close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

07 desembre 2020
El Museo Carlos Maside. El relat de l’altra història

Agar Ledo

Explica una estesa anècdota que, cap a 1920, en veure en una exposició de A Coruña les estampes de Castelao que anaven a conformar l’àlbum Nós, algú li va preguntar a l’artista per què pintava una Galícia embolicada en drama quan hi havia tants paisatges i festes belles que li podien servir d’inspiració. “Doncs perquè no tinc vocació d’estupefaent”, va ser la resposta[1]. L’àlbum Nós instaura una tendència crítica en l’art i obre una esquerda que la generació següent, la dels Renovadors, eixamplarà reprenent la funció social de l’art de Castelao i afegint a la perspectiva identificadora de la plàstica gallega les influències de l’art internacional i de les avantguardes. Una renovació compromesa amb els ideals republicans, que discorre intensament fins al començament de la Guerra Civil. 

 

Sargadelos, el Laboratorio de Formas de Galicia i el Museo Carlos Maside

No és d’estranyar, doncs, que sigui Castelao l’artista amb el qual el Museu Carlos Maside comença a reconstruir, el 1970, la història de l’art gallec en aquest exercici de recuperació de la memòria històrica que va formar part de l’ideari del Laboratori de Formes; l’ambiciós programa de restauració del passat de Galícia després del procés de desmemòria sofert amb la guerra del 36. Ideat per Isaac Díaz Pardo i Luis Seoane durant les seves trobades en l’exili republicà, el Laboratori és la institució que condensa les línies de pensament sobre les quals es va conformar el grup Sargadelos, gran projecte industrial i cultural de Galícia que es convertiria en exemple del caràcter regulador de la utopia, dels ideals morals que ens animen a fer o transformar. Una metàfora de la creació lligada a la transformació de la societat, de la cultura com a motor de reactivació de la memòria, de la identitat i del territori. 

Quan en la dècada de 1950 coincideix a Buenos Aires la força de l’exili procedent de Galícia, aquest “cervell col·lectiu” —format per Luis Seoane i un nouvingut Díaz Pardo, acompanyats d’Arturo Cuadrado, Rafael Dieste, Lorenzo Varela, Blanc Amor i altres—, posa en marxa un pla per a reactivar l’activitat cultural a Galícia partint de la recuperació de la memòria silenciada per la Guerra Civil i de les institucions destruïdes per la dictadura. Moguts pel compromís, van imaginar col·lectivament la fundació d’una estructura industrial i cultural, amb una dimensió moral i social, per a reinventar el país. 

Díaz Pardo havia arribat a l’Argentina en 1955 per a crear, a Magdalena, una fàbrica de ceràmica com a extensió de Ceràmiques do Castro, inaugurada a la fi dels anys quaranta en Sada (A Coruña). En la diàspora argentina, on sobrevivia el món que havia desaparegut a Galícia el 1936, senta amb Luis Seoane les bases del que serà Sargadelos, una empresa polièdrica i caracteritzada per aquesta dimensió moral i experimental que explica l’aparició, o refundació en alguns casos, de la fàbrica de Sargadelos, el Museu Carlos Maside, l’Institut Galego d’Informació, Ediciós do Castro, el Laboratori Xeolóxico de Laxe, el Seminari de Sargadelos, els laboratoris d’indústria i comunicació, les escoles de ceràmica, etc. 

 

Un museu per a recuperar la memòria

La Guerra Civil i la prolongada dictadura van aplicar una damnatio memoriae que va suposar l’eliminació dels projectes immediatament anteriors que reivindicaven la construcció d’un espai polític i cultural gallec. Aquesta anihilació del pensament propícia la creació del Museu Carlos Maside com un arxiu que “aspira a recollir l’obra i documentació del moviment renovador de l’art gallec contemporani amb el seu mitjà social anterior al conflicte civil de l’any 1936, convertint-se en centre de les idees estètiques de Galícia i dels moviments universals de l’art”, segons recull el manifest del Laboratorio de Formas[2].

El Museu Carlos Maside es va inaugurar el 18 de maig de 1970 amb cent vint peces que articulaven el relat que Luis Seoane venia defensant en la seva anàlisi de l’art gallec, en el qual situa a Castelao com a precursor dels Renovadores[3]. És aquesta la possibilitat de l’art gallec que Seoane pretén historiar i contextualitzar amb el projectat en l’emigració —“Galícia abasta, des de fa segles, fins als llocs on els gallecs emigren col·lectivament”, afirmava— i amb l’art europeu, perquè la generació dels Novos reconciliava la temàtica pròpia amb les aportacions de la pintura europea coetània. El relat que formula Seoane, el principal creador i impulsor del Museu en la seva primera fase [4], es configura com una contra-història que desconstrueix el present retornant al moment remot, entenent, ja des de molt aviat, la necessitat de superar les fractures del passat recent des de la restitució de la memòria històrica. 

