Efectes colaterals: ajustos i desajustos generacionals

Entrant a l’exposició, un pòster amb un paràgraf blanc sobre fons vermell (Fernando De Filippi) convida a reflexionar sobre les “pràctiques de comunicació directa” i la seva eficiència variable segons el context en què s’exerceixen. “La pràctica social de l’art és la única possibilitat de treball autònom dins del procés de producció artística”, comença el text, part prestada del document programàtic del col·lectiu Artwork, editor de la revista tra, publicada entre 1976 i 1979.

“Champagne Molotov”, “Mortedison”, “Arte como critica del arte”; revistes fetes de fotocòpies; vídeos i fotografies d’accions al carrer o en una fàbrica: l’exposició aborda la necessitat de discutir i disseminar idees, prendre posició i lluitar sobre qüestions relacionades amb la societat i el comú, les condicions de treball i de subsistència. Com projectar el fer art dins d’aquest escenari? Com diu el protagonista d’una de les entrevistes filmades, membre del Laboratori di Comunicazione Militant, l’obra en aquest context no és altra cosa que el sediment que resulta d’una sèrie de voluntats i de processos estratificats.

En realitat, aquesta exposició s’articula diversos temps. Posa en confrontació obres i testimonis d’una generació d’artistes que, majoritàriament, van donar inici a la seva pràctica a Milà durant els anomenats “anys de plom”, amb treballs artístics actuals, radicats en el camp social i que plantegen problemàtiques polítiques. Entre els múltiples descobriments d’aquest Milano Radicale, retinc particularment el treball de Giovanni Rubino. Actualment, les contribucions de Claudia Ventola i Angelo Castucci obren camins per contemplar aquesta època -més poètics a la primera, més socials- educatius en el segon.

Per inscriure la seva reflexió en un context local, la comissària Aria Spinelli va incloure noms ja familiars de l’escena de l’art activista a Barcelona (Francesc Abad, Domènec, Núria Güell, Daniela Ortiz & Xose Quiroga), que van debatre sobre el seu treball a Homesession el passat gener.

El tema de l’herència d’aquesta “radicalitat” a la qual al·ludeix el títol (i que està al centre del projecte) es dibuixa a l’ombra, i les conclusions que sorgeixen no són contundents. Sempre em genera molts dubtes sentir que la nostra època és comparable a la dècada dels setanta, en encarnar un moment d’inflexió particularment fort entre la societat civil i els organismes i agents del poder polític i econòmic. Caldria precisar que aquests anys setanta als quals apunta aquest tipus de discurs, caracteritzats per les lluites civils i la radicalització de la política, no pertanyen a tots; n’hi ha prou amb mirar Espanya en aquella dècada, o a tot l’anomenat bloc soviètic, per adonar-se que cal, si no matisar aquesta afirmació, almenys definir millor el marc geopolític a què es refereix.

Tampoc estaria segura de que sigui apropiat comparar la militància informada, amb un marc ideològic identificable i unes formes d’organització rigoroses, amb l’organicitat dels col·lectius en plaça d’avui. És que n’hi ha prou amb una proximitat formal i/o conceptual en la definició del treball d’una nova generació d’artistes, políticament conscients, per a un relleu dels artistes que van desenvolupar la seva obra en sintonia amb els moviments socials post-68? Fins a quin punt podem parlar d’afinitat, tant metodològica com discursiva? En qualsevol cas, l’exposició no pretén fer això, sinó establir ponts que permetin contemplar aquesta qüestió i reflexionar. Mentre la visitava, no vaig poder evitar pensar en la fascinació que exerceixen sobre nosaltres aquestes pràctiques ja històriques i les seves petjades materials, moltes vegades fràgils. En aquesta espècie de fetitxisme de mirar documents, restes d’accions, cartes doblades en les quals es nota el passar del temps. Confesso estar entre les primeres a abandonar a aquesta fascinació, i aquesta és sens dubte una exposició que permet gaudir d’ella.