close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

04 febrer 2014
Isabella_Blow.jpg
Més moda al museu: “Isabella Blow. fashion galore!” a la Sommerset House

Leire Ventas Aldabaldetreku


“Vaig tenir els més peculiars llocs de treball. Vaig treballar en una pastisseria durant anys, venent pastes farcides d’albercoc. També vaig ser netejadora. Solia dur un mocador amb nusos al cap. Un dia la meva cosina em va veure a l’oficina correus, i em va preguntar: què fas? Al que vaig respondre: què et sembla que faig? Sóc la dona de fer feines!”.

L’hi podries sentir dir a qualsevol espanyol a Londres, juntament amb el difícil que és que et lloguin una casa, o el molt que triguen a donar-te la national insurance number. Però no, això ho va dir Isabella Blow, l’excèntrica editora, mecenes, impulsora de dissenyadors, fashion insider, un d’aquells escassos personatges que mouen els fils de la moda, amiguíssima d’Andy Warhol i Jean Michel Basquiat, i fundadora de la galeria Modern Art. Un rar exemple, ja que el somni americà no encaixa del tot al Regne Unit. Un pot trobar el seu lloc, però difícilment manejar una indústria que genera milions de lliures.

Perquè la moda és sobretot això: una indústria. Segons un estudi publicat pel Consell Britànic de la Moda, l’economia del país li deu cada any 12 bilions de lliures a la moda. Els economistes d’Oxford que van dur a terme la investigació van concloure que és la indústria creativa que més llocs de treball genera, ocupant directament a més de 816.000 persones (el 2,8% de l’ocupació del país). Una indústria similar en grandària a l’alimentària, i que crea el doble de llocs de treball que la immobiliària, i tants com les telecomunicacions, la publicitat i la indústria automobilística juntes. I això es palpa. No només en la clàssica extravagància britànica dels divendres a Brick Lane. Al Regne Unit hi ha una vintena de publicacions de primera línia sobre el tema, dues vegades a l’any se celebra la London Fashion Week –que genera 20 milions de lliures de benefici-, instituts privats i prestigioses universitats ofereixen formació específica per al sector, i el govern fa declaracions periòdiques de suport a la moda. Però, veure’s, es veu als museus.

A dia d’ avui, a més de l’exposició Isabella Blow: fashion galore! de la Sommerset House, es pot visitar a la capital londinenca, entre d’altres, Club to catwalk. London fashion in the 1980’s al Victoria and Albert Museum, que segueix l’estela de Punk: chaos to couture, i a la qual seguirà a l’abril The glamour of italian fashion, 1945-2014.

I perquè tot allò “museuficable” és sospitós de ser art -encara que molts surtin d’aquests centres preguntant-se, com si algú els hagués estafat, “això era art?” -, tal profusió d’exposicions fa més vigent que mai la qüestió: és la moda art?

“Estic en contra de la moda als museus”, diu Karl Lagerfeld, negant-li la possibilitat, encara que fotografies fetes per ell s’exposessin a la Saatchi Gallery l’any passat, sota el títol de The little black jacket. El director creatiu de Chanel no és l’únic dins de la indústria que pensa així. Del seu costat estan Marc Jacobs, Rei Kawakubo (Comme des Garçons) o, en el seu moment, Coco Chanel. Una cosa similar creu Pierre Bergé, parella de qui va ser Yves Saint Laurent i cofundador de la marca epònima: “Saint Laurent va ser un artista. Balenciaga va ser un artista. Schiaparelli també. I Chanel. Però la moda no és art”.

Hi ha qui opina, però, que està immersa en un procés d’acceptació similar al d’altres disciplines. “Tradicionalment s’han acceptat certes formes de producció cultural com a art: la pintura dels grans mestres, la música clàssica. Després, altres disciplines, com el cinema, la fotografia o el jazz han anat adoptant l’etiqueta gradualment”, comenta Valerie Steel, historiadora i directora del Fashion Institute of Technology. “La moda està en aquesta transició”.

El fet que institucions de renom i galeries comercials programin moda regularment no farà més que amplificar la qüestió, el dubte. També que Prada contracti artistes gràfics per estampar els seus abrics, com ho fes Schiaparelli amb Dalí i els seus llagostes o sabates-barret, o que Marc Jacobs col·labori amb Takashi Murakami per les bosses Louis Vuitton, o amb Yayoi Kusama.

Sovint se sent una outsider. I demana permís, i comença a construir la casa per la teulada, mentre explica que és per la fòbia a la zona de confort. En realitat, és periodista (si renega, no la creguin). I com tot periodista, ha escrit d'això i allò, aquí i allà. Ara, com a bona outsider, s'atreveix amb l'art i les seves perifèries.

Publicacions

04 febrer 2014

Més moda al museu: “Isabella Blow. fashion galore!” a la Sommerset House

03 maig 2014

La guerre en rose

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)