Digues Hola! al Pandemònium

Torno freqüentment a un article de Bertrand Russell on el britànic li diu al seu “estimat lector”: “No conec la naturalesa de les seves creences, però, siguin les que siguin, vostè ha d’admetre que el noranta per cent de les creences del noranta per cent de la humanitat són totalment irracionals”. Amb el títol d’Existeix Déu?, el text escrit el 1952 fa caure mil·lennis de creences teològiques tradicionals des de la lògica i l’enginy. En un dels moments clau, Russell escriu: “Si jo suggerís que hi ha una tetera de porcellana entre la Terra i Mart que orbita en una trajectòria el·líptica al voltant del sol, ningú seria capaç de rebatre’m sempre que jo em cuidés d’advertir que aquesta tetera és massa petita per poder ser detectada”.

El resum de la peça és simple: “s’acostuma a suposar que si un credo està estès és perquè hi ha d’haver una cosa raonable que ho sostingui”. La suposada idea de la tetera és, sobre el paper, una cosa impensable. Però no per això hauríem de donar aquesta teoria per morta: imagineu que, de sobte, un minúscul nínxol descentralitzat a Internet comença a fer broma amb la idea, i de la informalitat es passa a la propagació i d’aquí a una desgavellada creença col·lectiva que es nega a desaparèixer. Ja ha passat abans: l’inventor de Birds Aren’t Real, Peter McIndoe, va aclarir després d’uns anys d’expansió de la seva sàtira que allò era justament una paròdia crítica sobre les teories de la conspiració. Part dels “creients” en aquella història, que afirmava que “el Govern havia substituït els ocells per drones de vigilància”, continua avui reforçant-la.

A ningú ens sona insòlit que alguna cosa objectivament falsa pugui transformar-se en un credo compartit. És, irònicament, el més real i tangible del present mediàtic: la realitat ha esdevingut en un eixam autoreferencial on cada veu reclama la seva pròpia sobirania perceptual. És la manera com el món fingeix que segueix veient-se a si mateix després d’un total col·lapse de consens. No hi ha claredat possible, ni relats compartits, només brillantors intermitents sobre pantalles negres, fragments que simulen certesa i que competeixen per imposar-se com la realitat. És com si estiguéssim mirant de lluny com la nostra embarcació s’acosta al Pandemònium (Pandæmonium, terme que John Milton va popularitzar per posar nom a la capital de l’infern al seu poema èpic de 1667 El paradís perdut). Em refereixo concretament a la versió que van resignificar els del CCRU (La Unitat de Recerca de Cultura Cibernètica a Warwick) per descriure la hiperactivitat del capitalisme digital: una multitud de narratives simultànies, cadascuna convençuda de la seva pròpia lucidesa, que es fan reals en circular.

El que està orquestrant aquesta entitat, el Pandemònium, els Nick Land, Mark Fisher o Sadie Plant ho van anomenar hiperstició: rumors, teories conspiratives, memètica i narratives emocionals que “es compleixen” en ser actuades col·lectivament. Una actualització de l’egregor o la mateixa propaganda que aquella drecera de filòsofs acceleracionistes anglesos va profetitzar abans de l’arribada de les plataformes sociodigitals. El que no sé si van imaginar és com les Instagram, X,TikTok, YouTube i de més actuarien d’executors (en temps real) d’aquests processos hipersticionals. El que als anys 90 va ser una provocació teòrica, avui ha esdevingut una infraestructura algorítmica plena de mites performatius que fabriquen les seves pròpies evidències.

Seria una mica al·lucinat però no del tot incert que la producció cultural d’avui és un laboratori manipulat en aquesta ciutat demoníaca. Fa pocs dies que la conversa mediàtica al voltant del nou àlbum de Taylor Swift va ser monopolitzada per la creença que una de les cançons, Actually Romantic, porta amb si un beef dirigit a Charli XCX. Tot comença amb una lyric ambigua (“I heard you call me Boring Barbie” when the coke’s got you brave”) i la intuïció col·lectiva que contenia una indirecta teledirigida. En qüestió d’hores, els fòrums, els comptes de fandom i els mitjans nínxol havien traçat genealogies completes del suposat conflicte: screenshots, comparacions, teories creuades, interpretacions retrospectives de gestos en footage conjunt, fins i tot estadístiques de reproduccions. Ja no calia confirmar res: la versemblança emocional era més que suficient perquè el relat prosperés. Els fans actuen com a comunitats hipersticionals i produeixen la realitat amb conflictes que s’alimenten a través de la seva pròpia incertesa.

