El mal de Llobera

En una primera impressió -aquesta que se sent aproximadament als tres minuts d’haver creuat la porta-, allò que s’experimenta a la individual de Pere Llobera a la galeria Fúcares , és el fet d’estar davant d’un pintor que sent la necessitat imperiosa de treballar sense descans, d’obrir a la desesperada una via per la qual accedir a la tercera dimensió de la pintura, i sense haver de parlar de pintura expandida ni de bon tros. El mal d’Ensor és el títol d’una mostra que es podrà veure fins al 17 de maig i que sembla haver portat a aquest pintor al punt d’indeterminació en què, contra tot pronòstic, obre una sèrie de camins aparentment inesgotables en el seu treball.

Fa exactament un any, sobre les mateixes parets, Francisco Rueda va comissariar Escópico-Esconder(se)-Escapar, un projecte en el qual Miki Leal, José Medina Galeote, Andrei Roiter i també Pere Llobera donaven forma a un discurs que girava entorn de la pulsió escòpica, al semblant desig de mirar i ser mirat. Cada gest aparentment aleatori de Llobera amaga una preocupació per no perfeccionar-se i caure en el tedi, en el desencant amb què molts pintors s’han topat en descobrir repetint unes pautes fins a sentir-se immersos en una cadena de muntatge.

Llobera barreja imatges quotidianes amb la iconografia sensata i intricada que s’espera avui dia del pintor. Allò transcendental i allò banal semblen donar-se la mà, encara que arribats a cert punt, ja no saps si l’un és l’altre o si l’altre és l’un. Parla David Armengol -en un text clar i bàsic per entendre aquest pas en la carrera de Llobera-, d’”una renúncia directa a la capacitat virtuosa del pintor […] i una recerca incansable d’altres possibilitats expressives davant el gest creatiu. El mal d’Ensor és una lluita crònica contra les virtuts d’un mateix, un sistema d’autocontrol“. I jo així ho veig, com una fugida a la desesperada cap enlloc, com un gest valent i determinant.

Explicava Albert Oehlen com la mare de Beuys es lamentava en recordar què bé que pintava el seu fill en comparació amb els treballs que li havien valgut la fama. Oehlen recordava aquest episodi mentre parlava de Kippenberger, paradigma del canvi de registre. En Kippenberger aquest gest arribava a les seves màximes cotes, encarregant quadres a pintors i alternant obres en què la seva autoria només es corroborava per mitjà de la cartel·la. Llobera bé podria ser un pintor d’individuals-col·lectives, un convidat perfecte que instal·la a l’espectador una cara de sorpresa i incredulitat -la clàssica cara de ximple-. Observem La Porta Arreu, una escena en la qual el paisatge i la porta ens parlen d’accessibilitat enmig d’un entorn incommensurable. La figura humana, reduïda fins el seu límit, observa d’esquenes el pintor, la barrera insalvable. Com un monjo davant del mar.

Al centre de la sala se situa HAL, un arxivador de fusta amb trenta-cinc calaixos que han estat pintats un a un, escampats i testimonis de les seves sospites; d’haver estat contagiats pel mal amb què el belga James Ensor va haver de viure en no decantar-se per una línia de treball concreta. En al·lusió directa a l’ordinador central de 2001: Una odisea en el espacio, Pere Llobera estableix aquí un cervell del què parteix la idea originària que ha donat com a resultat aquest projecte. HAL, com La Porta Arreu, és també una entrada a aquest lloc des del qual de manera rizomàtica les vies es multipliquen. Segurament també els problemes.

És en una obra sense títol de 2010 on vèiem un individu -potser el mateix pintor- penjat de la maneta d’una porta, en un gest que simula el d’un genet o un pilot de motos. La porta entreoberta i el seu genet cavalcant-la o intentant per tots els mitjans de desprendre-la per a deixar aquesta via oberta.
Llobera parla de la variació constant en la tècnica i la temàtica, de la por a encasellar-se o avorrir-se fent el que un estima. No és qüestió d’assimilar un estil, sinó més aviat de tot el contrari. El resultat és una exposició que no fa olor de tòpics, sinó a pintura.