El sub-gènere com a utopia: Django desencadenat

“D-J-A-N-G-O, Django. La D és muda”. Així es dirigeix en un moment l’heroi (Jamie Foxx) al malèvol terratinent Calvin Candie (Leonardo DiCaprio). Una frase marca de la casa que assenyala el gran protagonista de l’última entrega del cineasta: el llenguatge. En el cinema de Tarantino, el llenguatge s’ha erigit amb dret propi com un estri portaveu de diferències infinitesimals. Un sismògraf que ens revela aquestes petites diferències que fan de la quotidianitat un món ple de matisos i sabors. El lector tindrà ja en el seu cap la famosa conversa sobre les hamburgueses de Vega i Winnfield a Pulp fiction … i molts altres diàlegs brillants.

Al respecte, a Django desencadenat els personatges parlen anglès, alemany o diuen paraules soltes en francès. No hi ha dubte que Quentin Tarantino és un compendi de tot el que el postmodernisme i la postmodernitat poden haver arribat a significar, i/o representar. Caldria imaginar, pel mateix motiu, què en seria de la seva figura en uns moments en els que la revolució lingüística d’aleshores, la deconstrucció dels gèneres, el pastitx, la ironia, les cites i el metallenguatge semblarien demanar una mica de tipus més… constructiu? Positiu?

Queden lluny els dies de Reservoir Dogs (1992) i Pulp Fiction (1994), objectes volants no identificats destinats a sacsejar les entranyes d’aquesta modalitat arquetípica imprescindible que és el gènere cinematogràfic. Una mica d’això barrinava mentre anava al cinema més proper, amb curiositat i baixes expectatives a parts iguals. La resposta a aquest estat d’incertesa és aquesta mateixa ressenya. Django desencadenat ha anat creixent en mi mentre transcorria el metratge (digital). S’ha assentat en la seva excessiva durada, que en el meu parer no li escau gens malament, fent cas omís als criteris de la cinefília sobre si el film és menys inspirat o menys rodó. Perquè Django, a part d’entreteniment, introdueix formalitzacions i contingut políticament incorrecte que encara que ja es trobaven en la predecessora Malditos bastardos (2009) apareixen ara encara més trets de polleguera, com si el director hagués perdut el sentit del ridícul i s’hagués llançat sense control a fer el que tot allò que li vingui de gust.

El duel dialèctic entre Herr Doktor King Schulz (Christoph Waltz) i Calvin Candie (Di Caprio) és un autèntic tour de force de proporcions majestuoses, mentre que l’adquisició d’autoconsciència d’aquest Black Panther que és Django no pot, de cap manera, estar d’acord amb les crítiques llançades per Spike Lee cap a la pel·lícula. Es veu que Lee no la devia haver vist, o només l’havien comptat. Val la pena comentar el que va dir Lee: bàsicament que el que li va passar als seus avantpassats no va ser un spaghetti-western, sinó un genocidi.

Sens dubte, Spike Lee hagués preferit un fresc històric rodat per Steven Spielberg en la línia de La llista de Schindler (1993), o l’actual Lincoln (2012). Convé preguntar-nos si aquestes formes narratives suposadament plenes de respecte envers els fets històrics no són sinó clixés o mètodes recurrents que ja no aporten res al llenguatge cinematogràfic. Però sembla que Spike Lee no exigia aquest conjunt de convencions, sinó que el que li molestava era a l’adscripció d’un tema tan seriós com l’esclavitud a un subgènere “innoble” o bastard com l’spaghetti-western. En resum, un subgènere o una forma menor, impròpia del noble contingut a què aspira representar.

Però és aleshores que opera el miracle, ja que només és des dels marges d’aquest subgènere que la història pot ser explicada d’una altra manera, obrint les opacitats a una posició d’entesa divergent, invertida, i allunyada de l’status quo imperant. Més aviat, Django desencadenat, en tant que spaghetti-western sobre l’esclavitud prèvia a la Guerra Civil Americana és primer de tot, literalment, un film-travesti, una paròdia sobre una altra paròdia que es presenta predisposada a l’apropiacionisme i a la tergiversació intencional. Vull dir, literalment, una pel·lícula queer (i no em refereixo exclusivament al moment en què Django adopta unes vestidures anacrònicament força llampants), sinó a la manera en la que s’erigeix en un al·legat post-identitari, o en profunda incomoditat pel que fa als cànons de representació de la minoria negra oprimida. Aquesta qüestió, la del cànon, necessita un aclariment: Django desencadenat és una pel·lícula post-identitària, en un postmodernisme tardà on ja no existeix el cànon, on parlar de cànon suposa parlar en termes moderns, obsolets. Altres artefactes post-identitaris són The Wire, o fins i tot les paròdies còmiques de Tyler Perry transvestida de “mamma negra”. La representació racial, o de la classe oprimida, sigui quina sigui, ja no respon a cap cànon.

Dit això, convé analitzar breument la controvèrsia sobre les dues últimes pel·lícules de Tarantino: em refereixo, al que implica la Història (amb H majúscula). Si convenim que l’espècie animal de Tarantino és diametralment oposada a la d’un Chris Marker, llavors, no hauria d’existir motiu per a la irritació. Fins i tot, si convenim que tot i les connexions evidents entre el nord-americà i el seu admirat Jean-Luc Godard, ambdós provenen d’universos tan remots, doncs tampoc. La clau està en poder dilucidar els usos d’un artefacte cultural de consum de masses com una pel·lícula de Tarantino. No crec que per a una classe d’història en un institut pogués servir.

Arran d’això, resulten completament moralitzants i reaccionàries anteriors declaracions de certa intelligentsia francesa (com les del “nou filòsof” Bernard Henri-Levi), quan alertava de la influència que l’error històric de narracions falses sobre la història, d’acord amb la representació del nazisme a Malditos bastardos, pogués tenir en els nostres adolescents. Però dir tot el contrari, que Tarantino, com Walter Benjamin, sembla pensar que el passat pot ser modificat des del present, i que les ficcions no tenen per què només repetir la història sinó també animar-se a modificar-la, pot convertir-se fàcilment en un exercici de funambulisme crític. La meva posició sobre aquest tema no està ni d’un costat ni de l’altre, sinó més proper a les potencialitats del subgènere com utopia o, com bé va dir Jordi Costa a l’últim número de Caimán Cuadernos de Cine, “el cinema de subgèneres és el territori utòpic del desig complert”. Si penséssim en Django desencadenat com un western de ciència-ficció, potser la utopia se’ns revelaria més clarament. Tarantino no necessita de la ciència-ficció, ja en té prou amb la seva particular barreja. Però els efectes són molt semblants.