Torna a ser 1 de maig

Torna a ser u de maig, una data important. Un dia de reivindicació i reflexió, tot i que les reivindicacions i els seus destinataris cada vegada siguin més difuses. Torna a ser u de maig, i avui es podria perfectament republicar el text que el mateix dia, l’any passat, signava Montse Badia. Perquè treballar en art segueix sent, avui, un context laboral contradictori.

En aquesta tensió s’ubiquen, d’ una banda, els gegants mastodòntics de l’1%, aferrats a la peça única, a la comercialització especulativa i l’institucionalisme més animal en termes de voracitat i acumulació que es pugui imaginar. Fa tot just un mes es duia a terme una protesta al Guggenheim de Nova York, en què es denunciaven les paupèrrimes condicions laborals dels treballadors que estan construint la seva filial a l’illa de Saadiyat, a Abu Dhabi.

I tensant la corda trobem, també, emergint com a bolets, propostes alliberades de constriccions i de pressupostos (i no cal negar-ho, també d’estructures que les recolzin), en què aquest altre art té lloc. Aquest art necessari, el que s’ocupa d’encarar el qüestionament de les coses, “el descontentament, el buscar i crear sentit”.

Perquè la cultura i la seva creació, producció i difusió segueix sent un espai d’inseguretat, precariat i qüestionament constant; i perquè el fet que així sigui no fa que minvi la seva raó de ser, sinó que potser la reforci, avui també celebrem l’1 de maig.