close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

16 novembre 2015
a) Enric Farrés Duran, El viatge frustrat, projecte en curs. Imatges de documentació
El viatge frustrat d’Enric Farrés Duran

Alexandra Laudo

“ – Vós, Hermós, sempre voleu anar a remolc d’un o altre… Teniu temparament de criat…”. Un viatge frustrat, Josep Pla

A Un viatge frustrat, Josep Pla narra la travessia que, suposadament, ell i el seu amic Sebastià Puig i Barceló -més conegut com a Hermós- feren en una petita embarcació de vela l’any 1918, tot resseguint la Costa Brava des de Calella fins a França. El propòsit del viatge era visitar uns familiars d’Hermós al Rosselló, però aquesta missió queda avortada quan arriben a aigües franceses i albiren, a la llunyania, el que podria ser un vaixell de guerra. Hermós, atemorit davant la possibilitat que li reclamin uns permisos de navegació que no té, recula i inicia el viatge de retorn.

El passat estiu, l’artista Enric Farrés Duran -oriünd de Palafrugell i descendent de Pla- va voler refer el periple de l’escriptor per terres empordaneses, però assegurant-se aquest cop l’arribada a destí. Per evitar repetir el fracàs dels protagonistes en el seu intent d’arribar al Rosselló, Farrés Duran va idear un sistema de navegació que li oferís altes possibilitats d’èxit: la seva barqueta aniria remolcada en tot moment per una barca bona, amb veles i motor, tripulada per un col·leccionista de renom. Així és com el tres d’agost, en plena temporada turística, Enric Farrés Duran i Josep Inglada (reputat empresari, col·leccionista d’art i propietari, juntament amb Roser Figueras, de la col·lecció Cal Cego) van salpar de Calella de Palafrugell rumb a França; Farrés Duran en una petita xalana de fusta proveïda de dos rems, i Inglada en una gran barca de vela amb motor, rèplica de la cèlebre embarcació del poeta i editor Carlos Barral. L’un a remolc de l’altre.

En aquesta acció artística, que l’artista documenta en una pel·lícula realitzada a partir de filmacions fragmentàries fetes amb el telèfon mòbil, la noció de fracàs hi apareix d’una manera singular i contradictòria. D’una banda, Farrés Duran planeja la seva travessia sota unes condicions que justament han de reduir al màxim la possibilitat de fracassar, com si la principal motivació a l’hora de concebre el projecte fos la de revertir el frustrat final del viatge de Pla i Hermós, o la d’actualitzar-lo sota uns paràmetres d’eficiència i obtenció de resultats més afins a la nostra societat contemporània, tan veneradora de l’èxit i el triomf. De l’altra, però, el seu plantejament suposa un reconeixement desacomplexat de la incapacitat de l’artista de ser un agent productiu i emancipat, de la seva impossibilitat de respondre eficientment a les demandes d’una cultura orientada a la consecució d’objectius tangibles: si la fita és arribar a destí, millor delegar la responsabilitat de l’operació a un empresari d’èxit, i que el creador accepti submisament un rol de paquet. Pel bé de la gesta, Farrés Duran accepta deixar-se portar, ser arrossegat, tant en un sentit literal (essent remolcat pel vehicle d’algú altre) com metafòric, (posant-se a mercè de la voluntat d’aquest altre i intervenint en les decisions el mínim possible).

b) Enric Farrés Duran, El viatge frustrat, projecte en curs. Imatges de documentació

La imatge d’una barca gran i amb veles esplendoroses juxtaposada a la d’una xalana amb rems que ha de ser remolcada convida a ser llegida, ja no només a la llum dels conceptes d’èxit i fracàs i la seva traducció a un pla socioeconòmic, sinó també amb relació a les dinàmiques de poder, dependència i precarietat en el sistema de l’art, així com en relació a la percepció pejorativa que la creació i el seu valor intangible tenen en el marc d’una economia neoliberal. L’actitud utilitarista amb què Farrés Duran concep el seu viatge clausura, a més, la possibilitat d’una gesta heroica, i ens parla també d’un altre fracàs: el de la tradició de l’artista romàntic que s’enfronta en solitari a la naturalesa a la recerca del sublim. Aquest creador idealista, en un revers irònic, és substituït aquí per un artista pragmàtic que s’empara en la infraestructura i els recursos d’un tercer, i que sembla anteposar el resultat a l’experiència.

