El que sigui; escombraries experimentals; tots junts

L’any 1993, Sonic Youth grava Experimental Jet Set, Trash and No Star, un àlbum clau en la seva carrera. El New Museum de Nova York agafa avui el títol del disc per a l’exposició de la temporada. Hi afegeix un NYC 1993 davant en un intent de contextualitzar el caos que omple les sales: es vol mostrar què feien els artistes joves a Nova York a principis dels noranta.

La tesi en teoria subjacent és que aleshores mor per sempre la diferència entre l’alta cultura i allò popular; i que es consolida així la intercanviabilitat dels productes culturals dins d’un espectre horitzontal, en principi polític, però també nihilista i lúdic. Més de 70 artistes conviuen a les cinc plantes del museu, al·ludint a la idea de comunitat improvisada que sembla que persegueixin recrear els comissaris. Entre d’altres, Renée Green presenta la seva sèrie documental Funk Office (1991-1996); Larry Clark, el seu Untitled (1993), una sèrie de skates intervinguts i fotografies de rodatges; Pepón Osorio, The Scene of Crime (Whose Crime?) (1993), amb la qual reflexiona sobre la seva identitat “boricua” en el context novaiorquès; Sean Launders, (Sic) (1993), sèrie de 451 folis plens de compulsiva escriptura sobre el seu dia a dia. S’inclou, també, l’obra de Gabriel Orozco Illa dento d’una illa (1993); el díptic La morgue (1992), d’Andrés Serrano; o la caputxa The Hood (1993), de David Hammos. No hi falten Rirkrit Tiravanija; Andrea Zittel; Nan Goldin; Félix González-Torres; ni Frank Moore. I tot, acompanyat dels retrats de tots ells, presos per Lina Bertucci al principi de la dècada.

De la visita a aquesta mostra reneix la pregunta de com han de plantejar-se les exposicions que inclouen un nombre tan gran de veus. En la convivència de tantes obres, es genera una tensió que sembla ser necessària per a l’afecte i el desgrat que les vincula. No tenen res a veure, no parlen entre si, i cadascuna va a la seva. ¿És legítim doncs, en aquest cas, arraulir-se en l’al·lusió al desastre del títol per evitar responsabilitzar-se de l’escriptura d’un discurs? Precisament per el moment que analitza, aquesta mostra es planta a l’estreta línia que separa el no tenir argument del parlar sobre la manca d’ambicions compartides. Douglas Coupland va assenyalar el desengany, la rebel·lia i la promiscuïtat com trets de la generació X. Però què és el que l’articula en realitat: un grup demogràfic o una actitud? Què historia el New Museum amb aquesta exhibició, el treball de desenes d’artistes o una manera d’afrontar la vida característica de la joventut de principis dels noranta?

L’any 1993 té lloc el primer atac d’Al-Qaida contra Nova York. També comença l’administració Clinton; es posa fi al setge de Mostar; mor en un tiroteig Pablo Escobar, i una sobredosi acaba amb la vida de River Phoenix. Les morts associades a la SIDA freguen als Estats Units les 50.000 persones. Aquests finals conviuen amb d’altres esdeveniments televisius, en monitors col·locats a la planta cinquena de l’edifici. De cap a peus, aquesta mostra recorda un moment de la nostra història, la que compartim, cada un de nosaltres, amb el que fos que estiguéssim fent l’any 1993.