El Futur

El Futur és el títol que ha triat el col·lectiu Morir de Frío per a realitzar un procés habitual: obrir convocatòria – rebre propostes – procedir a la selecció de les més adequades i/o interessants – exhibir en públic. El que no és tan habitual és que els responsables del projecte siguin tots menors de 25 anys i estiguin encara estudiant. Primer toc d’atenció.

Segon toc d’atenció: el tema i les propostes. Com en un acte natural de supervivència, aquesta generació demostra la seva necessitat de pujar a superfície. Ofegats per cada lletra de la paraula crisi, o més aviat, per la retòrica i pràctica al seu voltant; lamentant cada anunci de tancament; fi de subvenció; disminució d’ajudes; i sobretot, esgotats per cada vegada que han sentit dir “abans tal”; “en una altra època qual”; en la línia del que ja va apuntar Caterina Almirall fa uns mesos aquí.

El col·lectiu Morir de frío està format per Anna Dot (col·laboradora d’A*DESK que precisament parlava sobre el tema en primera persona fa uns dies); Palma Lombardo; Blai Marginedas; Raquel Vila i Alba Vilamala, i tenen diversos fronts oberts. A banda dels seus respectius estudis, fan crítiques de tota mena i comissarien projectes de diferents tipus. En aquesta exposició, que van inaugurar a l’Escola Massana el dia 3 d’abril i que va poder-se veure també -fins al dia 29 d’abril- a la Facultat de Belles Arts de la UB, van donar amb el puny sobre la taula: se’n sentirà parlar, d’ells. El Futur congregava peces d’Adrián Montenegro (Espejo en blanco y Pelos en la espalda); Ana Gallardo (El futur mola); Aurora Caja (Súbdits), Daniel Moreno Roldán (Exercicis d’Àrea); Xavi Rodríguez Martín (De la utopia de la projecció infantil, a la distopia futura de la frustració adulta); Estel Boada (Béns de campana, Déu els dóna i el diable els escampa); Harley Martínez (El milagro español. Cadáveres que viven tras inyecciones de resignación); Miquel Garcia (La Asamblea); Neus Casas i Núria Gómez (Mapa Utilitari dels desnonaments), i Sergi Selvas (Chat Between Gods).

D’entre totes elles, destaca la performativa proposta d’Estel Boada, que va convidar, tan fresca com les seves galtes, als participants de la mostra a jugar-se al pòquer l’autoria de les seves peces. A la inauguració a La Masana, vam veure com els participants signaven el contracte en una sala blava (fosca i d’ambient carregat), on el verd del tapet de joc ressaltava sota el focus de l’espai central de l’habitació, plena de gent. No tots els participants seleccionats a El Futur van jugar. Els que van acceptar el repte vingut del demà: Daniel Moreno, Xavi Rodríguez Martín, Miquel Garcia i la pròpia Estel Boada. Daniel Moreno va quedar guanyador a La Masana, però qui va emportar-se finalment la partida (després de la timba a BBAA) va ser Miquel Garcia, autor espontani -i per contracte- de totes les obres en joc.

El Futur significa dues coses de forma especialment notòria: una, que la sàlvia corre per l’arbre per molt que el retallin (sense anar més lluny, la mateixa Estel Boada està comissariant en aquests dies el Ciclo Macarena d’intervencions esporàdiques i extra-institucionals). Dos, que el Futur que Morir de Frío ens deixa entreveure no és per res, i malgrat el que ens sembla obvi, desastrós.

Perquè a parlant de podes: un arbre ben regat i amb llum, ofereix branques espesses i creix esplendorós. Es tallen branques en general per enfortir-lo i fer-lo més “harmònic”. Si es retalla malament, no és que l’arbre mori, sinó que brosta per on no s’esperava, seguint un ordre nou. I és que com deia ahir Montse Badia, malgrat les contradiccions i anacronismes que persisteixen en el sector, el treballar en art “té a veure amb ser crític, amb qüestionar-se les coses, amb el descontentament, amb cercar i crear sentit”, quelcom imprescindible en el dia d’avui. Davant el dantesc panorama actual d’assetjament a centres de cultura contemporània (només a Catalunya: Espai Zero1, Bòlit, Can Xalant, Can Felipa, Centre d’Art Santa Mònica, CA Tarragona …) i a la cultura en general, resulta necessari – i genera certa sensació d’efecte salvavides-, l’obrir la porta a l’opció B (o F, de futur), sense deixar de reclamar el que va costar tant aconseguir i s’ha provat com a bo. Siguem fidels al que està per venir, i com arbre assilvestrat, creixem per on no s’ens esperava.