Exercicis de complicitat o obstinació del que és mutable

Un pop en un vídeo viral s’estira i es contrau per lliscar per la superfície d’un vaixell. Els seus tentacles es retreuen i després s’allarguen, es recullen i s’agafen a la coberta blanca del bot, relliscant de manera controlada per ella. La seva pell viscosa i movedissa xucla l’arquitectura recorrent-la, fins que alleugera la seva forma de manera que aconsegueix entrar en un eixidiu de la meitat del diàmetre i escapar caient a l’aigua del mar.

Una pedra calenta llisca pocs centímetres sobre un tros de terra seca i arriba fins a la vora d’un pendent.

A les mans d’un curador, un objecte de ceràmica passeja de banda a banda de la sala. Què va on? La ceràmica es comença a escalfar malgrat la barrera dels guants de muntatge. El curador torna a recórrer la sala, posicionant l’objecte prop d’una cantonada i s’allunya mirant-lo. Xoca de forma suau amb un pedestal ubicat al costat esquerre de la sala, trontolla una mica i es desplaça cap a la dreta. Reflexiona. Fa un tomb i es torna, ajupint-se per moure l’objecte amb subtilesa cap a l’interior de l’espai.

Humitejant, la pedra continua absorbint els raigs del sol mentre una lleu rufaga la cobreix de sorra, fent brillar les diminutes partícules de la seva barreja mineral.

A l´interior d´una fàbrica, un lingot d´alumini s´endinsa amb lentitud en una màquina extrusora. A temperatura molt alta, la massa de metall ingressa a la matriu de la màquina, produint el perfil que emmarcarà la finestra d’una casa. Han estat anys de recerca del material perquè la màquina dissenyada aconsegueixi superar la resistència del metall i generar aquest producte. De sobte, el so constant del motor s’apaga. En revisar la màquina, el tècnic conclou que, a causa d’un error de rectificació, el perfil s’ha anat torçant, creant un producte defectuós. El descarta a la pila de ferritja de metalls i altres deixalles. El metall s’enreda amb placidesa en les altres filagarses brillants, que dringuen vibrant, acollint-lo al monticle de formes soltes.

A ple sol, les bestioles regiren i remouen l’aire dens mentre s’enreden a les files d’herba que surten per sota la pedra.

L’aire sacseja les finestres, s’infiltra per les ranures i xiula per la casa freda. L’alè del gos li ennuvola la vista cada cop que respira. Fora una branca es refrega i recaragola contra el vidre temperat, les seves fulles minúscules i mullades enganxant-se a la superfície llisa i translúcida, se subjecten el màxim possible fins al pròxim cop que les farà esclatar i estavellar contra el vidre. El contorn de pèls il·luminats aixeca les orelles i gemega nerviós. En intervals, el pal repica sobre el vidre esfilagarsant-se a la punta amb cada cop i mostrant les seves fibres clares. Després recorre el requadre dibuixant línies en càmera lenta sobre la capa d’aigua que tornen i es dilueixen allà mateix, emportant-se concentracions de fulletes i terra traçant i esborrant, traçant i esborrant com a plomes sobre un parabrisa. Clac! Es parteix la branca. El gos, ja tranquil, surt olorant l’aire encara humit i recull un pal entre les dents.

Immòbil, la pedra continua tombada, amb les seves estries mil·lenàries encara blanques a la penombra.

Dues bombolles miralles es desplacen disteses oscil·lant entre corrents de vent. Ondulen iridescents entre violetes brillants i metàl·lics com amebes aèries reflectint cases, edificis, cotxes i bots al riu. Una rebota sobre l’aigua diverses vegades, lleugera i passatgera, l’altra, més grossa, flota onejant cansada. De sobte topen. Dues càmeres d’aire mig translúcides que s’enganxen. A poc a poc la pompa més petita és fagocitada per la més gran, tractant d’adoptar una forma amb la menor àrea possible. La paret comuna es desplaça sigil·losament cap a l’esquerra, vorejant les corbes i integrant-se a l’àrea de menor pressió interna. La superfície ensabonada i elàstica continua volant uns segons més fins que en una petita baixada es punxa amb la vora d’una casa, la seva superfície tensant-se en deixar entrar la cantonada en forma esfèrica fins que la compressió l’explota, desapareixent a l’aire.

El recorregut d’un llimac deixa anar una pel·lícula enganxosa i lluent sobre la roca i la pols i les bestioles s’amalgamen al moc. Un full planeja i aterra sobre el pegot.

Un tub ample, recobert en escuma negra i material aïllant pegat per segments degota de forma consistent, creant un solc d’òxid líquid que baixa per la culata d’un edifici. Amb el pas del temps, es va filtrant a l’última capa de pintura groc claret, remarcant la textura i enfocant les seves vores amb un ocre rogenc. Unes butllofes grumolloses van creixent sobre la paret, envoltades de rosetons verd pàl·lid i marró aigualit, connectant bombolles d’aire atrapat entre la pintura i l’esquerdejat. Aviat s’esquerda una bombolla de pintura florejada que es comença a despenjar, desprenent-se a poc a poc fins a caure en trossets mentre que un conjunt de puntets gris fosc, verdosenc i negre vellutat va recobrint el mur. Aviat es desprèn una altra cantonada humitejada a la part superior i el pla es desploma cap endavant, revelant el verd pastilla de la capa anterior de pintura i caient esquerdat sobre un matalàs de molsa fresca.

Les espores es valen de l’ombra per disparar les tiges i els para-sols i regar la xarxa horitzontal d’arrels al voltant de la roca. En poc temps de la fulla, ja seca, no queda res més que una bava marró que es filtra entre la terra.

En una galeria d’una capital llatinoamericana, una artista penja una superfície de pintura acrílica que ha pintat a mà capa per capa al taller i ha desprès en acabar del suport. El pla tou i fràgil de vores irregulars travessa l’espai de forma horitzontal recolzada en alguns tubs i passant per una ranura a una paret divisòria. En arribar a cada punta de la galeria, la pintura baixa enganxant-se al pis. A cada extrem de la sala, un mecanisme de pinyons jalonat per pesos d’acer inoxidable estira de la membrana verda poma en direccions contràries. Els pesos corresponen al de la massa de material pictòric a cada costat de l’obertura a la paret, que connecta les dues sales de mides diferents. En un enfrontament constant de tensions, forces i canvis en les condicions ambientals, la matèria roda, s’estira, s’aprima i s’acumula, descrivint l’arquitectura particular de la sala d’exposició, alhora que en revela les propietats. A contrallum, comencen a aparèixer les marques de les brotxades a la superfície cada vegada més fina fins que es comença a esquinçar en una cantonada. La matèria es mostra com una cosa no acabada, una cosa que roman en continu procés sense dirigir-se cap a una forma final, cosa que es manté en un perpetu estat de tornar-se alguna cosa.

Un tros de terra cedeix, baixant fins al peu de la muntanya. La pedra tremola amb lleugeresa, s’allibera i cau, roda i rellisca, empenyent altres pedres i insectes al seu pas. Un últim gir i la pedra s’escorre per fi fins al riu, seguint el contacte amb l’aigua freda.