Les històries que més es comparteixen són les que millor anticipen el món. El mateix Nick Land va comentar que “l’acceleració no prediu el futur, més aviat el precipita”. Les fake news, un fenomen molt antic que ha adquirit nova significància a l’entorn digital, en són un altre exemple: una mena de realitats en fase beta, provades per milions d’usuaris en directe i que acaben prototipant futurs i narratives col·lectives. Recordo una conferència sobre postveritat a què vaig acudir fa uns anys en què només vaig apuntar una cita: “Ja no discutim sobre fets, sinó sobre quina versió dels mateixos ens resulta més útil”.

En aquest context, el Pandemònium s’entreveu com a ordre per al caos: un sistema de creences autoorganitzat que reemplaça la raó pública per la intensitat emocional i l’instaura com a criteri de veritat. Cada costat construeix el seu propi lore, univers, ecosistema de referències, escull els seus màrtirs i assenyala els seus enemics. I ho fa amb la mateixa passió que abans es reservava a allò religiós. Per seguir amb aquest tipus de metàfora, a la seva peça Digital Demonology: On the Auto-Production of Content, Matt Colquhoun proposa que aquests algorismes i/o agents hipersticionals han adquirit un caràcter gairebé demonològic.

Aplicat a allò que ens concerneix ara mateix, Colquhoun avisa que els usuaris no produeixen el contingut, són en realitat produïts per ell. Les comunitats digitals funcionen com a cors posseïts per una intel·ligència distribuïda que no busca veritat i absoluta coherència, només el preocupa que el rendiment no s’aturi. En aquest sentit, els fandoms contemporanis són una versió secular del trànsit. Interpreten, reaccionen, ritualitzen, dominats pel seu xaman simbòlic: el raonament motivat.

Els subjectes se senten autors quan en realitat són canals d’una narrativa que els excedeix completament. El discurs traspassa la pròpia parasocialitat i circula com una energia autònoma, viral i descentrada, alimentada pel mateix combustible que sosté qualsevol guerra cultural en què pensem: el desig, el ressentiment o el reconeixement.

El resultat d’aquesta al·lucinació generalitzada és una pluralitat perceptual i/o “feudalisme digital”: cada plataforma, comunitat o grup estableix les seves pròpies lleis, el seu propi sentit, els déus, els antagonistes i les recompenses. El que és real es territorialitza i cada comunitat defensa el que és seu com si fos un territori sobirà. Empaqueta i teatralitza el seu propi proof-of-belief. I en aquesta geografia fragmentada, allò real es torna una cosa opcional: tot és real-ish o fake-ish fins que una comunitat decideix el contrari. De fet, de vegades m’imagino què passaria avui dia si comencés a circular una història com la del drac al garatge de Carl Sagan (1995, El món i els seus dimonis): els que es quadrarien sobre si mateixos i sobre el seu argument ad ignorantiam (que ningú pot en realitat provar que al garatge de Sagan no va viure “un drac que escupia foc”): seríem incapaços de controlar que aquesta història no acabés cremant-nos de debò.

De vegades somric lleugerament quan penso en com il·lustraria jo el Pandemònium: un assortiment à la freak show amb dimonis, diablets i coluts d’infinites tipologies i remescles. Tots connectats al mateix ordinador central manipulant narratives i creences en directe, de manera orgànica, mentre parlen entre ells. Un d’ells, penso de vegades, podria tenir la cara de Curtis Yarvin o Steve Bannon (aquell Belcebú modern que va estendre, inspirat per els acceleracionistes, això de “flood the zone with shit” en terreny polític: la millor manera de vèncer un relat no és rebatre’l sinó ofegar-lo en milers de versions). Un altre podria donar-se un aire a Jacques Lacan, el mateix que va comentar que “tota veritat té l’estructura d’una ficció”.

O potser això d’aquesta ciutat de criatures demoníaques que juguen amb la nostra percepció només serveixi per visibilitzar i infantilitzar el problema. Potser el Pandemònium s’assembla a una boira, una condició atmosfèrica que ens envolta, ens recarrega i ens acaba hipnotitzant. Entre aquesta estranya contaminació, centenars de milers de veritats incompatibles coexisteixen i, el sistema, gairebé com un mecanisme de protecció ontològica mal aplicat, aprèn a tornar-nos la versió del món que millor pugui protegir el nostre equilibri emocional. No em digueu que no sona bé! Ha de ser cert!