Cercar
Per buscar una coincidència exacta, escriu la paraula o frase que vulguis entre cometes.
A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.
A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.
A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.
A Her, la nova pel·lícula de Spike Jonze, un home, Theo, té una relació amb el seu sistema operatiu, Samantha. Més enllà de representar-la com un dels terrorífics episodis de la distòpica Black Mirror (de fet la història guarda alguna similitud amb el primer de la segona temporada), Her és una història emplaçada en un futur que no s’assembla al futur que solen representar les pel·lícules de ciència ficció. És un futur realista, amb pantalles que són hologrames com els de Minority Report, però amable, perquè només serveixen per jugar a videojocs. Un futur en què les pantalles d’ordinador segueixen davant nostre en els escriptoris, però amb prou feines cal mirar-les perquè d’interactua amb ells a través de la veu. Podríem resumir-la com una pel·lícula de ciència ficció sense drama ni moralitat, sinó sobre l’amor.
Un dels aspectes que criden més l’atenció i ens fan empatitzar més amb aquesta visió del futur és com està representat a través dels objectes que envolten Theo. Aquí el futur no és fosc ni gris com a Blade Runner, amb neons i cotxes voladors, cosa que també vèiem en l’oblidada cinta Never let me go (2010); aquí continua havent-hi edificis que il·luminen la foscor de la nit i gratacels que enfosqueixen els carrers de la ciutat, però sense dramatismes.
El pis de Theo, l’oficina, el restaurant, obeeixen a una estètica sòbria i neta, hereva de la senzillesa popularitzada per Steve Jobs, tant a la seva vida com en els seus productes. No obstant això, res d’això és casual. Segons Wired, el director va consultar els dissenyadors com l’estudi Sagmeister & Walsh, famosos per la seva estudiada informalitat i la seva web amb menús basats en càmeres web. També es va ajudar dels consells d’Elizabeth Dailler i Ricardo Scofidio, més coneguts per ser l’estudi d’arquitectes DS+R, responsable de la polèmica futura expansió del MOMA.
Gràcies a això podem veure com imaginen el futur i el presenten des d’un punt de vista realista, i aquest no se’ns planteja d’una altra manera que formal: fusta, alguns punts de color, mobles de cantonades arrodonides que emmarquen una vida on la tecnologia ja no serà només imprescindible sinó omniscient; estarà tan present al nostre voltant que ni la veurem, es volatilitzarà, sense tocar cap botó, només caldrà parlar o passar per davant del sensor pertinent.
Aquest disseny i aquesta tecnologia que ja veiem a dia d’avui al nostre voltant, encara que potser no de manera tan omnipresent, segons Her no ens farà més freds, tristos, més infeliços, o ens allunyarà més dels altres. Seguirà sent una eina més que podrem manejar al nostre gust i com vulguem, ens donarà llibertat per usar-la bé o malament, igual que ho fa ara. I aquesta és la poderosa reflexió darrere de la pel·lícula i el pòsit que deixa en acabar: que a la vida de Theo no hi ha moralitat, com no n’hi ha en la de ningú, sense tecnologia o amb ella.
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)