Els adolescents suecs, Chimamanda Ngozi Adichie i tothom en general

Durant el curs acadèmic 2015-2016 vaig participar en un programa d’investigació curatorial en una universitat sueca, la Konstfack University of Arts, Crafts and Design. En acabar la meva recerca, vaig rebre un correu electrònic del departament administratiu en què se’m demanava que avalués el programa. El qüestionari era extens i incloïa preguntes i consideracions diverses, la majoria iguals o molt semblants a les d’altres formularis d’avaluació que he rebut al llarg de la meva trajectòria acadèmica i professional. Amb una sonada excepció, una pregunta que mai fins al moment ningú m’havia demanat que respongués. Tal pregunta excepcional començava amb una declaració solemne: “La Universitat de Konstfack treballa activament per implementar la igualtat de gènere a tots els nivells”, i prosseguia en forma d’interrogació, preguntant en quina mesura la persona responsable del programa havia actuat en aquesta direcció, tant pel que concernia a la promoció d’una participació paritària en classe com a la tipologia de materials i iniciatives acadèmiques implementades.

Recordo el moment de la lectura d’aquesta pregunta com un episodi epifànic, d’aquells en els quals alguna cosa en la que mai has reparat se’t revela de sobte com essencial i imprescindible. La revelació, en aquest cas, era que aquella era en efecte una qüestió cabdal sobre la qual qualsevol entitat que volgués avaluar la competència, efectivitat i qualitat d’un programa educatiu hauria de preguntar; revelació que va donar pas, gairebé immediatament, a un sentiment de sorpresa i indignació, tant amb el món en general com amb la meva persona en concret. Per què cap de les institucions acadèmiques o professionals per les quals havia passat o de les que havia format part al llarg de la meva vida m’havia interrogat sobre aquesta qüestió? I per què a mi no se m’havia ocorregut que allò era una cosa rellevant sobre la qual haurien d’haver-me preguntat? És més, no resultava paradoxal que justament aquella pregunta se’m formulés per primera vegada en el si d’una societat abastament paritària? En un dels països que any rere any ocupa les primeres posicions del rànquing d’estats amb una menor bretxa de gènere i que, segons l’OCDE, és líder en la promoció de la igualtat en el sector públic?

Vaig entendre de seguida que no era en absolut paradoxal i que totes aquestes preguntes contenien en la seva mateixa formulació les respostes que estava buscant. És en les societats més paritàries on la qüestió sobre la desigualtat de gènere no sembla ser una preocupació popular, però sí que és en canvi una preocupació d’Estat, un tema transversal a totes les polítiques governamentals. És aquesta preocupació contínua i estructural la que comporta que totes les universitats sueques treballin “activament” en la implementació de la igualtat de gènere, cosa que permet que a les aules aquesta qüestió no sigui percebuda com un problema, però que sí estigui present en tots els qüestionaris d’avaluació. És també aquesta acció de l’Estat la que fa que la majoria d’escoles comptin amb assessors en temes de paritat, i la que ha possibilitat que la lluita contra la discriminació de qualsevol tipus sigui un dels eixos del currículum nacional suec. Són també fruit d’aquest convenciment polític iniciatives com Egalia, una escola d’Estocolm per a l’alumnat d’1 a 6 anys, en la qual es promou una educació neutral en termes de gènere a través de múltiples iniciatives, començant amb el llenguatge mateix, que s’evita conscientment l’ús dels pronoms “ell” o “ella”, i seguint amb els llibres i altres materials de referència, que han estat escollits per a promoure representacions no estereotipades dels rols de gènere i de criança.

Va ser una altra de les iniciatives d’aquest país el que em va portar a conèixer a Chimamanda Ngozi Adichie. Vaig llegir en algun lloc que el seu llibre “We all should be Feminists” (que posteriorment vaig saber que era l’adaptació d’una conferència TED que l’autora havia impartit) havia estat regalat a tots els estudiants de 16 anys de tots els instituts del país. Vaig saber després que la iniciativa estava promoguda per la Swedish Woman’s Lobby (una organització basada en principis feministes que lluita per la implementació de la plena igualtat de gènere, tant a Suècia com internacionalment), la presidenta ed la qual, Clara Berglund, va declarar que esperava que la lectura d’aquest llibre fomentés en els joves suecs un debat sobre igualtat de gènere i feminisme. Aquesta mesura, que intueixo que de ser aplicada a Espanya seria lamentablement bastant controvertida, es va dur a terme en col·laboració amb diferents organitzacions, entre elles la secció nacional sueca de les Nacions Unides i l’editorial Albert Bonniers Forlag, i en general va ser aplaudida pel conjunt de la societat. Va rebre no obstant això alguna crítica moderada, com la de la periodista Madelaine Levy, que en la seva columna va comentar que els estudiants suecs, que han estat educats sota paràmetres feministes, podien trobar que els continguts del llibre de Ngozi Adichie estaven una mica passats de moda. Bé, si aquesta és la major crítica suscitada per una iniciativa que comporta que tots els adolescents suecs rebin com a regal un llibre feminista escrit per una dona negra nigeriana, possiblement podem afirmar que les polítiques d’igualtat que Suècia ha vingut implementant activament des de la dècada dels setanta han tingut una incidència positiva.