Coneixedor dels debats que s’estaven produint en l’àmbit de la museologia internacional, Seoane entenia el museu com un lloc dinàmic i crític: “Un museu d’avui no és exactament una institució que està d’acord amb el passat sense jutjar-lo i amb el present sense sotmetre’l a crítica”[5]. També expressa el seu interès a integrar les arts en la vida quotidiana quan afirma que “el Museu Carlos Maside ha de ser per al futur un centre d’activitats culturals que siguin útils per a la distensió del coneixement artístic del nostre poble”[6] i que ha de servir “a una política educativa (…). No es tracta solament de l’obra arquitectònica útil que es pugui fer, amb tot el que exigeix un museu del nostre temps, sinó que el museu serveixi a la col·lectivitat[7].

Aquest discurs enfonsa les seves arrels en els valors promoguts des del museu ja a l’Europa d’entreguerres. Després de la Primera Guerra Mundial, els museus reflecteixen els canvis socials i culturals que demanden els moviments anti-burgesos, i els seus directors transformen els temples elitistes vuitcentistes en llocs d’aprenentatge, contribuint a l’ambient d’experimentació que reflecteix l’esperit de la dècada de 1920. A més, aquests debats es van manifestar també a la Bauhaus de Gropius, una de les referències que s’amaguen en l’ideari del Laboratori de Formes i que els fundadors de Sargadelos van assumir com a arquetip. L’elaboració del projecte del Museu Carlos Maside s’assenteixi en altres experiències que el propi Seoane esmenta en les cartes enviades al patronat del Museu el 2 de març de 1979: 

Com a antecedent de les quals denominem funcions estàtiques i dinàmiques del Museu d’Art Carlos Maside, que van influir en general en el meu treball, han de tenir-se en compte el Tren d’Art que van muntar els constructivistes, futuristes i abstractes russos en l’època de la seva revolució, els plans que van deixar escrits per a Escoles d’Art, exposicions, etc., Ángel Ferrant, Gabriel García Maroto i Manuel Abril en la dècada del vint; Herbert Read i Schmidt, més tard Director del Museu de Basilea, etc., i l’experiència transmesa oralment en el meu cas per Rafael Dieste, pels missioners pedagògics d’Espanya, fundadors d’un Museu rodant amb còpies d’obres del Museu del Prado, pronunciant conferències sobre elles pels pobles espanyols[8].

Encara que el projecte ideal es va frustrar després dels dos primers anys d’intensa activitat (1970- 1972), sabem pels textos de Seoane que el disseny de museu que va idear dividia les seves funcions entre estàtiques i dinàmiques[9], programant conferències, organitzant projeccions i creant una barraca per a exposar obres d’art i donar conferències pels pobles gallecs. Aquesta versió circulant del museu, que no es va materialitzar, era un clar homenatge a l’experiència de la barraca Ressol, fundada per Arturo Cuadrado en els anys trenta, i al grup de teatre ambulant La Barraca (1931), dissenyat per Federico García Lorca. 

Els components del Laboratori de Formes en pensar el Museu d’Art Carlos Maside, no van voler que aquest fos solament una cosa estàtica, incommovible, que esperés que els afeccionats, i el poble en general, s’acostés a ell. Per a evitar-ho van idear fundar, com a filial del Museu, una Barraca amb el seu nom, Barraca Carlos Maside, que viatjaria per Galícia detenint-se als pobles importants, i on s’emportés al públic exposicions organitzades pel Museu, fetes, o bé amb obres del fons del Museu, o convidant a nuclis d’artistes per a exposar en ella[10].

Són línies de treball d’una rara modernitat, tenint en compte el moment en què es dissenyen, en la recta final d’una dictadura l’asèpsia artística de la qual havia aïllat durant dècades al territori espanyol dels debats sobre museologia i museografia que des dels anys quaranta s’estaven produint en institucions com el ICOM.

