close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

14 novembre 2016
flora.jpg
Creant comunitats temporals i experiències de vida significatives. Una conversa amb José Roca

Juan Canela

José Roca és un curador independent amb base a Bogotà. Després d’haver curat i dirigit diverses biennals i col·laborat amb grans institucions a diferents parts del món, decideix posar en marxa FLORA ars+natura, un espai independent per a l’art contemporani. En la seva pràctica curatorial hi destaca la dimensió infraestructural o la capacitat d’activar espais i estructures de treball que permetin el desenvolupament dels contextos artístics a nivell local.

José, comencem per l’essencial…Què significa per a tu el comissariat? Com entens la teva pràctica curatorial?

El que he après d’aquests anys treballant com a curador, tant a nivell institucional com independent, és que la curadoria és la creació d’una comunitat temporal, l’exposició és una forma de portar un grup de persones i fer que juntes tinguin una experiència de vida significativa. Si això no succeeix, el projecte no val la pena, i és per això que m’interessa treballar amb artistes vius. No vinc de la Història de l’Art, jo no sóc d’investigació acadèmica; el que m’interessa és especular a partir d’hipòtesis de treball que discuteixo amb els artistes per crear un text de manera conjunta. Per a mi l’essencial és la creació d’aquesta comunitat temporal.

En relació amb això, i dins d’aquesta comunitat temporal, Com és la teva relació amb els artistes a l’hora de treballar-hi? ¿De quina manera funcionen aquestes relacions professionals, que en moltes ocasions es tornen personals, amb artistes a l’hora de dur a terme els projectes?

Quan vaig treballar a càrrec de l’àrea d’Arts del Banc de la República, més que curar pròpiament el que feia era gestió de projectes. Portàvem moltes exposicions itinerants i en produíem moltes més, amb molta intensitat, ja que és una institució bastant gran, i tot el temps el passava corrent per gestionar aquests projectes, però no aconseguia generar-hi una connexió per falta de temps. Moltes vegades no tenia l’oportunitat d’estar amb els artistes o els curadors, i aquesta experiència va fer adonar-me que no volia treballar d’aquesta manera, que el que volia era poder involucrar-me de manera personal en cada projecte. Al Banc hi vaig fer però diverses exposicions en les que si que vaig poder involucrar-me molt profundament, i que considero importants en la meva carrera. Després, ja com a curador independent, vaig poder pensar la meva pràctica de manera més estructural. Per a la Biennal de Mercosur vaig escriure una mena de manifest, una declaració de principis sobre el que jo crec que és la tasca curatorial. Com a curador normalment genero una hipòtesi bastant general i a partir d’aquí comissario a partir de l’obra dels artistes; no penso en un tema i després ho il·lustro, sinó que deixo que els materials que porten els artistes acabin de modelar el projecte. Entenc la curadoria d’una manera molt orgànica, no acadèmica i il·lustrativa d’una tesi preexistent, sinó un procés obert que es va conformant amb el diàleg entre les meves idees i les que els artistes aporten.

Fa anys poses en marxa FLORA ars+natura, un espai que s’enfoca a la producció, a partir de comissions i residències; a la difusió dels resultats d’aquests programes, i a l’educació. Creus que és important que des de la curadoria s’activin i es generin espais i estructures de treball que permetin el desenvolupament dels contextos artístics a nivell local? Quina funció compleix Flora en aquest sentit en el context colombià?

Quan vaig treballar en projectes tipus biennal em vaig adonar que els grans capitals que es destinen a aquests projectes, que tenen com a objectiu activar l’escena local motivats per qüestions relacionades amb el turisme cultural, s’esvaeixen en un esdeveniment sorollós de dos o tres mesos, i que després no passa res entre una i l’altra. Aquí vaig pensar que la curadoria hauria de ser una manera de crear context; un no ha de conformar-se amb fer el que se li demana, sinó que hauria de contribuir a consolidar o crear infraestructura local aprofitant el pressupost de l’esdeveniment. Per això en molts dels projectes en què vaig participar vaig intentar treballar en aquest sentit, com a la Triennal Poligráfica de Sant Juan a Puerto Rico, on li vam demanar al col·lectiu canadenc Instant Coffee Collective que pensés un espai de recepció per al públic -que va resultar en una mena de gran llit comunal que integrava les publicacions i múltiples d’altres artistes; la trobada de Medellín MDE07, on vam crear un espai -que encara existeix- anomenat La Casa del Encuentro, dissenyada per l’artista colombià Gabriel Serra; o a la 8 biennal del Mercosur, de la que vaig ser el curador general, on un dels elements essencials era el que vaig anomenar la Casa M, una casa que vam llogar durant un any i es va convertir en lloc de trobada d’artistes, curadors i mediadors per al desenvolupament del projecte. A la última versió de la Biennal Femsa a Monterrey, Mèxic, em va alegrar que s’inspiressin en la Casa M per crear Lugar Común, un espai que funciona com a laboratori de projectes lligat a la Biennal; els ha funcionat prou bé, i sembla que tenen pensat mantenir-la. La meva idea era que la Casa M fos permanent i que funcionés com una mena de frontissa entre una biennal i la següent, podent ser utilitzada com a laboratori i generant una temporalitat contínua entre els dos moments. Finalment no va funcionar així, va estar oberta només un any i després es va tancar per raons purament institucionals. La de Puerto Rico només va durar el que va durar la Triennal, i la Casa del Encuentro a Medellín va seguir però mai amb la intensitat d’activitats que va tenir quan la vam crear. El problema era que les tres estaven lligades a la biennal de la qual van sorgir, i en certa manera van morir amb elles.

