El poder del “cute”

Quin poder té el cute (el tendre i maco) sobre el món actual? La seva façana adorablement dolça i omnipresent domina les nostres xarxes socials i mitjans digitals, però la seva proximitat als sistemes capitalistes ens incomoda i ens fa sospitar. Aquesta pel·lícula analitza el concepte de «cute» a la cultura contemporània a través de set entrevistes amb artistes les vides i feines dels quals estan relacionats amb l’extraordinària i complexa dinàmica de poder del cute. Ed Fornieles, Ram Han, Rachel Maclean, Hattie Stewart, Alake Shilling, Chris Zhongtian Yuan i una col·leccionista de Hello Kitty: Amy-Louise Allen, reflexionen sobre com la tendresa pretén millorar, irrompre i reimaginar el món en el qual vivim.

La tendresa ens assetja com un gatet preparant-se per tirar-se’t a sobre. És possible que la nostra atracció natural a tot el que és cute estigui integrada al nostre ADN, però la seva nauseabunda proximitat als valors i sistemes del capitalisme fa que l’observem amb una profunda desconfiança. En els nostres temps incerts i canviants, l’entreteniment cute amb la seva natura a vegades paradoxal ha començat a guanyar més poder. Abans considerada infantil, trivial i insignificant, la tendresa ha acabat sent una de les forces més influents de la nostra cultura contemporània. L’art i els artistes ens ajudam a entendre el seu poder únic.

Chris Zhongtian Yuan: El cute sol venir amb una sèrie de connotacions i assumpcions.

Rachel McLean: Els objectes i imatges clau semblen inofensius, tot i que en realitat tenen molt poder.

Ed Fornieles: El cute és sempre una espasa de doble fil i crec que és un recurs molt interessant.

Hattie Stewart: La paraula «cute» té tants significats que pot comprendre moltes coses depenent de la intenció amb la qual s’utilitza. També em sembla que és una gran paraula que té un oposat, que seria més o menys «sinistre». Si poses «cute» i «sinistre» junts, és com si els dos conceptes giressin un entorn a l’altra. El més allunyat d’una cosa «sinistra» seria per exemple Hello Kitty. També ho seria la nostàlgia i tot el que és confortable i inofensiu. Pensa en la cultura dels «memes», com en aquella imatge d’una nena somrient mentre una casa s’incendia d’arrere seu. O altres «memes» que m’encantes, com el de «the horrors are never ending but I stay silly» (els horrors no tenen fi però em mantinc ridícula» o «girlhood is a spectrum» (ser nena és un espectre), que juguen amb la idea del tendre i del sinistre. Existeixen moltes maneres distintes de veure-ho.

Alake Shilling: El cute és important per a mi, així que ho utilitzo com una gran part de l’estètica de les meves obres. Però hi ha d’haver un balanç. Si alguna cosa és tot sacarina i «massa bo», no ressona. Tot i que sigui maco, també pot resultar verinós.

Rachel McLean: Ser mare ha canviat molt la forma amb la qual veig tot allò cute. Existeix un aspecte biològic del cute —em venen al cap els animals o les coses maques, per exemple. Molt del que trobem adorable semblar estar basat en l’aparença dels bebès, com si hi hagués algun aspecte biològic que ens atreu i fa que els trobem adorables. L’experiència de tenir a un nadó és extremadament intensa, però quan només pots dormir dues hores cada nit, comences a sentir que la seva tendresa t’està manipulant. Estàs totalment exhausta i no pots evitar preguntar-te si faries el mateix si no fossin tan macos. És quasi com si utilitzessin la seva tendresa per obligar-te a fer coses de forma involuntària.

Hattie Stewart: És quan el sinistre i el cute comencen a barrejar-se que crec que el tendre es torna una arma, una cosa semblant al cavall de Troia. Com a exemple tenim la pastilla antropomòrfica utilitzada en els anys 90 per vendre Oxcycontin als Estats Units, que va acabar contribuint a l’epidèmia d’opioides que va matar a centenars de milers de persones, terrorífic!

