Direct Cinema o la sensació d’haver estat allí

La història de la Temporary Gallery a Colònia és ben curiosa. Va sorgir l’any 2008, per iniciativa dels galeristes Thomas Rehbein i Christian Nagel, com a espai que, previ pagament del lloguer, pogués ser utilitzat per galeries de tot el món per tenir una presència a Colònia. Aquesta necessitat d’activar el panorama galerístic de la ciutat va ser fruit de la pèrdua del paper que Colònia havia tingut en el món de l’art durant la dècada dels 80 i els 90, degut, entre d’altres raons, a la nova capitalitat -no només política sinó també creativa- assumida per Berlín. Però Colònia ja no era tan sexy com abans i la idea de la Temporary Gallery va funcionar només durant un temps limitat. L’any 2012, el projecte es reorienta i es transforma en un espai sense ànim de lucre dedicat a la investigació i la presentació de projectes d’art contemporani. Dirigit per Regina Barunke, Temporary Gallery ofereix des de fa un any una programació que destaca per la col·laboració de comissaris internacionals i també per una certa inclinació cap als formats i els referents cinematogràfics.

Aquest és el cas de Roll Over. Reflections on documentary, after Richard Leacock, una mostra col·lectiva a cura de Bianca Visser, que parteix del treball del cineasta britànic Richard Leacock (1921-2011) per investigar fins a quin punt les seves idees i contribucions en relació al gènere documental han estat continuades o rebatudes pels artistes contemporanis. En altres paraules, en un moment en què els artistes contemporanis s’acosten; utilitzen; fagociten o disseccionen el format documental, fins a quin punt els èxits tècnics i conceptuals d’un documentalista com Leacock continuen tenint vigència en l’àmbit artístic?

Bianca Visser resol el dilema, no des de grans digressions teòriques, sinó simplement fent conviure alguns films de Leacock al costat dels treballs de set artistes actuals: Yto Barrada; Duncan Campbell; Jan Dietvorst/Roy Villevoye; Luke Fowler; Anna McLauchlan; Fernando Sánchez Castillo i Hirofumi Sua. Projeccions i monitors s’alternen en un muntatge contingut, en què sense sofisticats desplegaments tècnics, ofereix les condicions necessàries per veure (i escoltar) els treballs de la manera més adequada.

La màxima aspiració de Richard Leacock va ser la d’acostar-se el màxim possible a la realitat; i per això, a finals de la dècada dels 50, va idear un mecanisme per sincronitzar imatge i so; o dit d’una altra manera, va idear un dispositiu portàtil silenciós que li permetia passar desapercebut i poder gravar tot allò que estava passant. El seu invent, que va fer-se realitat gràcies als seus socis Robert Drew i Otto Koppelka, va fer que des d’aquell moment fos possible moure’s lliurement per carrers i espais; i enregistrar-ho tot de manera espontània. D’aquí el nom de “direct cinema”. L’objectiu era que el film pogués transmetre a l’espectador la sensació de ser-hi.

Per a Roll Over, Visser ha seleccionat tres treballs que no són els més coneguts de Leacock, però que per això és rellevant mostrar: Hickory Hill (1968) mostra el concurs anual de mascotes a la residència dels Kennedy, que deixaven el gos del president en una situació una mica incòmoda, en veure com altres gossos; gats; ocells o hàmsters ocupaven el seu espai habitual. Community of Praise (1981) és un retrat d’una família mitjana de l’Amèrica profunda. Al llarg del film va adquirint importància la seva religiositat, acompanyada de supersticions i fanàtics rituals. El tercer dels documentals que es projecta és Maidstone (1970), gravat durant el rodatge d’un film del mateix títol, escrit i dirigit per Norman Mailer i on Leacock exercia de càmera. Maidstone s’inicia amb una relaxada escena campestre que pren un gir estrany en desencadenar-se una baralla entre el propi Mailer i un dels seus actors. De sobte, ficció i realitat s’entremesclen, es deixen d’utilitzar els noms dels personatges i la sang que brolla de l’orella d’un d’ells és absolutament real.

Fernando Sánchez Castillo també troba una situació i la filma amb el seu iPhone. Durant la seva visita a Documenta el passat estiu, li crida l’atenció una de les pancartes desplegades pel col·lectiu Occupy Kassel, “Keep shopping while bombs are dropping”. Decideix comprar la pancarta i filmar les negociacions del procés. Es tracta d’una escena mínima que de sobte evidencia les contradiccions entre les bones intencions i unes necessitats molt més prosaiques.

“Ser-hi”, filmar de manera lliure i espontània; què en queda de tot això? Bastant, en el cas de Jan Dietvorst i Roy Villeroy, quan a After the Battle (2012) entrevisten un historiador centrat en les batalles que durant la primera Guerra Mundial van tenir lloc a Verdun, que es dedica a recollir, conservar i ordenar cada una de les relíquies i pistes que va trobant (des d’ampolles fins cascos) per tal de recordar una sèrie de batalles poc rellevants que van tenir lloc en aquesta localització.

Luke Fowler i Anna McLauchlan es plantegen filmar el curt viatge que va des del seu apartament fins al carrer. A priori, res complicat ni laboriós, però que es converteix en gairebé impossible quan la fixació en cada un dels passos i dels detalls es transforma en una quelcom gairebé obsessiu. A Hand-Em Downs (2011), Yto Barrada pren material casolà filmat en Super 8 i 16 mm, comprat en mercats de segona mà, i hi incorpora petits relats de la memòria de la seva pròpia família al Marroc. La llibertat que propugnava Leacock és total en el cas d’Hirofumi Suda, que enregistra tot allò que crida la seva atenció, de manera que crea un conjunt d’imatges no encadenades per un fil narratiu concret, però amb capacitat per inspirar infinites històries.

Com a contrapunt, Duncan Campbell a Make it new John (2009) treballa bàsicament amb material trobat, tot i que no té cap problema en afegir alguna escena addicional filmada per ell, per reconstruir una història: la de l’emprenedor John DeLorean, qui va idear un doble pla: crear un automòbil futurista que, fabricat a Irlanda, podria -de passada- servir per solucionar els conflictes polítics i socials. Un fantàstic film que utilitza només aquelles convencions del documental que li interessen, i no té objeccions a prendre’s totes les llicències artístiques que necessita. Ben allunyat de Leacock, però precisament per això, ben significatiu en aquest context.

D’aquesta manera, i sense forçar les confrontacions, Roll Over explora “el gir documental de l’art contemporani”, però no amb ànim de generalitzar, sinó d’analitzar un cas ben concret: l’impacte d’un dels pioners del gènere en alguns artistes actuals. No sabem si Leacock és un referent per als artistes que Barbara Visser ha seleccionat, però el que sí s’evidencia és la naturalitat amb què la lògica dels fets i la lògica de la ficció es confonen constantment. Jacques Rancière ja ho va dir fa temps: “escriure història i escriure històries s’uneixen en el mateix règim de veritat”.