Écfrasis versus hipotiposis. An Intellectual History of the Clock

Descriure una exposició narrada les obres de la qual es fan presents a través de la seva descripció oral pot semblar un pesat joc postmodern, però és el que em proposo amb aquest text. El passat 1 de juny la curadora Alexandra Laudo [Heroïnes de la Cultura] va presentar el treball fruit de la seva recerca dins el marc de CuratorLab a la universitat de Konstfack, Estocolm. An Intellectual History of the Clock es va presentar a la residència per a artistes i curadors del Nordiska Konstförbundet (l’associació nòrdica d’art), una casa de dues plantes situada al barri amb la fama de ser el més cool de la ciutat, Södermalm.

L’esdeveniment va començar amb l’avís per part d’un dels seus ajudants al petit grup de persones que estàvem reunits davant de la casa que podíem entrar. Havíem de fer-ho a través de la cuina, travessant una habitació que albergava una obra, per arribar a una sala on tindria lloc la conferència performativa, o performative lecture.

A la cuina hi estaven disposats sobre una taula diversos aliments: tofu, carn, pebrots, i altres verdures. Cada un tenia una mena de cartela amb el temps que trigaria la seva preparació, o el gruix que havien de tenir les seves làmines en tallar-los. A l’habitació del costat hi havia una peça de Gideonsson/Londre, que consistia en un prisma rectangular amb una coberta de fusta que acollia al seu interior un woofer que feia vibrar tota l’estructura amb un ritme monòton relaxant. Segons va explicar més endavant l’Alexandra, el woofer estava connectat al rellotge atòmic de l’escala del temps nacional sueca UTC (SP) via wifi. Alguns ens vam posar dempeus sobre el cub per sentir les pulsacions en els nostres cossos. Biopolítica encarnada.

La sala on finalment vam poder seure estava dividida en dos per una línia marcada a terra que després vam comprendre que representava el fus horari prevalent en una zona del Pacífic; una línia totalment irregular que evidencia que les diferents zones horàries a l’actualitat són en part fruit d’una suma d’interessos humans -com és el cas de l’Espanya peninsular, on el fus horari va ser imposat per Francisco Franco l’any 1942. Aquesta línia dividia les cadires donant a la sala un aspecte eclesiàstic. Al fons, l’Alexandra estava situada al caient d’una taula, on amb un Mac anava passant les imatges que il·lustraven la seva narració.

La conferència va transcórrer durant al voltant d’una hora i vint minuts. L’explicació de diferents mecanismes utilitzats al llarg de la història per mesurar el temps s’intercalava amb la descripció de diverses obres d’art relacionades amb aquest tema. En ser una exposició basada en el temps, m’és impossible tornar-hi més enllà que en la perible memòria, de manera que no recordo tots els noms dels artistes. Sí record a Cecilia Hultman, Pedro Torres, i John Cage. Fins aquí, podríem dir que el recurs literari més utilitzat va ser l’écfrasis, o la descripció realista i precisa d’una obra d’art.
Però aquesta ponència també va tenir la seva dosis d’hipotiposis, o una descripció més viva i personal d’una obra d’art, que va anar alternant-se amb l’écfrasis. La pantalla sobre la qual es projectava estava dividida en dues; d’una banda les imatges que recolzaven l’écfrasis, i de l’altra, la hipotiposis, amb els subtítols en anglès de l’àudio en espanyol amb la veu de l’Alexandra, en el que narrava la seva experiència assistint a l’espai [Andquestionmark, a Estocolm, on Gideonsson/Londre va desenvolupar ‘The Hour of the Wolf’ fa uns mesos.

Així mateix, l’exposició es va veure interrompuda en tres ocasions: la primera (¿o va ser la segona?) Per part d’una nena que ens va mostrar uns passos de ballet mentre a la pantalla vèiem uns càlculs fets amb compàs; la segona, pels cuiners, que ens van oferir un piscolabis amb els aliments que havíem observat a l’entrar; i la tercera, quan es van apagar els llums i vam haver de llegir a la llum dels mòbils un petit text sobre un megaprojecte que mai es va dur a terme d’aprofitament de llum solar per il·luminar zones aïllades de Sibèria. ¿Això es va concebre de veritat? O s’ho va inventar la comissària?

Se’ns planteja el debat sobre la veu del curador. ¿Es pot o s’ha de permetre parlar des d’una perspectiva personal? O, al contrari, el seu treball s’ha de basar en un estudi objectiu que transmeti el missatge de les obres el més fidelment possible? La representació és precisament això: re-presentació. No crec que sigui possible una curadoria objectiva. Fins i tot en l’écfrasis s’estan prenent decisions constantment; ¿Descriu aquest o aquest altre aspecte de l’obra? ¿Amb quin to? I finalment, per què aquesta obra?

An Intellectual History of the Clock, com va dir la comissària Camilla Larsson després de l’exposició, és una experiència molt més física que altres exposicions en què ens hem de moure’ns per una sala. Encara que no s’hagin obviat completament les imatges, sinó les obres originals (excepte la de Gideonsson/Londre), és estimulant veure un treball de curadoria tan ben fet sense haver de moure’s pràcticament de la cadira, com si estiguessis veient una obra de teatre, però on les imatges són més insinuades que explícites. L’eròtica de la imaginació. No m’aturaré en tots els aspectes estilístics de l’exposició (el projector sobre una estructura a la paret per no entorpir l’espai de les cadires, les imatges en blanc i negre -igual que la vestimenta de la curadora, la disposició de les llums, la música utilitzada en moments clau, etc.). Només diré que aquests detalls van facilitar la sensació de viatjar pel temps i l’espai sense desenganxar-se del seient.

N’hi ha que diuen que últimament hi ha un excés d’art performatiu, o un excés de l’ús del terme. Com diu la historiadora Dorothea von Hantelmann, no existeix l’art performatiu, ja que no existeix l’art no performatiu -en el sentit original del terme encunyat per John L. Austin en How to Do Things with Words o per Judith Butler. En aquest sentit, tota obra és performativa en tant que produeix una certa realitat. D’altra banda, la categoria d’art performatiu utilitzada des dels anys 60 i in crescendo, fa referència a aquell art que pretén crear una experiència física en el cos del públic/espectador. Quines conseqüències té en el missatge que rep el públic/espectador el fet que l’experiència estigui orquestrada i transmesa de principi a fi per un curador i no per un artista?

Rosalind Krauss diu que l’art basat en l’experiència és atemporal en tenir com a referència el propi espai on està situat el cos, i no un espai històric. Des del Minimal Art a què es referia Krauss, però, veiem innombrables exemples en què l’art basat en l’experiència inclou referències històriques. A An Intellectual History of the Clock la comissària aporta precisament aquest context històric a les obres com a part de l’écfrasis. Això no obstant, els elements que fan més subjectiva la conferència (la descripció de ‘The Hour of the Wolf’ i la teatralitat) fan dubtar al públic/espectador sobre la veracitat de les dades aportades per la comissària. El públic/espectador no és tant confrontat a la seva situació espacial o temporal, sinó a alguna cosa potser més important; la seva capacitat de sotmetre’s a un discurs.