Economía de l’art

El tema de l’exposició de l’estiu al Museu d’Art Contemporani de Cracòvia (MOCAK) no és precisament lleuger. Comissariada per Monika Koziol, Delfina Piekarska i Maria Anna Potocka, Economia de l’art es proposa analitzar aspectes com els possibles diàlegs entre art i economia, la dependència de l’art del mercat o com es defineix el valor en art. El resultat és una exposició que reuneix treballs de trenta-cinc artistes, entre els quals trobem un estudiat equilibri entre noms de referència, com Joseph Beuys, Antoni Muntadas, Alfredo Jaar, Andreas Gursky, Santiago Sierra o Rirkrit Tiravanija; una bona representació de la escena artística polonesa (Rafal Bujnowski, Oskar Dawicki, Pola Dwurnik) i altres artistes ben actius en l’escena internacional, com Dan Perjovschi, Christoph Büchel, Leopold Kessler, Michael Landy o Jota Castro, entre d’altres.

Si fa deu anys el Museu Ludwig de Colònia en el projecte Economia del temps proposava un tema semblant però molt més acotat i concret: l’ambigüitat de les nocions de producció i efectivitat en art, Economia de l’art posa de nou en evidència com l’exposició segueix sent un problema per als projectes de tesi i, com passa massa sovint, s’acaba convertint en un mostrari de possibilitats d’allò que el catàleg acaba explorant més a fons. En aquest cas, l’exposició apunta diversos temes i aproximacions, dels quals n’esmentarem només alguns: l’anotació “Kunst-Kapital” escrita en un bitllet de 10 marcs per Joseph Beuys (i reinterpretat anys més tard per Alfredo Jaar); el temps que triguen a desaparèixer $ 1000 després de successius canvis de moneda (Antoni Muntadas); la destrucció de totes les pertinences de l’artista plantejada com una cadena de producció (Michael Landy); la subhasta a ebay de la participació artística a la biennal Manifesta (Christoph Büchel); un programa de telebotiga en què es venen obres d’art (Christian Jankowski), o l’actualitat comentada mitjançant dibuixos tan directes com precisos (Dan Perjovschi).

L’exposició és convencional en relació al que mostra i com ho mostra. Inclou diverses propostes relacionades amb el paper moneda però no, per exemple, el Time Bank iniciat per Anton Vidokle, que és una proposta real d’un altre tipus d’economia, tan alternativa com antiga, basada en l’intercanvi. I si pensem en propostes idiosincràtiques que qüestionen l’economia de l’art d’una manera real, trobem a menys de 100 km del Museu d’Art Contemporani de Cracòvia, Bury Mis; l’estudi d’un artista-dissenyador-inventor, independent de galeries i mercats, que recull tant l’herència de Schwitters i la seva Merzbau com les idees de Monte Verità, tan apreciades per Harald Szeemann.

Però tornant al catàleg de l’exposició, és el text del periodista i escriptor Edwin Bendyk “La faula de les abelles: els dividends artístics i l’economia de Warhol” el que centra el tema i amplia l’àmbit de reflexió més enllà de les arts visuals. Segons Bendyk, la tradicional teoria del valor no sintonitza bé amb els artistes, llevat que aquests estiguin directament relacionats amb un treball productiu, és a dir, creant valor al mercat. No obstant això, a partir de la noció d’economia de la singularitat (que va més enllà del valor objectiu perquè té en compte altres factors i contribucions), l’art i la cultura haurien de ser tractats seguint l’exemple de les abelles que narra l’economista francès Yann Moulier Boutang en el seu llibre L’abeille et l’Economiste, de manera que el valor del treball de les abelles no vindria determinat per la producció de mel, sinó per les conseqüències de la seva feina prèvia amb les flors. “Desafortunadament“, conclou Bendyk, “la lògica del capitalisme ha impedit que els camps de l’art i la cultura es converteixin en un espai per a la inversió que expandeixi el prat on les abelles puguin treballar de forma creativa“.

L’exemple de les abelles enllaça perfectament amb un llibre de l’artista Antonio Ortega, recentment publicat i comentat aquí per Gloria Guirao, no només pel gust d’Ortega en il·lustrar les seves teories amb exemples, sinó perquè a Demagogia y propaganda en arte, l’economia de l’art és un dels temes centrals, en aquest cas des del punt de vista del paper determinant de la institució.