Aquesta dimensió infraestructural de la curadoria em sembla essencial. Una vegada em van convidar a presentar un projecte curatorial per a la biennal de Taipei, i vaig presentar-ne un titulat Natura Imperial sobre la relació entre l’empresa colonial i la botànica. Tornant del llarguíssim viatge a Taipei vaig pensar que si el projecte, que estava entre els cinc finalistes, finalment no sortia, era un senyal que havia de quedar-me i fer alguna cosa a Colòmbia. La meva proposta curatorial no va ser seleccionada, i així aquest projecte es va convertir en el germen del que després seria FLORA, que vaig crear en companyia de la meva dona, Adriana Hurtado, advocada especialitzada en temes legals vinculats a la cultura i gestora cultural. FLORA va créixer i es va anar consolidant de manera molt orgànica; no hi va haver un pla mestre, vam anar avançant poc a poc i vam anar responent a les necessitats i circumstàncies. Primer vam aconseguir una casa en un barri popular, el vam adequar com a espai d’exposició i reunió, i vam aprofitar un lloc que teníem com a finca d’esbarjo a la ciutat d’Honda, -que durant el període colonial va ser el principal port sobre el riu Magdalena- per fer residències. La idea era presentar a Bogotà els resultats de les residències a Honda, però ens vam adonar que les residències curtes de tres o quatre setmanes no donaven per presentar massa, així que vam començar a utilitzar l’espai per presentar un altre tipus de projectes. Vam crear un altre espai de residències a Bogotà per a estades llargues d’un any, que funcionaven molt millor a l’hora d’involucrar-se amb el context local. La curadora en residència i jo fèiem l’acompanyament curatorial, però gairebé no donàvem a l’abast ja que la gestió d’un espai independent pren molt de temps. Després va sorgir l’oportunitat d’ampliar FLORA construint un nou edifici que albergaria els tallers i una biblioteca/sala de classes, amb espai per acollir catorze artistes de manera simultània. Es va fer evident que no tindríem el temps de gestionar el projecte i a més fer seguiment als residents, i és quan sorgeix la idea de l’Escola FLORA, un programa d’estudis independents on curadors, artistes i persones d’altres disciplines vénen i fan visites de taller, seminaris i acompanyament curatorial als artistes en residència.

Havent visitat el projecte i compartit diferents moments amb els residents, m’interessa la relació que es dóna a FLORA entre un projecte d’escala domèstica i caràcter obert amb un sentit de qualitat i professionalitat. Com es conjuguen aquestes característiques?

Com deia, quan vam començar amb Escola FLORA tot es va anar donant de forma orgànica. Una de les coses que hem intentat és portar nosaltres el gruix de la gestió perquè aquesta no recaigui en els artistes. Podríem haver intentat llogar els estudis, però preferim intentar el que estem fent, que és aconseguir diferents benefactors que puguin sustentar econòmicament les residències. Personalment, no crec molt en el finançament amb una única font, això et fa massa dependent d’un únic estament, la qual cosa pot acabar influint en el teu programa, o acabar amb ell si aquest finançament desapareix. Crec més en una vinculació amb un nombre més gran de persones o institucions, una corresponsabilitat que fa que el projecte sigui més sostenible i que crea també una comunitat a través de la gestió i el finançament del projecte mateixes.
Pel que fa a l’escala de FLORA, és veritat que tot i ser catorze residents de llocs molt diferents (el grup inaugural l’any 2016 va incloure artistes de la Gran Bretanya, Argentina, Perú, Mèxic, Espanya, Holanda, Guatemala i de diverses regions de Colòmbia) se sent com un grup familiar i proper perquè s’ha donat també d’una manera natural des de l’hospitalitat que intentem donar. Com que la majoria dels artistes residents vénen de fora de Bogotà i són aquí per una temporada llarga, es genera un ambient de comunitat que ajuda al desenvolupament dels treballs. No només influeix la gent que ve a donar les clíniques i tutories, sinó també la retroalimentació mútua que es dóna quan creuen els passadissos per visitar-se als tallers.

Flora és un projecte dedicat a la relació entre l’art i la natura. Per què aquesta decisió, què creus que pot aportar el pensament i la producció artística en relació al diàleg cultura-natura?