El plantejament de Farrés Duran s’oposaria doncs a l’esperit d’altres empreses artístiques que tenen com a element central una embarcació i/o l’acció d’una travessa, i que estan imbuïdes d’un sentit èpic. Potser la més emblemàtica és In search of the miracoulous, de Bas Jan Ader, una acció artística que portà el creador holandès a intentar creuar l’Atlàntic en solitari a bord d’un vaixell minúscul, i que suposà la seva desaparició -no sabem si intencionada- enmig de l’oceà. Més recentment, el projecte Watching the River Flow: What an artist and a gallery can do together for tomorrow, portà l’artista japonès Shimabuku a emprendre una llarga excursió en canoa pel riu Sumida juntament amb el seu galerista, amb l’objectiu d’anar a recollir personalment les caixes de cervesa que s’havien d’oferir en el còctel d’inauguració de la seva exposició. En el viatge de retorn els sorprengué una forta tempesta que, tot i que no els feu desdir del seu propòsit, va reforçar el component heroic i romàntic de la seva gesta. En un context més proper, a Fitzcarraldo l’artista Martí Anson dedicà gairebé dos mesos a construir al claustre de l’antic Santa Mònica un vaixell que, per les seves dimensions, mai podria sortir de l’edifici sense trencar-se. Al contrari del de Farrés Duran, aquest projecte emfasitzava el valor del procés en detriment del resultat, i oferia des del sentit de l’absurd una resistència a la doctrina de l’eficiència i l’economia de béns.

Tanmateix, l’aparent facilitat amb què el projecte de Farrés Duran s’adequa a la lògica imperant de l’èxit i predica el fracàs de l’artista genera en l’espectador una suspicàcia creixent que convida a temptejar interpretacions menys evidents. És realment tan acrítica l’acceptació del seu rol com a remolcat? Si el propòsit principal del viatge -arribar al Rosselló- va ser acomplert amb èxit, per què Farrés Duran titula el projecte El viatge frustrat? On radica la frustració? Aquest títol, de fet, sembla ja inadequat en el mateix conte de Pla. Parlar del periple de l’Hermós i l’escriptor en termes de frustració sembla més aviat una ironia, ja que si bé és cert que fracassen en el seu intent d’arribar a destí, també ho és que en el transcurs del llarg viatge viuen moments memorables, fent grans àpats a tavernes i a cases de pescadors, i compartint històries i cançons amb amics i coneguts. A més, el motiu pel qual reculen i no completen el seu trajecte sembla irrisori i poc justificat, i fa sospitar que anar a visitar els familiars d’Hermós no era la veritable raó del viatge sinó l’excusa per fer-lo i, sobretot, per explicar-lo. Un diria fins i tot que Hermós boicoteja a propòsit l’arribada al Rosselló, com si el fet d’assolir el suposat destí restés valor a allò que en realitat en té, que no és altra cosa que l’experiència, el procés, el viatge en si mateix.

Si entenem que el seu fracàs és desitjat, que la frustració és volgudament reclamada, el viatge frustrat de Farrés Duran podria constituir -contràriament a les aparences- una crítica a la cultura de l’èxit i l’efectivitat, un rebuig dels models dominants de productivitat i de cerca de resultats. En aquest sentit, la futilitat de l’artista que Farrés Duran sembla anunciar, la seva passivitat suposadament còmoda, el seu proclamat fracàs estarien propers a la inacció i al sentit de l’absurd dels personatges de Beckett i Ionesco, fins i tot a la renúncia pacífica de l’arxiconegut Bartleby, i adquiririen el valor disruptiu i de resistència d’aquelles pràctiques artístiques que, com la de John Baldessari o la del ja citat Jan Ader, cerquen el fracàs conscientment. Des de la perspectiva del pensament existencialista, és en el fracàs i no en l’èxit on hi ha la possibilitat de reconèixer críticament la pròpia existència i la futilitat de l’empresa humana. Si reconeixem, doncs, l’absència de qualsevol finalitat transcendent, plantejar una acció amb un ànim teleològic per després inscriure-s’hi des de la inactivitat (com Farrés Duran fa) pot ser una forma contundent de denunciar l’absurditat d’aquesta ideologia de l’acció i el resultat.

Pla parla a l’inici del conte de la “il·lusió de la vida lliure”, “sense rellotges, ni horaris, ni campanes, ni convencions, ni tòpics, ni sirenes de fàbrica, ni obligacions, sempre penibles”. Una vida que s’escau poc a la de l’empresari d’èxit, però que en canvi pot ser propera a la d’alguns escriptors, artistes i d’altres creadors que, en el paradigma del rendiment tangible, fracassen feliçment.

c) Enric Farrés Duran, El viatge frustrat, projecte en curs. Imatges de documentació

Fotografia © Ernest Gual

A Alexandra Laudo li agrada veure exposicions i pensar-hi, li agrada teoritzar i fer preguntes, li agrada organitzar coses amb gent, li agrada llegir i escriure, i també li agrada esmorzar en un cafè diferent cada matí. En la crítica i el comissariat independent ha trobat la manera de poder fer totes aquestes coses i que a més li paguin per això. Encara que paradoxalment sempre treballa en solitari, sol signar els seus projectes acompanyant el seu nom de la rúbrica "Heroïnes de la Cultura". És la seva forma, potser, de reivindicar el col·lectiu i les declinacions no hegemòniques.
Foto: © Ernest Gual

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)