close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

04 gener 2021
Els passos que ens queden encara per fer

Laura González

Benvolgudes persones:

Us escric des del saló dels passos perduts. En la cultura arquitectònica francesa, es coneix així (salle des pas perdus) a un enorme vestíbul capaç de concentrar un gran nombre de persones i distribuir-les cap a les altres parts d’un edifici, en general en seus de poder. És un saló que pot localitzar-se a l’entrada o a l’interior, idealment en una zona on els camins s’entrecreuen abans d’atènyer la seva destinació. Es tracta d’un lloc de pas i potser ara és interessant veure’l més enllà del fet que és un node, pensant que l’intercanvi pot propiciar la trobada eventual d’una nova direcció (o potser de diverses). Per això penso quedar-me aquí una estona a veure què passa o qui passa i provar de triar altres camins que no estaven a l’agenda.

Els feliços anys 20 d’aquest segle XXI van començar amb una bufetada de nom coronavirus que ha donat la volta a la nostra manera de viure, de treballar, les nostres relacions, les nostres rutines, i que ens ha forçat a haver de parar com a camí en si mateix. Per a acabar el 2020, l’artista Isabel Banal i Xifré em va proposar editar El llibre dels passos perduts, una publicació on reflexiona sobre el confinament durant el primer estat d’alarma, situació excepcional mai abans viscuda o imaginada que ens va mantenir a casa durant 100 dies. En aquest temps, la Isabel va realitzar un frottage de les soles de totes les seves sabates que romanien a les caixes sense poder ser usades, al·ludint també indirectament a aquests llocs en els espais de poder com el saló dels passos perduts al Congrés dels Diputats a Madrid, o el passadís dels passos perduts al Palau de les Nacions Unides a Ginebra. Quina pena que l’art i la cultura gairebé mai siguin aquí una prioritat, ni quan les coses van bé ni tampoc quan les coses van malament.

En el llibre, la Isabel posa en relació els dos àmbits on ens hem estat (i ens han estat) movent: la llar, espai íntim tradicionalment associat a allò femení, i l’espai anomenat públic, tradicionalment associat a allò masculí. Al meu entendre, el trànsit conscient que ens permet a les persones habitar aquests espais en els desplaçaments de l’un a l’altre ens pot ajudar a guanyar perspectiva. I per descomptat, incloure en l’equació el tercer paisatge que defensa Gilles Clément, aquest dels espais residuals que queden fora de l’ordenament. En aquests llocs on impera la mescla, el seu manteniment no depèn de l’establishment sinó de la consciència col·lectiva. Igual que les soles de les nostres sabates són la superfície de contacte amb el territori i en elles ens emportem impregnat una mica d’ell, contaminar-nos del comunitari i dels marges pot obrir el camí cap a un nou ordre inmunoprotector, per dir-ho així.

Continuo defensant el parar per a pensar com una cosa que pot ajudar-nos a una major comprensió del que hi ha i de per què tornem tan ràpid al pilot automàtic, fins i tot després de tal bufetada. Donar-li temps i espai a assaborir com se sent potser ens estalvia el següent. Per això trobo imprescindible instruir(nos) en la no acció tant com en l’acció i en la indecisió tant com en la decisió, per a considerar un altre ordre o un contrapunt a l’ordre. Aquí l’art tindrà alguna cosa a dir. Retrocedir sobre els nostres passos per a revisar, valorar i analitzar d’on venim és imprescindible per a poder saber per on volem continuar. M’entristeix pensar que l’educació i la cultura artístiques semblen segrestades dels circuits oficials i oficiosos, que els seus responsables no hi són (ni se’ls espera). Així que aquest pot ser un bon moment i el saló dels passos perduts pot ser un bon lloc per a pensar a canviar les regles del joc, atendre altres veus no hegemòniques, practicant l’autoregulació i les cures, la presència i la transparència.

