El MACBA i el desànim

S’ha fet esperar. Fins i tot en el dia de l’estrena, al cinema Maldà, va ser necessària més d’una hora d’espera. Semblava que hi havia expectació per veure quines eren les veritats sobre el MACBA que el documental, produït per SUB _ Societat U de Barcelona, havia anunciat en algun tràiler, al qual calia sumar el xafardeig que corria per la ciutat. Entre el públic, alguns que esperaven sortir i que al final no surten. Ni director ni comissaris del MACBA estaven per allí. Durant la projecció algunes rialles, sobretot al principi quan, per exemple, apareixia l’expresident Pujol i mostrava aquelles ganyotes a què durant tants anys ens tenia acostumats. Però a poc a poc l’ambient es va anar diluint fins a un tímid aplaudiment final, potser perquè una hora i mitja rondant sobre el mateix és massa temps, o perquè simplement es va estendre el desànim i la tristesa després de veure el que es va veure.

L’objectiu del documental no és tant explicar la història del MACBA com demostrar que està segrestat per una auto-denominada ‘societat civil’, que no és altra cosa que la burgesia catalana. Ho enuncia clarament Josep Ramoneda, un dels que surten més ben parats a la pel·lícula: aquesta societat civil no existeix, són una vintena o trentena de rics de Barcelona que són els mateixos que estan en el cercle del Liceu i en altres patronats culturals de la ciutat. En aquest sentit, és simptomàtic que Leopoldo Rodés, president de la Fundació MACBA, aparegui entrevistat en el mateix espai que Bartomeu Marí, actual director del museu. El MACBA és de tots, però sobretot d’uns pocs. Aquest és el gran valor del documental, destapar un secret a veus: que en una societat suposadament democràtica, una gran institució cultural pagada per tots en realitat pertany, està al servei o gestionada per uns pocs rics.

Cal destacar també algunes fites: que tots els entrevistats que han tingut a veure amb la gestació del MACBA o que estan implicats en ell, s’atribueixen la seva paternitat; que el context artístic, els creadors i agents culturals, no han comptat mai per res; que totes les decisions han estat polítiques o preses sota capricis col·leccionistes; Daniel Giralt Miracle parlant del consorci del MACBA com si fos un ménage à trois format pels moderns (l’ajuntament socialista), els guardians de les essències (la Generalitat convergent) i els frívols (el patronat); Leopoldo Rodés molt amic de tot el món…

El muntatge del documental està fet exclusivament a través d’entrevistes (excepte en un parell d’imatges recuperades, en les que es perd el to), confiant que el muntatge revelarà la “veritat” sobre el MACBA. I sí, tots queden retratats, encara que uns més que altres. Així que la suposada objectivitat que semblen donar les entrevistes queda desbaratada, perquè òbviament tenen una intenció. Seria bo haver-la fet explícita, almenys per evitar suspicàcies com preguntar-se per què uns surten tant (l’omnipresència de Pep Subirós o la irritació creixent de Miquel Molins) i altres tan poc, per què alguns com Manuel J. Borja-Villel en els seus malabars teòrics queda tan ben parat i altres tan malament; per què alguns semblen conèixer les declaracions d’altres i responen a elles, i altres no… Aquest retrat d’uns polítics, administradors, gestors, directors i rics que van donar lloc al MACBA, mostrats en un enorme patetisme, causa tristesa. Però, en tota aquesta revisió crítica del seu gènesi i passat, queda una pregunta pendent: què passa avui amb el MACBA? A què respon? Té algun tipus de pla?

En tot cas, ja no cal esperar més, el documental “MACBA: La dreta, l’esquerra i els rics” ja està obert al lliure accés públic a youtube.