El tema amb allò natural sorgeix d’un interès personal que s’encreua amb un interès intel·lectual. Mirant cap enrere, en el meu treball curatorial molt sovint he treballat aquesta relació amb la natura, com ara una exposició que vaig fer a la Sala Montcada de Barcelona fa més d’una dècada anomenada Botànica política, o diferents projectes que han tingut lloc en territoris rurals o naturals, com la part que em va correspondre curar a la Biennal de Sao Paulo el 2006, que posava en relació els artistes que van fer residències a l’Amazònia brasilera amb altres artistes amb treballs i preocupacions en la mateixa línia.
El tema art-naturalesa va ser molt lògic considerant la meva trajectòria com curador, quelcom en el que vinc treballant des de fa molt. En els darrers anys aquest tema sembla estar a l’ambient, com es veu en les múltiples exposicions tant locals com a nivell internacional que toquen el tema de l’Amazònia, el territori, el xamanisme, el pensament indígena, etc. Fins i tot l’últim Saló Nacional d’artistes a Colòmbia reprèn aquest tema des de la perspectiva del paisatge. Però FLORA no és un projecte de sostenibilitat ambiental, sinó que privilegia més aviat una aproximació més “bruta” al tema art-naturalesa, molt més travessada per la política i menys de tall ecològic.

Creus que necessitem trobar altres maneres, més enllà de les que porta el capitalisme global, pel que fa a com ens relacionem amb el natural? Quines possibilitats creus que pot obrir l’art en aquestes qüestions?
Crec que per a tots és evident que el model extractivista ja no és la manera de gestionar el progrés, ja que vivim en un planeta amb recursos limitats. Mentre que els països en desenvolupament estan intentant posar-se a l’una amb els del primer món mitjançant l’explotació dels recursos naturals i la industrialització i urbanització accelerada, els països que ja han passat per allà estan intentant tancar mines, demolir preses, desmuntar centrals nuclears i produir energies més netes. La nostra relativa “virginitat” en termes d’explotació del territori hauria de ser una força, no una debilitat: tenim encara grans àrees rurals impol·lutes que valdran precisament per això, pel seu aire i la seva aigua. Totes les discussions sobre l’Antropocè evidencien que ja hem incidit com a espècie al planeta i que a menys que hi hagi una consciència i responsabilitat compartida a nivell global, no sobreviurem. L’art pot fer poc -en el millor dels casos crear consciència col·lectiva mitjançant imatges que surten de la lògica de la denúncia o de l’activisme- però aquest poc ja és bastant.

Sembla que últimament els llocs hegemònics del context artístic estan perdent importància, i cada vegada més espais perifèrics guanyen presència, fins i tot amb grans projectes com Documenta, que es desplacen a d’altres ciutats. Com veus aquest procés, i com entens la relació entre un context local, en el teu cas Bogotà, amb l’internacional?

Amb la profusió de biennals a tot arreu del món, el pes específic de cadascuna d’elles és necessàriament menor. El “món de l’art” segueix fent peregrinacions periòdiques a Venècia i a Kassel, però les biennals perifèriques com Istanbul, Sao Paulo, Taipei, Yokohama, etc. s’enduen cada vegada més un percentatge d’aquest públic. I els que s’interessen per una regió en particular del món van a aquestes biennals perquè només allà poden veure en profunditat l’art d’aquestes regions o països, aprofitar per veure les institucions, visitar tallers, etc. Una cosa similar passa amb les fires. Anteriorment per inserir-se a l’escena internacional, un artista havia de viatjar als centres. Avui ja no cal. És més, certa localitat beneficia el treball. Colòmbia, i en particular Bogotà, són un cas interessant. En tants anys de relatiu aïllament, l’escena local es va desenvolupar sense la pressió del mercat o l’afany expositiu, i això va generar una escena rica, complexa i amb molts nivells i capes, que a més en els últims anys s’ha enriquit amb l’aparició de moltíssims espais independents. La percepció que a Colòmbia estan passant coses molt interessants -s’ha parlat d’un “boom” de l’art colombià- és en realitat un assumpte de visibilitat. FLORA s’insereix en aquesta escena com un jugador més, no necessàriament omplint un buit protuberant, com sí ho van fer espais com teorÉTica a Costa Rica o Lugar a dudas a Cali, sinó més aviat complementant l’escena, en particular pel que fa al programa d’estudis independents centrat en la pràctica de taller i en la retroalimentació constant en el lloc mateix de treball.

Juan Canela és comissari independent. Després de moltes voltes, fa uns anys que viu a Barcelona. Entén el comissariat com un espai de treball que es bifurca en diversos formats - exposicions, accions, trobades, llibres, xerrades, ràdio, passejos, ball, - en el qual allò performatiu té un paper rellevant. Entén l’escriptura com una vessant més de la seva pràctica curatorial.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)