Celebro haver vist aquest 2020 iniciatives com el seminari Arte y comunidad (Restaurando el vínculo de lo colectivo) de la Universitat de Barcelona i estic molt contenta que a través de les exposicions To talk about trees, , de Sara Agudo Millán, o Time Bends as We Come Closer, de Pedro Torres, haguem reflexionat a Chiquita Room sobre temes rellevants que, d’una manera o altra, ens afecten en l’essencial a nivell col·lectiu: ja sigui a través de la nostra relació amb les plantes i la crisi climàtica o de la curvatura de l’espaitemps i la força de la gravetat. Estic menys contenta d’haver hagut de cancel·lar una altra exposició sobre la construcció i la difuminació de la identitat, però m’alegro d’haver pogut esperar que l’artista Marina Sagona viatgés des de Nova York aquest mes de gener per a poder inaugurar Ubi Consistam en la seva presència.

M’agrada veure com el caràcter híbrid i col·laboratiu d’aquesta habitació ha permès establir aliances amb projectes afins que comparteixen valors, com el Festival Dart de cinema documental sobre art contemporani o el Festival Como Pedro per la meva casa de llibre d’artista. Aquí també ha nascut un petit club de col·leccionisme emergent a través de la subscripció anual Chiquita Room Collectors i ens hem reunit un grup d’artistes, psicoanalistes i altres persones de suggeridors pensars en el cartell lacanià menys ortodox que s’hagi vist i que respon al nom de “Trànsits”. Ha estat bonic. Em sento orgullosa d’haver dedicat esforços i recursos a pensar i desenvolupar una estratègia digital ad hoc als temps i amb tots els seus/els meus errors, mantenint un tracte amable i pròxim en la mesura que fos possible, sense deixar de rebre físicament proporcionant la mateixa atenció. També m’alegro d’haver començat a enviar aquestes cartes durant el confinament i de continuar escrivint-les de tant en tant fins almenys el dia d’avui, benvolgudes persones.

En La desaparició dels rituals, el filòsof sud-coreà Byung-Chul explica per què les accions simbòliques cohesionen la societat i reflexiona sobre estils de vida alternatius que serien capaces d’alliberar-la de la malaltia del seu narcisisme col·lectiu, el nostre. El llibre recupera la idea d’Antoine de Sant-Exupéry que els rituals són al temps, el que l’estatge és a l’espai. I si aquí habitem i romanem, en lloc de fugir cap endavant, podem tornar a experimentar que aquests actes són genuïnament humans, donen estabilitat a la vida i fan que sigui festiva i màgica, fins i tot en circumstàncies adverses. En els ritus es representen sentiments col·lectius i duradors. En contrast, el buit actual de la comunicació, plagat de dades i informacions que manquen de tota força simbòlica, es construeix de sentiments passatgers i passions efímeres, pròpies de l’individu aïllat en si mateix. Ara és el moment d’inventar noves formes d’acció i joc col·lectiu que tornin a crear comunitat. I aquí l’art també tindrà alguna cosa a dir.

Avui m’acomiado amb aquest poema de Roberto Juarroz, perquè brindem pels passos que ens queden encara per fer, encara que no tinguem copa, ni sabates. Festegem que els nostres camins es creuin abans d’acabar a la nostra destinació final i mirem el 2021 per sobre dels núvols.

A vegades em sembla

que estem al centre

de la festa

no obstant això

al centre de la festa

no hi ha ningú.

Al centre de la festa

hi ha el buit.

Però al centre del buit

hi ha una altra festa.

 

Amb amor,

Chiquita

 

(Imatge destacada: El llibre dels passos perduts, Isabel Banal i Xifré)

Sóc Llicenciada en Periodisme, amb màster en Edició. També estic formada en art i creativitat, innovació organitzativa i social. He desenvolupat la meva carrera en el camp de la comunicació estratègica i corporativa en l'entorn digital del sector cultural. He escrit per a publicacions nacionals i internacionals com El Triangle, “it o Trendland, i coordinat projectes, com Absolut Mode Society o Infocable Editorial a Barcelona i Bogotà. He estat al capdavant de la comunicació de festivals de cinema i fotografia, com DOCfield, Barcelona Creative Commons Film Festival, o Festival Oh là là de cinema francòfon. Ara dirigeixo Chiquita Room, un centre d'art i creació contemporània a Barcelona, que desenvolupa la seva activitat com a galeria, residència i editorial de llibres d'artista.

Publicacions

04 gener 2021

Els passos que ens queden encara per fer

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)