 

Fotografía de Misha Bies Golas

Un museu dinàmic: exposició permanent, mostres temporals, seminaris, conferències, projeccions de cinema experimental, publicacions (1970-1972)

El Museo Carlos Maside, la direcció artística del qual va recaure en el Laboratori de Formes —símptoma d’aquest sentir col·lectiu dels promotors del projecte—, va organitzar les primeres exposicions que es van fer a Galícia de Picasso, Miró, Grosz, Alberto i Bertolt Brecht, entre altres. En 1970 Xosé Díaz Arias, amb tot just vint-i-un anys, va assumir l’organització del museu i de les sessions de cinema, que es van programar ininterrompudament entre setembre de 1970 i juny de 1972. Va organitzar sessions de pel·lícules com les de Norman McLaren —cineasta experimental escocès-canadenc a qui el Museu Carlos Maside li va dedicar una antologia el 31 d’agost de 1971—, la projecció del Ballet triàdic d’Oskar Schlemmer, sessions sobre Le Corbusier, Picasso, el cinema experimental del polonès Jan Lenica, dels alemanys Walter Ruttman i Hans Richter i del iugoslau Vlado Kristl. 

Luis Seoane acompanyava i encoratjava, entusiasmat, des de Buenos Aires, la tasca de Xosé Díaz en un moment en el qual a penes existia activitat cultural a Galícia. L’assistència desbordava la capacitat del museu, i les sessions s’omplien sempre. Així va redactar Seoane una de les emissions radiofòniques del programa Galícia Emigrant pocs mesos després de la inauguració del museu: 

 

D’altra banda, en una de les seves sales es projecten totes les setmanes pel·lícules internacionals d’art. Des de juny es van projectar dues pel·lícules sobre la pintura expressionista alemanya, Pablo Picasso, les aquarel·les d’Emil Nolde, “L’home i la màscara”, sobre els ballets realitzats per Oscar Schlemmer l’any 1919, “40 anys d’experiments en cinema” inclòs intents abstractes d’Hans Richter, una pel·lícula sobre el Bauhaus, una altra sobre l’arquitecte Le Corbusier i, a part, una sobre la capella que aquest arquitecte va edificar en Ronchamp, França, prop de la frontera amb Suïssa. L’entrada és lliure i a cada assistent se li lliura una informació escrita sobre la pel·lícula que es projecta, independentment de les notícies que s’originen en les preguntes i respostes que segueixen a la projecció. […] Conferències i projecció de pel·lícules resulta ser una part de la qual es va projectar per al futur d’aquest Museu però, encara així, pot donar idea, al públic en general, del nivell que es van proposar els seus fundadors, intentant crear un centre cultural desplaçat de la ciutat que tingués com a primer suport el dels pagesos, obrers i pescadors que són els seus veïns i que avui s’asseguin orgullosos del Museo Carlos Maside”[11].

Fotografía de Misha Bies Golas

Cóm protegir, conservar i fer visible el patrimoni material i immaterial del Museo Carlos Maside?

Encara que l’objectiu inicial del museu havia estat recuperar i estudiar el moviment renovador de l’art gallec, la col·lecció va anar ampliant-se al llarg dels anys amb la intenció d’albergar una representació de l’art contemporani de Galícia. El patrimoni que custòdia, conformat, a l’origen, per les donacions de les col·leccions particulars dels fundadors, es va anar incrementant gràcies a peces llegades o dipositades per propietaris d’obres significatives i per representants de la cultura gallega en l’exili[12].

El 1982 es van traslladar els fons del museu a la seva localització definitiva, un edifici dissenyat per Andrés Fernández-Albalat per a albergar la col·lecció permanent[13]. Sense Luis Seoane, mort el 1979 després d’haver-se anat allunyant gradualment del museu per diferències respecte al seu funcionament, va anar Isaac Díaz Pardo qui va supervisar la instal·lació de la col·lecció en el nou edifici, va organitzar les sales, la museografia i va reconstruir la història en els cartells i textos que gairebé quatre dècades després romanen en l’espai.

Avui, un cert buit legal complica la protecció i conservació de l’important patrimoni que atresora, un gran arxiu de la nostra memòria. Són centenars d’obres, entre elles vint-i-dues màscares dissenyades per Castelao per a l’estrena de l’obra Los viejos no deben enamorarse, el 14 d’agost de 1941 a Buenos Aires. És una obligació protegir-les; són la nostra història. Tan important per a entendre el present.

 

Fotografía de Misha Bies Golas

 

(Imatge destacada: Fotografía de Misha Bies Golas)

*Aquest text, traduit i revisat per l’autora, es va publicar originalment a Grial: revista galega de cultura, ISSN 0017-4181, Vol. 54, Nº. 209, 2016, pgs. 127-137. La versió original, más extensa i en gallec, pot consultar-se aquí.

