close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

13 desembre 2021
Dior makes Herstory De la visibilitat a l'apoderament

Elena González González

Des que Maria Grazia Chiuri (Roma, 1964) es va convertir en la primera directora creativa de Dior el 2016, les col·laboracions artístiques de la maison amb dones artistes són nombroses. L’aposta feminista que presenta a les passarel·les ha evolucionat des d’aquella icònica samarreta amb el lema We should all be feminist de la seva col·lecció debut, lluïda per diverses personalitats de l’star system i arribant a colar-se a l’última pel·lícula d’Almodóvar, Madres Paralelas (2021). El protagonisme del moviment feminista després de l’escàndol del #MeToo ha servit a Chiuri per explorar i explotar el discurs fins a la sacietat, aliant-se amb la causa establint sinergies artístiques exclusivament amb dones (com va ser el cas de la tercera edició de Dior Lady Art) o col·laborant amb l’escola-taller Chanakya, un centre de l’Índia que instrueix dones en la tècnica del brodat, el domini del qual és un rol reservat allà als homes.

DIOR, Maria Grazia Chiuri. Foto: Jean-Paul Goude para Harper’s Bazaar, 2017

Part de responsabilitat d’aquest rumb la té la seva filla Rachele Regini, assessora cultural de la firma especialitzada en estudis de gènere, art, mitjans i cultura. No obstant això, que la indústria de la moda tregui rèdit dels moviments socials no és cap novetat. De fet, es retroalimenten. Coco Chanel i les garçonne, Yves Saint Laurent i l’esperit de Maig del 68 o Vivienne Westwood i el Punk van de la mà. La moda de luxe va ser i és contracultura. I si vestir-se té un significat polític, la moda és una eina política, des del complement fins al total look. En aquest sentit, l’estètica revolucionària forma part de per si de la cultura de la maison Dior: des de la importància dels sans-culottes a inicis de la Revolució Francesa als incroyables i les merveilleuses de l’època del Directori, aristòcrates decadents que van inspirar un dels antecessors de Chiuri, John Galliano, per crear la col·lecció que el va catapultar com a dissenyador. Per no parlar del mateix New Look, la silueta ultra femenina llançada per Christian Dior després de la II Guerra Mundial que va significar la tornada al glamour i el gust per l’opulència, tot un motor per a la indústria gal·la de llavors. Avui dia, la lluita rau en la reivindicació de la roba sense gènere, causa abanderada per celebritats com Billy Porter o Mark Bryan. Així, la moda acaba encoratjant un esperit de protesta, en els seus propis codis.

No obstant, no és estrany que s’hagi criticat Chiuri per mercantilitzar el feminisme sota el paraigua del luxe. Un feminisme que arbitra entre la segona i la quarta onada, valent-se de la primera en les formes i de la segona en el fons. Aquesta espectacularització del moviment en clau fastuosa és possible gràcies a l’hegemonia cultural emparada pel capitalisme, però també a una certa sororitat entre classes, ja que l’elit no n’és l’única beneficiada, també ho és el col·lectiu. El problema és acceptar que un serveixi de l’altre. O que els drets d’unes passin perquè les altres puguin comprar la samarreta de 600€. El missatge queda així supeditat a la posada en escena, però fa efecte. Això, juntament amb les contínues proclames contra el patriarcat (com el top portat per Cara Delevingne a la passada Gala Met) eclipsen els que probablement siguin els majors èxits de Chiuri envers la causa.

DIOR, Judy Chicago. Foto:Kevin Tachman, 2020

La directiva escuda la seva defensa del moviment per a una marca de luxe de la talla de Dior a través de l’art, mantenint un idil·li amb les pràctiques feministes de la segona onada arran de la col·lecció P/V 2018, per a la qual va desempolsar noms com el de Linda Nochlin, historiadora de l’art que va plantejar la perspectiva de gènere dins la disciplina amb Per què no hi ha hagut grans dones artistes? (1971). Judy Chicago, una altra glòria de l’art feminista, va dissenyar per a la col·lecció P/V 2020 els missatges d’apoderament femení de les banderoles brodades per les aprenents de l’escola taller Chanakya, amb qüestions com “I si les dones governessin el món?” . Al seu dia, Chicago va apostar per enaltir tècniques artesanals com el brodat, relegat a una condició menor (com les dones al llarg de la història) pel seu vincle domèstic (femení) tal com va plasmar a la seva obra més èpica: The Dinner Party (1979), on figuren noms com el de Virginia Woolf. Precisament, sobre aquest encimbellament de la tradició artesanal va reflexionar la col·lecció Alta Costura O/I 2021, amb picada d’ullet a Woolf inclòs. L’artista parisenca Eva Jospin va idear per a l’ocasió la Chambre de Soie, en honor a la sala de brodats del Palazzo Colonna de Roma, al·ludint, alhora, a Una habitación propia (1929). L’obra, que evoca la tactilitat de les fibres tèxtils, recobra un sentit desposseït durant el confinament per Covid-19, transformant la materialitat que sorgeix del llenguatge subversiu del brodat en memòria, una qüestió extensible a les peces de la desfilada.