Però tornant a Ngozi Adichie, segurament és pertinent reflexionar sobre si els continguts d’aquest llibre seu i del seu altre assaig, titulat Estimada Ijeawele. Com educar en el feminisme, estan realment passats de moda o si poden semblar-ho. Igual hem de començar dient que Ngozi Adichie és sobretot una autora de ficció, en la bibliografia de la qual es compten tres novel·les premiades, l’última d’elles –Americanah– amb el prestigiós National Book Critics Circle Award. Ella afirma que, encara que en alguna ocasió ha sospesat la possibilitat d’escriure un assaig sobre certes problemàtiques socials (com ara els enfrontaments racials en la societat nord-americana), prefereix reservar la seva energia per a la ficció, atès que el que la fa feliç és explicar històries. Ngozi Adichie no prové doncs de les files acadèmiques del feminisme i els estudis de gènere, i de fet en ocasions ha mostrat la seva desconfiança cap al sectarisme d’aquests entorns universitaris, que al seu parer segresten des del seu saberut argot una causa que hauria de ser universal. Els seus dos breus assajos feministes estan en efecte molt lluny de la complexitat teòrica d’autores de referència com Judith Butler o J. Jack Halberstam. Han estat escrits amb el desig de ser accessibles al públic general, fins i tot amb la voluntat de conscienciar als que no estan en absolut sensibilitzats amb la causa feminista.

Algunes dones que han llegit aquests dos llibrets de Ngozi Adichie m’han comentat que els resulta difícil sentir-se apel·lades pel seu discurs a causa de que principalment pren com a punt de partida el context nigerià, en què hi ha una desigualtat estructural que consideren que en la nostra societat ha estat ja superada. Estic d’acord amb el fet que algunes de les situacions que descriu poden semblar alienes, com quan explica que en la cultura igbo les decisions importants referents a la família les prenen només els homes, o que en alguns clubs i bars de Lagos no està permesa l’entrada de dones soles. És cert que aquí no hi ha una tradició cultural explícita que exclogui les dones de la presa de decisions familiars, però sovint ho ha fet el pes del conservadorisme, la mentalitat patriarcal i la manca d’autonomia econòmica de moltes. No conec cap club o bar nocturn de la meva ciutat en el qual les dones no puguin entrar soles, però sé que hi ha moltes dones que no ho farien encara que els hi vingués de gust, i altres tantes que si ho fan tenen moltes més possibilitats d’acabar sent o sentint-se intimidades que si ho fa un home. Ngozi Adichie parla també de la necessitat de rebutjar la idea que maternitat i treball s’exclouen mútuament, i pot semblar-nos que això és una cosa massa òbvia, però les estadístiques sobre el percentatge de dones que redueixen la seva jornada laboral o que deixen el seu treball després de tenir fills sembla indicar que no ho és tant, sobretot si es comparen amb el reduïdíssim percentatge d’homes que ho fan al seu lloc. Explica també que a Nigèria els diners estan associats a la masculinitat, i que sempre s’espera (fins i tot per part de les dones) que sigui l’home qui pagui. Encara que podem reconèixer-nos lluny d’aquests plantejaments, he comprovat com sovint en un restaurant el compte és lliurat per defecte al meu acompanyant masculí. Ngzozi Adichie explica també que en la societat nigeriana s’elogia a les noies verges i no en canvi els nois que ho són, i que l’expressió del desig és llegida de manera molt diferent segons vingui d’un home o d’una dona. Tampoc en la nostra societat les actituds i els comportaments sexuals són jutjats neutralment amb independència que qui els practiqui sigui una noia o un noi. I de la mateixa manera que a la nigeriana, en la nostra societat la distinció de rols de gènere comença també a definir-se en una etapa molt primerenca de la infància, a través de joguines, roba i els estereotips propagats per la cultura popular. L’autora defensa la conveniència d’educar segons les capacitats i els interessos en comptes de fer-ho en funció del gènere, i això és una cosa que en la nostra societat també sembla encara necessari reivindicar.

Alguna altra dona i també algun home m’han comentat que les reivindicacions feministes de Chimamanda Ngozi Adichie són excessivament òbvies, molt evidents, poc complexes. Crec que es tracta més aviat de que estan formulades d’una manera molt senzilla i entenedora, apel·lant al més elemental sentit comú. I és que les causes de la desigualtat de gènere i la seva perpetuació poden ser complexes, però en el fons el que el feminisme reivindica és una cosa essencialment senzilla. El problema és que, potser, en ser formulat i plantejat tan planerament, és fàcilment fagocitable i convertible en mercaderia. Algunes frases de Ngozi Adichie han acabat -amb el seu permís- en la lletra d’una cançó de Beyoncé i en samarretes de Dior, mentre que l’autora mateixa ha estat imatge d’un dels productes de cura facial de la gegantina companyia parafarmacèutica Boots. Ella es defensa argumentant que el feminisme no ha de ser necessàriament acadèmic i anticapitalista, i que aquestes incursions en el terreny d’allò popular permeten que certes idees feministes arribin al públic general. Però no es desactiven els seus missatges i reivindicacions en ser absorbides pel mercat? Pot realment el feminisme no ser anticapitalista i seguir sent feminisme? Pot el feminisme ser universalista sense ser popular? Els textos de Chimamanda Ngozi Adichie i els seus ressons comercials fan que em qüestioni si és possible aconseguir que el feminisme esdevingui un pensament socialment vertebrador sense que acabi sent usat comercialment i, conseqüentment, despolititzat. I llavors recordo els suecs, els seus formularis d’avaluació, i el seu propòsit d’implementar la igualtat de gènere “activament”.