[1] Recreat a O Movemento renovador da arte galega no Museo de Arte Contemporánea Carlos Maside, Sada, Ediciós do Castro, 1990, p. 5. No existeixen elements suficients per a datar l’anècdota o situar-la, però segons l’investigador Miguel Anxo Seixas Seoane, la primera referència escrita a aquesta anècdota se li atribueix a  Xosé Núñez Búa. Con el pseudònim J. D’Arousa, publica “Anecdotario galego: Co gallo de Nós” en Galicia Emigrante 32, decembre de 1957-gener de 1958, p. 36.

[2] Manifiest consultat a VV. AA. Sargadelos recuperado. O Laboratorio de Formas 40 anos despois, A Coruña, Fundación Luis Seoane y SECC, 2008, p. 60. Catàleg d’exposició.

[3] “Un precedente más bien conceptual, un iniciador ético y temático, más que como un antecedente formal del Movimiento Renovador del Arte Gallego”, tal com asssenyalen Lino Braxe i Xavier Seoane a Braxe, Lino; Seoane, Xavier. Luis Seoane: textos sobre arte, Santiago de Compostela, Consello da Cultura Galega, 1996, p. X.

[4] “(…) la idea del Museo Carlos Maside, así como su estructuración, la dirección de sus instalaciones y su orientación y selección le corresponden íntegramente a Luis Seoane. Se trata de una vieja idea que tiene manifestado ya antes de nacer el laboratorio. A él le corresponde asimismo la mayor aportación de obra”. Díaz Pardo, Isaac. “Algunas precisiones sobre el Museo Carlos Maside”, a La Voz de Galicia, 26-VIII-1971.

[5] Seoane, Luis. “Notas encol do arte galego e sobre o Museo Carlos Maside”, en Cadernos do Laboratorio de Formas 1, Sada, Ediciós do Castro, 1970, p. 32.

[6] Ibid., p. 19.

[7] Carta de Seoane als membres del patronat del Museo Carlos Maside (2- III-1979). La dirigida a Díaz Pardo es reprodueix a Díaz, María América. Luis Seoane. Notas ás súas cartas a Díaz Pardo 1957-1979, serie Documentos 186, Sada, Ediciós do Castro, 2004, p. 728. Una carta igual la dirigeix Seoane a Fernández del Riego (2-III-1979). Epistolarios de Luis Seoane, Santiago de Compostela, Consello da Cultura Galega, 2014. Es pot consultar aquí 

[8] Ibid.

[9] Seoane coneixia les diferents tipologies de museu que apreixen, sobre tot a partir de la reconstrucció cultual europea després de la Segona Guerra Mundial. Probablement, basa el projecte del Museo Carlos Maside en el funcionament de la Kunsthalle, potser en la de Basilea, que considera “una institució model” tant pel contingut com per la forma d’organització dins del conjunt de museus de la ciutat de Basilea. Veure text “La Kunsthalle de Basilea, organización ejemplar del arte”, a Braxe, Lino; Seoane, Xavier. Luis Seoane: textos sobre arte, cit., p. 435.

[10] Seoane, Luis. “Notas encol do arte galego e sobre o Museo Carlos Maside”, cit., p. 29.

[11] Seoane, Luis. Texto para la emisión radiofónica de Galicia Emigrante (8-XI-1970). Legado del autor en la Fundación Luis Seoane, A Coruña.

[12] Es conserven a les dependències privades els certificats del llegat o dipòsit amb les dades de les persones i entitats que van cedir les peces, amb les condicions amb les que es va produir el lliurament. De produir-se en algun moment la dissolució del Museo Carlos Maside, “serán devueltas a las entidades, personas o sus herederos en primer grado que las hubiesen cedido y, las que hayan sido legadas, serán entregadas a Museos Gallegos”, según recoge el acta notarial firmada ante el notario José Luis García Pita, (9-II- 1970), en A Coruña. Protocol número 324/1970.

[13] El museu es formula com una estructura de base hexagonal amb sales amb la mateixa forma poligonal, unides les unes a les altres i pensades per a poder afegir noves unitats en el futur. Estan distribuides al voltant d’un mòdul central amb escala i una lluminària que proporciona llum zenital.

Agar Ledo (Santiago de Compostel·la, 1975) es va formar en Història de l'art, en Museologia i en Ciències polítiques a la Universitat de Santiago de Compostel·la i Goldsmiths, University of London. Entre 2006 i 2018 va ser responsable d'exposicions del MARCO (Vigo). Actualment treballa al Departament de Col·leccions del MNCARS.

Publicacions

07 desembre 2020

El Museo Carlos Maside. El relat de l’altra història

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)