close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

A favor de Saatchi

Magazine

15 abril 2013
65335_605209076175169_654079247_n.jpg

A favor de Saatchi


– Per què exposar a artistes russos; aquests artistes russos; i per què ara? Què passava a Rússia entre els seixanta i els vuitanta? És que, quan les coses em semblen molt òbvies, per si de cas, sospito.

 Mentre parlàveu, he buscat a Internet qui patrocina l’exposició. I un dels que posa diners és una família petroliera russa.

 Ahà. I quina peça conserva Saatchi des de gairebé els seus inicis com col·leccionista, i ha tornat a exposar ara?

 El tanc ple de petroli.

 Si és que … És començar a buscar connexions, i trobar-les.

Aquesta conversa a diverses veus va tenir lloc en un hotel de Londres fa un parell de setmanes. I des d’aleshores, torno recurrentment a ella. M’incomoda la sospita constant. Em cansa. L’exposició a la qual feien referència és la doble mostra de la Saatchi Gallery: “Breaking the ice: Moscow art 1960-1980” i “Gaiety is the most outstanding feature of the Soviet Union: New article from Russia“. El patrocinador de l’últim projecte de Charles Saatchi és la família Tsukanov, a través de la Tsukanov Family Foundation (hi ha qui acusa el seu representant legal, Igor Tsukanov, també fundador de Business Centre Investment Group, grup inversor interessat en “els sectors més estratègics” de Rússia, -energia i petroli-, de pertànyer a la màfia russa). Ambdues exposicions se sumen a l’atenció que ha despertat l’art rus -i els diners russos- en els últims anys. L’últim assalt d’aquests a les subhastes de Christie’s i Sotheby’s van arribar cotes de 37 milions de lliures. Així que Saatchi no podia ser menys. I per si de cas, és més. El que més material ha reunit.

És impossible obviar els orígens de Saatchi. El seu bressol és la publicitat, una professió que es val de diversos mitjans per divulgar un anunci de caràcter comercial amb l’objectiu d’atreure possibles espectadors, compradors. Fins i tot la directora de la Saatchi Gallery sembla no haver-ho oblidat. “Els oligarques russos estan gastant molts diners en els grans noms de l’art occidental, però no estan comprant obres russes”, va explicar Rebecca Wilson al Telegraph arran de la doble exposició, encara que després va voler esborrar qualsevol ombra comercial amb un “no hi ha moltes galeries a Moscou on aquests artistes podrien exposar”. La doble proposta de l’antic palau del duc de York, a més, confirma el segell Charles Saatchi, la seva aproximació a l’art mitjançant l’ús dels grans formats i l’impacte com a eines de seducció. L’espai de la Sloane Square l’afavoreix: 14 sales, blanques i austeres, whitecube, llum zenital clara i terra de fusta natural, accentuen les obres, fent-les més desitjables i fins i tot valorades.

No obstant això, i encara que els títols escollits tinguin molt d’eslògan, “Breaking the ice” està lluny encara de “Labour isn’t working”, aquella enginyosa frase que va inventar Saatchi & Saatchi per al Partit Conservador a les eleccions de 1979. Ni tan sols “Gaiety is the most outstanding feature of the Soviet Union”, un joc de paraules a partir del que va dir Joseph Stalin l’any 1935 (“L’alegria és la característica més sorprenent de la Unió Soviètica”) té aquell ganxo. I és que sembla que al super-col·leccionista, l’home-anunci, se li està acabant la manxa. Potser és perquè el màrqueting és mort, com diu l’actual CEO de Saatchi & Saatchi Kevin Roberts, però sembla que el seu últim llibre, el recentment publicat ‘Babble’, no ha suscitat la curiositat dels anteriors. Potser falta marge -va sortir el 5 de març-, però no és fàcil trobar ressenyes sobre aquest llibre a Google. Sobre ‘My name is Saatchi and I am an artoholic’, n’hi ha més de 8.000, i 190.000 de ‘Be the worst you can be’, obra de la qual s’han venut més de 20.000 còpies, segons The Guardian Book Shop. Però Amazon Espanya encara t’ofereix l’oportunitat de ser el primer a comentar “Babble”. Potser per això, perquè Saatchi ja no és tan sensacional com ho era amb “Sensations”; perquè els YBA estan passats de moda o són membres de la Royal Academy; o bé perquè de vegades em fa mandra buscar-hi la teoria de la conspiració a tot, he decidit mirar amb menys reserves. Com la periodista Laura Cumming, de ‘The Observer’, que va decidir a l’article sobre les exposicions atorgar “tot el crèdit a Saatchi per mostrar tota aquesta obra al públic britànic, i fer créixer -inevitablement- el seu perfil en el mercat”. Al cap i a la fi, és la primera vegada que es duu a terme una exposició tan extensa d’art rus. I és que, en Saatchi es pot trobar certa voluntat de democratització i desmitificació. Per què aquestes obres i no d’altres? I per què no? Tot comissari selecciona. A Saatchi se li atribueix -o atribuïa-, a més, el poder de llançar carreres. Però també ho pretén Robin Klassnik, director de la Matt’s Gallery, “una galeria no comercial”, com ell mateix sol puntualitzar.

El tanc ple de petroli de la planta baixa de la Saatchi Gallery, l’obra 20:50 de Richard Wilson, la va produir Matt’s Gallery l’any 1987. (Gràcies, Antonio, per la dada). Si és que, si es comencen a buscar connexions, es troben.

Sovint se sent una outsider. I demana permís, i comença a construir la casa per la teulada, mentre explica que és per la fòbia a la zona de confort. En realitat, és periodista (si renega, no la creguin). I com tot periodista, ha escrit d’això i allò, aquí i allà. Ara, com a bona outsider, s’atreveix amb l’art i les seves perifèries.

Media Partners:

close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)