close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

09 gener 2012
La identitat com a mascarada

Maite Garbayo

A La Virreina, Claude Cahun i les seves múltiples lectures i usos de la identitat es presenten en exposició. La vida, la producció artística i el treball en col·laboració es converteixen en un recorregut polièdric al voltant d’uns d’aquests fenòmens que, per la seva complexitat, mai van ser del gust de la tradició historicista i dominant a l’art i la cultura.


Tota aproximació a la figura de Claude Cahun està marcada per dècades de desconeixement. La invisibilitat del seu treball fins ben entrats els vuitanta fa que el tardà reconeixement condueixi a una mena de mitificació tant de la seva persona com de la seva vida i les seves produccions. Encara avançats i excepcionals per al seu temps, els treballs de Cahun es van inserir en un context concret. D’una banda, durant els anys vint i trenta, el camp psicoanalític europeu es va veure engrescat pels debats sobre la sexualitat femenina. Al 1929, la psicoanalista anglesa Joan Rivière va pronunciar la seva ja cèlebre conferència “La feminitat com mascarada”, on analitza per primera vegada la feminitat com a aparell performatiu i explora un nou tipus de dona que definirà com intermediària per manifestar trets del sexe oposat . Al 1929 estan datades nombroses fotografies en les quals Cahun aborda no només la construcció de la identitat, sinó la pròpia màscara com a objecte simbòlic de desconstrucció identitària. La màscara, la disfressa, l’artifici: estratègies que exploren els límits d’un cos que a través d’elles es torna in-essencial.

ontrovertides teories del qual sobre la sexualitat abordaven, entre molts assumptes, la possibilitat d’un tercer sexe. “Masculí? ¿Femení? Doncs depèn del cas … El neutre és l’únic gènere que sempre m´encaixa “- escriu Cahun a “Aveux non avenus” (1930).

La proximitat de l’artista al grup de surrealistes parisencs, documentada a les vitrines arxivístiques que es despleguen a l’exposició, és un altre punt a tenir en compte. L’obra i la vida de Cahun són “excepcionals” també dins d’aquest context, per la seva condició de “dona” i lesbiana i per haver, realment, superat qualsevol divisió entre art i vida. No obstant això, altres autors, com Man Ray i especialment Marcel Duchamp, havien explorat la qüestió del transvestisme des de principis dels anys vint, de manera que les performances fotogràfiques de Cahun s’insereixen també dins d’una certa tradició d’època.

L’exposició mostra allò que aquí encara no havia estat mostrat. Ve del Jeu de Paume de París i ha estat comissariada per Juan Vicente Aliaga i François Leperlier, biògraf de Cahun i responsable en gran mesura d’obrir el camí de la seva recuperació. Part de la mostra gira al voltant de la relació que va mantenir amb Marcel Moore (pseudònim de Suzanne Malherbe), la seva germanastra i amant durant tota la seva vida. Aquest vincle, tantes vegades obviat en els successius rescats del seu treball, apareixia ja a l’exposició que la Tate Modern li va dedicar al 2006, on se li atorgava bastant més rellevància que aquí.

La mostra de la Virreina es completa amb un programa de converses i projeccions organitzat per “Screen from Barcelona”. La segona sessió, “Autoretrat a quatre mans: performativitat afectiva”, es va centrar en la relació Cahun-Moore a través de la projecció del documental de Barbara Hammer “Love Other: The Story of Claude Cahun and Marcel Moore” (2006). Si es tracta d’un autoretrat a quatre mans, deixaria de ser un autoretrat per esdevenir un projecte en col·laboració. Les biografies d’ambdues semblen suggerir que una autoria unívoca seria bastant difícil d’establir. ¿Cahun posa?, Moore la retrata?. Cahun escriu “Aveux non avenus”, ambdues realitzen els collages fotogràfics que completen la publicació. L´any 1922 la parella s’instal·la a París, on romandran fins al 1937, any del seu trasllat a l’illa de Jersey. Sempre juntes, el projecte artístic-vital de les dues al·ludeix a una autoria compartida, o més encara, a una dissolució d’aquesta. No obstant això, algunes relectures de la seva vida i la seva obra en clau de parella creadora corren el risc de caure en una exaltació de l’amor romàntic que, per molt lèsbic que sigui, podria resultar reaccionària.

L’exposició no deixa de ser un nou intent de recuperació de la figura de Claude Cahun, a través del plantejament de diverses relectures dels seus treballs interdisciplinaris. Per això, el material d’arxiu, com és habitual en aquest tipus de mostra, ocupa un lloc important. Potser l’èxit més significatiu del projecte sigui el de no establir cap línia divisòria entre les pràctiques considerades artístiques i el recorregut vital de Cahun i també de Moore. Fotografies, dibuixos, collages i arxius estan impregnats de vida quotidiana. D’altra banda, l’exposició, encara que completa i encertada en l’abordatge de les diversificades propostes de Cahun, no aporta molt més a allò que en les últimes dècades s’ha dit sobre ella. Tampoc és fàcil.

És interessant la part dedicada a la producció objectual, bastant menys coneguda que les fotoperformances. Les “combinacions d’objectes”, datades en la seva majoria a mitjans dels anys trenta, podrien emmarcar-se dins d’un surrealisme al qual l’artista va pertànyer sense pertànyer. Encara que va estar inserida en l’ambient artístic parisenc de l’època i va participar en alguna de les exposicions surrealistes, la seva figura va ser prou singular com per no ser inclosa en cap moviment concret. “… Em mantinc anàrquica”, escrivia a una carta a Bretón datada el 1953.


Criden també l’atenció els fotomuntatges d´Aveux non avenus, que encara contenen un deix surrealista, incorporen algunes qüestions omnipresents en els treballs de Cahun (o Cahun-Moore), com la duplicació, els jocs de miralls o la teatralització d’una identitat inexistent. A molts d’ells, el cos apareix fragmentat, però la forma de tractar-lo s’allunya de la fragmentació cosificadora del cos femení que van perpetrar alguns homes del surrealisme.

Durant la seva estada a l’illa de Jersey, ambdues varen participar activament en la resistència contra el nazisme. Des de la seva casa, situada davant de la caserna de les forces d’ocupació, van iniciar una campanya de contrapropaganda i dissenyar i realitzar diversos pamflets, alguns dels quals es poden veure a l’exposició. Van ser arrestades per la Gestapo i van estar a punt de ser executades. Gran part de les seves produccions es van perdre durant l’arrest.


Claude Cahun i Marcel Moore. Lucy Schwob i Suzanne Malherbe. La duplicació tot ho copa. El meu reflex en l’altre, el reflex de l’altre en mi. La construcció de la identitat a partir d’aquí, com repetició constant. A través del desplegament d’una estratègia performativa que, des de finals dels anys seixanta, amb la irrupció de les teories feministes dins l’àmbit artístic, no ha deixat d’actualitzar-se i repensar.

Maite Garbayo és escriptora i investigadora. La història de l’art, la teoria crítica feminista o el psico-anàlisi són algunes de les seves eines de treball. Compagina la investigació i l’escriptura amb períodes de docència. Actualment realitza la seva tesi doctoral i és editora de la revista {Pipa}.

Publicacions

09 gener 2012

La identitat com a mascarada

09 desembre 2012

Boja Mina

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)