anteriors en motiu de projectes diferents, s’alimenten unes a les altres i permeten dur a terme una mena de passeig engendrat en l’esperit crític. Un debat que mantenen obert les pròpies obres mitjançant el seu estar en l’espai, confrontant-se les unes a les altres i ampliant les possibilitats de dur a terme una lectura crítica. I, en un altre ordre de discurs, aquell que va dirigit al públic, apel·la directament a l’espectador. Confrontant-lo, necessàriament, amb les seves pròpies accions, aquelles que vénen a definir la seva quotidianitat i els principis que el defineixen a manera d’estendard.

La segona exposició porta per nom Sex, Lies & Photos. Com bé apunta Gómez de la Cuesta, des de l’origen dels temps el sexe ens acompanya, és a dir, gairebé tot és sexe. A través de les obres de Carlos Aires, Xisco Bonnín, Germán Gómez, Antoni Socias i Marcelo Viquez, es duu a terme una investigació que no només qüestiona la relació entre sexe i imatge, sinó que partint d’algunes de les tesis freudianes, replanteja el debat assumint aquesta equació en forma d’obsessió. El fil del discurs es dirigeix cap a la fal·làcia i la mentida, desembocant en una mena de metafísica de la carn engendrada en la falsedat i la incertesa.

Encara que les peces que conformen l’exposició responen bé a les tesis plantejades, també és cert, ja que parlem de sexe, que la dona té bastant a dir sobre tot això. Un discurs que no només es troba a faltar a la mostra sinó que és necessari. És en aquest sentit que aquesta segona exposició requereix de certa mirada femenina per aprofundir en la qüestió, doncs, encara que com diem, amb altes dosis d’ironia, els treballs permeten reflexionar sobre això, és cert també que queda més que latent la mirada exclusivament masculina.

Val a dir, d’acord amb una lectura conjunta de les dues exposicions, que ja que es qüestiona el capitalisme i les seves ineludibles conseqüències, la proposició inicial queda plenament declarada en exercir-se un paper no només des de la dictadura capitalista sinó des del si de les societats patriarcals. És doncs, una manera de denunciar algunes de les desigualtats que encara avui ens caracteritzen, en el primer i tercer món.

b) Fotografía de Carlos Aires

Imma Prieto porta anys reflexionant sobre diferents contextos que caracteritzen la nostra contemporaneïtat. Crítica, comissariat i docència li permeten pensar i establir diàlegs des de diferents perspectives i objectius, buscant ponts entre uns i altres. Les seves investigacions han girant entorn la performance i el vídeo, ambdós llenguatges sorgits als inicis de la dècada dels 60, en els últims anys del que denominem modernitat. Serà perquè no se sap molt bé on som ara? Conclusió?

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)