DIOR, Eva Jospin. Foto: Sarah Meyssonnier/REUTERS, 2021

A aquesta militància feminista s’hi va unir l’artista visual Marinella Senatore, que va il·luminar la Piazza del Duomo de Lecce amb una impressionant estructura de llums LED per a la col·lecció creuer 2021, unificant tradició, folklore i avantguarda artística. El muntatge de luminarie va ser testimoni de l’homenatge al brodat, l’encaix o el macramé i va ser còmplice en irradiar frases de protesta a l’estil de Jenny Holzer: servint-se de la retòrica com a vehicle per qüestionar l’statu quo. Missatges lluminosos pels quals Chiuri ja havia apostat prèviament a la desfilada Prêt-à-Porter O/I 2020 al costat de l’artista conceptual Claire Fontaine, on la paraula “Consent” parpellejava en verd, ambre i vermell. En aquesta ocasió, va introduir la col·lecció de tall uniformat amb la sentència I Say I2, tretes del manifest La presenza dell’uomo nel femminismo (1971) del col·lectiu feminista Rivolta Femminile.

DIOR, Marinella Senatore. Foto Cortesía Dior (web)

DIOR, Claire Fontaine. Foto: Cortesía Dior (web)

Per sort, no tot són eslògans de pancarta, un recurs tan desfasat com el moment en què Angela Merkel reconeix públicament ser feminista: els últims dies del seu mandat. Les possibilitats artístiques expandeixen altres formes de protesta, sent destacable la transformació a què l’artista Silvia Giambrone va sotmetre la Galeria dels Miralls de Versalles per a la col·lecció Ready to Wear O/I 2021, el principal propòsit del qual, el reflex i l’autopercepció, va quedar anul·lat en veure’s reemplaçats per excel·lents cera i espines. Una clara al·lusió als contes de princeses on el mirall és tant una arma com un handicap, en què, segons Chiuri, no ens hem de mirar per construir la nostra pròpia identitat. L’espai, símbol de l’absolutisme monàrquic, també va ser testimoni d’un ball per la llibertat femenina coreografiat per la israeliana Sharon Eval, esdevingut en 8M. A més, la dissenyadora va recórrer a diverses il·lustradores per crear 5 teasers animats que representessin una visió contemporània dels contes de fades, publicant-los a les xarxes socials abans de presentar la col·lecció.

DIOR, Silvia Giambrone. Foto: Sophie Carre (en la web de Giambrone)

Totes aquestes connexions no són casuals. Totes fan èmfasi en el paper de la dona des d’una perspectiva femenina, apostant per una Herstory. Chiuri suma, en temps present, la visibilitat de creadores coetànies, cosa que també duu a terme el seu company Kim Jones, director creatiu de Dior Homme, que fa el mateix amb homes artistes. En aquesta capitania, i podríem dir mecenatge, la firma de luxe advoca per una narrativa conseqüent amb els valors que defensa. Al cas: dissenys per a dones, fets per dones.

 

(Foto de portada: Marinella Senatore, Luminarie, 2020. Instal·lació per a la desfilada Dior 2020, col·lecció creuer 2021 a Lecce (Italia). Foto: Alessandro Garofalo. Cortesia de l’artista i de Dior)

Elena González (madrileñotinerfeña, 1988) és llicenciada en Història de l'Art per l'Autònoma de Madrid amb màster en Patrimoni Audiovisual: història, recuperació i gestió de la UCM. Especialitzada en documentació de fons fotogràfics i estilisme i història de la moda. Les seves línies de recerca són l'estètica de la monstruositat i els inicis fílmics i fotogràfics del gènere eròticopornogràfic a Espanya. Ha col·laborat per a Plas-art, Ruby Star o La Felguera.

Publicacions

13 desembre 2021

Dior makes Herstory

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)