El buit i les idees. La política i la cultura

Van passar les eleccions a Espanya. Una majoria absoluta del PP, a Euskadi presència molt important de l’esquerra nacionalista i a Catalunya presència molt important de la dreta nacionalista. És a dir, una Espanya blau gairebé monocolor amb les autonomies històriques (bonic eufemisme) amb un perfil diferent.


La campanya ha destacat pel buit absolut, per la negació en les idees i per allò de millor no dir alguna cosa que encara em crearé algun problema. El tracte per part de la classe política cap a la ciutadania ha estat demencial. Ni els eslògans eren potents, ni reflectien idees, ni aportaven res. Programes no n’hi havia. Com si l’objectiu fos evitar qualsevol tipus de discussió mínimament intel·ligent. Si no és així, és molt pitjor, ja que significa que no hi ha res, que el panorama és desolador. Això sí, negar que existeixen marges mitjançant el menyspreu absolut ho porten fantàsticament bé. I passen les eleccions i ni el president sortint ni el president entrant tenen res a dir. El nivell, el nivell.


I la cultura? Doncs no ha estat ni tema. Tot apunta que el PP eliminarà el Ministeri d’ídem. Alguns haurien d’avaluar el seu treball per pensar com el de cultura és un ministeri a prescindir. El PP segurament estarà agraït a González-Sinde i al seu equip de la Sgae i Fundació Autor per destrossar per dins. Bon treball, sequaços. Total, això de centrar tot en “indústria cultural” respon a un programa de dretes, res socialista, res d’esquerres. La cultura és més que diners, encara que potser tots aquests altres matisos, capacitats, elements crítics, importància educativa, treballs identitaris, espais per a la discussió, contextos per a la creació de sentit i un llarg etcètera no interessaven. On és el benefici directe en tot això? Doncs llavors, per què ficar-si?


A veure on es col·loquen ara tots aquests que tenien llocs directes. A Brasil? A algun Cervantes? En algun lloc llunyà per estar alguns mesos més cobrant aquest gran sou fins que algú descobreixi qui són i qui els va ficar? Alguns estan actuant amb molta pressa, aquesta pressa professional de mantenir amb allò que és seu el màxim temps possible.


Paral·lelament, en art, trobem complexitat, trobem capes d’idees, trobem lectures crítiques. Trobem mapegats, trobem llenguatges, trobem posicionaments que demanen d’una reflexió sobre allò institucional i allò institucionalitzat. Trobem una cosa que també ens agradaria trobar en aquesta política professional duta per mals professionals. En aquest número d’A*Magazine ens acostem a tres propostes que contenen una voluntat d’anàlisi creativa, una voluntat de descobrir alguna cosa més al nostre voltant, en el nostre temps, en la nostra realitat. Maite Garbayo escriu sobre l’exposició “En el primer cercle” a la Fundació Tàpies. Montse Badia sobre “Modelling Standard” a la Galeria Joan Prats i Oriol Fontdevila entrevista a l’artista Mireia C. Saladrigues.