Dispositius crítics

De la quarta planta de l’edifici Sabatini a la Sala de Protocol, i d’aquí a les entreplantes de l’edifici Nouvel, Antoni Muntadas proposa una deriva, perdre´s al Reina Sofia, on exposa una sèrie de projectes repartits per tot el museu i que, a més de resumir la seva trajectòria, conviden a la reflexió i a l’anàlisi del moment actual que travessen les institucions artístiques.

Un dispositiu, tal com ho entenia Deleuze, és un interstici, una fisura, un punt de fuga que permet l’emergència d´allò nou. Des d’aquesta premisa cal apropar-se a l’obra d’Antoni Muntadas, ja que els seus projectes són sempre dispositius crítics des dels quals escenifica les diferents formes de control. Comissariada per Daina Augaitis, l’exposició, Entre/Between, ha estat plantejada en nou blocs temàtics o conjunts conceptuals que reflecteixen en gran mesura les preocupacions i temes tractats fins ara per l’artista: allò públic i allò privat, l’emissor i el receptor, l’espectador i l’espectacle, els mass media, la tecnologia i el poder; en definitiva, sobre gran part de la idiosincràsia de la societat de la informació i el coneixement, i les seves corresponents biopolítiques del poder. Difícil ho hagués tingut la comissària d’haver-ho fet cronològicament, ja que el treball de Muntadas més que peces concretes són projectes de recerca que s’allarguen en el temps. Situat als instersticis, en els “entre”, més que un creador d’imatges, la tasca de Muntadas ha consistit en investigar com el poder des de qualsevol àmbit configura les imatges.

 “Atenció, la percepció requereix participació” és segurament una de les més conegudes sentències d’Antoni Muntadas, i que ha introduït en molts dels seus projectes i intervencions. Però més que una sentència o projecte concret significa per a Muntadas una forma d’entendre l’art, – col·laboratiu i participatiu-, i que està latent en tota la mostra que ara el Museu Reina Sofia dedica a l’artista: des de les postals que va realitzar al 1975 , on deixava espais buits perquè fossin reenviades, fins l’arxiu creat a Internet, “The File Room”, que possibilita a qualsevol que es dediqui a l’àmbit de la creació pugui denunciar una censura. Citant a Jacques Rancière, la intenció de Muntadas seria “reconstituir la xarxa de pressupostos que situen la qüestió de l’espectador al centre del debat sobre les relacions entre art i política.” Un dels majors èxits de Muntadas, és doncs, haver situat a l’espectador en el centre del debat entre art i política, donant a aquest un paper actiu, ja que és aquest qui ha d’interpretar i traduir segons els codis dels que disposi les obres exposades. D’aquí la importància de l’educació perquè un museu sigui transmissor de coneixements, i no només un lloc on consumir imatges.

A més dels projectes situats a la quarta planta de l’edifici Sabatini, tots ells molt coneguts, com “On Translation”, “Exposición-Exhibition”, “The Board Room”, o “El aplauso”, Muntadas crea “Situación 2011”, una producció específica per al MNCARS, i que suposa la continuació de la que va realitzar al mateix museu l’any 1988 per a l’exposició “Híbridos”. Si en aquell moment Muntadas reflexionava sobre la transformació d’un centre hospitalari en centre d’art, i la influència de les decisions polítiques, socials i culturals que van tenir lloc, ara en l’any 2011 proposa una anàlisi sobre la situació actual de les institucions artístiques.

Per a això, Muntadas cedeix la paraula a alguns dels responsables i implicats en l’ampliació i gestió del museu, com Manuel Borja-Villel, José Guirao, o l’arquitecte Jean Nouvel. Interessant reflexió de Manuel Borja-Villel en la qual planteja el museu no tant com un edifici, sinó com una ciutat, que resulta significatiu tenint en compte la ubicació de les projeccions: a les entreplantes de l’edifici Nouvel, espai de trànsit, sense connexió directa amb l’antic edifici, i des d’on es pot contemplar l’exterior, el carrer. És a dir, un espai on potser és possible el diàleg. En els últims vint anys, Espanya ha generat una important estructura de museus i centres d’art, i l’exigència ara és que aquesta despesa tingui repercussió al carrer, a la ciutat, en els ciutadans. Sense que això signifiqui que les ciutats es converteixin en museus, ni les manifestacions o moviments dels ciutadans en exposicions ni obres d’art.