Rachel McLean: Les imatges i els objectes cute poden semblar inofensius, però en realitat tenen molt poder. És una de les seves qualitats freqüentment inquietants. Semblen objectes que podem dominar, però que també tenen la capacitat de dominar-nos.

Ed Fornieles: El cute m’atreu tant com fastig me’n dona. Reconec que tinc certs comportaments compulsius i que em conforta i em calma. I encara que això comporti aspectes beneficiosos, també existeix el risc de caure a l’addicció.

Amy-Louise Allen: És increïble, m’encanta poder participar-hi. Hola, em dic Amy i us vull donar la benvinguda a la meva col·lecció de Hello Kitty. He col·leccionant més anys dels que puc contar. Aquesta és la meva vida, el meu suport emocional, una cosa s’ha mantingut constant des que tenia 11 anys. Al llarg de la nostra vida experimentem canvis molt grans, passem de parella a parella, de casa a casa, de feina a feina. Però per a mi, Hello Kitty ha estat sempre una àncora ferma de la qual dependre.

Ed Fornieles: Em sembla interessant analitzar les pressions que han propiciat la popularitat del cute. Potser ha estat una resposta als problemes com el nivell creixent del mar o l’escalfament global. El món és un lloc terriblement complicat i potser la tendresa funciona com a suport emocional.

Hattie Stewart: Tenir un lloc on poder escapar és essencial quan tot et sembla tràgic. Un lloc on poder recarregar-te per poder millorar el món al teu voltant, tot i que a vegades sembli un esforç en va.

Alake Shilling: M’agrada la idea de prendre’m el meu temps per les meves obres i posar-hi tot el meu afecte i esforç. No puc fer deu pintures en un mes: tot i que guanyaria més diners si ho fes, per mi, les peces són objectes molt preuats. És com jugar a la caseta o crear un bebè i per mi, aquestes obres són els meus bebès. Així és com em sento sobre les meves obres, necessito que siguin cute.

Ed Fornieles: La meva generació és la primera amb menys expectatives que la dels nostres pares. Tenir una cosa o un treball ja no es pot donar per fet. Per mi la tendresa és un mecanisme de defensa per afrontar aquesta impotència.

Chris Zhongtian Yuan: La gent no sempre espera que els artistes afrontem valentament la immaduresa o innocència que portem dintre. Però al llarg dels anys, he tractat temes com la infantesa i els records, específicament sobre els dels anys 90, quan encara era un nen. Enfocar aquestes memòries d’una forma surrealista i cute m’ajuda a superar-les i crear noves narracions i ficcions.

Rachel McLean: M’interessa tot l’aspecte polític de les imatges feministes. Quan utilitzes el color roses, la purpurina, els unicorns o imatges semblants, la gent tendeix a ignorar-les i tractar-les com frívoles o ridícules, com passa també amb les experiències femenines. En lloc de rebutjar-les i titllar-les de problemàtiques, m’agrada agafar totes aquestes imatges i utilitzar-les per a coses interessants, lliures, creatives i desafiants.

El cute conté, domestica i tradueix els nostres desitjos. És una espasa de doble fil que pot utilitzar-se com a arma, escut o mecanisme de defensa en un món cada vegada més complicat i sobrecollidor. La tendresa ens ajuda a processar l’obscuritat i incertesa i ens proporciona un camí cap a un futur més favorable i acollidor —el seu poder pot ser més radical del que ens havíem imaginat.

“The Power of Cute”, (2024). Encarregat i produït per Somerset House.
https://channel.somersethouse.org.uk/documentaries-and-films/perspectives/the-power-of-cute

Dirigit, Filmat & Editat per: Yvonne Zhang (amb el suport de Rothschild Foundation)
Produció: Helena Geilinger
Produció Executive: Eleanor Ritter-Scott
Gràfics: Lizzie Watts
Artistes: Ed Fornieles, Ram Han, Rachel Maclean, Hattie Stewart, Alake Shilling, Chris Zhongtian Yuan
Hello Kitty Collector: Amy-Louise Allen

Part del Programa Digital per “Cute: An Exhibition Exploring the Irresistible Force of Cuteness in Contemporary Culture” a Somerset House, 25 gener – 14 abril 2024.