close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

30 desembre 2016
color_guate.jpg
Emissor i receptor

Nora Pérez

Aquesta investigació va començar amb la intenció de revisar el color en els mitjans de comunicació a Guatemala durant els últims 36 anys, concentrant-se en el període partint de 1980 fins al 2016. Durant aquest temps vam aconseguir aglutinar els anys més violents del conflicte armat intern, el qual va tenir una durada de 36 anys, i la postguerra. Els Acords de Pau van ser signats el 1996, complint-se aquest mes de desembre 20 anys des que vivim en “temps de pau”. No obstant això, al 2016 seguim habitant un dels països amb majors índexs de violència, desigualtat i pobresa a nivell mundial.

En el procés de veure com la imatge i el color han canviat en els mitjans escrits i audiovisuals, però no l’essència de les notícies i els missatges, a partir de l’observació i una línia de temps, vam poder constatar que el procés és de dues vies, i respon a la forma més bàsica de la comunicació, és a dir, la de l’emissor i el receptor.

Cada un d’ells no existeix sense l’altre, un decideix quin missatge rebre i l’altre decideix què transmetre i com. El receptor espera entreteniment, espera el drama, la tragèdia i la violència li atrauen; gairebé com una obra contemporània de Shakespeare, Homer, Virgili o Cervantes.

Cada un dels protagonistes es converteix (per un moment) en un nou Zipacná, Aquil·les, Batman o un valentíssima valquíria. Les notícies converteixen els ciutadans comuns i corrents en herois o vilans que el públic s’encarrega de condemnar o exaltar. Les històries de delinqüents vulgars, polítics corruptes, escàndols de faràndula barata, futbolistes com nous gladiadors, en fi, qualsevol banalitat pot ser un objecte de culte i una gran notícia pot convertir-se en una nota al peu de pàgina, simplement perquè no interessa, perquè no es consumeix.

Això últim ens porta a l’emissor, el qual decideix què i com es llancen els missatges. Aquest és qui dicta el pensament d’un grup de persones, com és el cas de Prensa Libre, que en els vuitanta qualificava les massacres del govern com alguna cosa en contra dels guerrillers als quals titllaven com a terroristes (gairebé com els “gringos” titllen a qualsevol que no estigui d’acord amb ells). Ara, cobreixen les notes de les pobres víctimes del conflicte armat intern. Per què ens interessa consumir aquests cossos tirotejats, mutilats o abusats? Per què, com més tràgica és la història, és més probable que surti a primera plana? Serà una qüestió animal? Per què els mitjans de comunicació van decidir nomenar com “Dijous Negre” els disturbis ocasionats per Ríos Montt l’any 2003, quan buscava la seva candidatura?

Durant la repressió del Conflicte Armat Intern (1960-1996) es considerava mala paraula el color vermell (roig), ja que tenia una connexió, com arreu del món, amb els moviments d’esquerra, el comunisme. Fins i tot s’ha sabut d’una història on en una requisa l’exèrcit va confiscar un llibre amb el conte de la Caputxeta Vermella. L’any 1994 es van veure llistons de plàstic de color rosat en arbres i automòbils, a causa de la mort violenta de Karin Fleischman; el 1996 es van tornar a veure en mostra de solidaritat per l’assassinat de Beverly Sandoval, després, al 2010 reapareixen causa de la desaparició de Cristina Siekavizza, el cos no ha estat trobat fins ara. L’any 2003, els mateixos llistons, aquest cop de color negre, es van mostrar en protesta contra la postulació a la presidència de l’excap militar José Efraín Ríos Montt, qui hauria estat jutjat per genocidi ek 2014. La seva postulació al 2003 va causar una sèrie de disturbis (on va morir un periodista i que va ser evident que no va ser una mobilització social, sinó manipulació política) i que els mitjans van nomenar “dijous Negre”. El 2015 es va voler nomenar les manifestacions multitudinàries “Revolució de colors” fent al·lusió a un moviment pacífic, alegre, jove i divers, tot i això, no hi va haver canvis de fons.

La nova caverna de Plató no és amb foc i figures opaques al fons d’una cova, ara és multimèdia però l’efecte segueix sent el mateix. Ens hem adonat que el color té una similitud inherent al llenguatge, però hem de plantejar les nostres idees a partir d’aquest espai, de Guatemala, de Centreamèrica, ja que les úniques teories del color que s’han aplicat al disseny i l’art tendeixen a ser occidentals.

Els països llatinoamericans ens inserim en el occidentals des d’una topografia aliena, les teories de color i forma són importades des d’occident. Mai s’ha pres en compte, per exemple, que en les cultures prehispàniques de Mesoamérica la paraula per al color blau no existia i que era considerat una tonalitat de verd, la qual cosa es pot constatar a partir del llenguatge. Per a ells, el cel era verd, una continuïtat de la vegetació potser?

Creiem que no s’ha explorat a fons el color des d’aquest espai i que els colors assignats són erronis. Que els colors no se’ns apliquen. Potser en l’ús del color s’hi trobi la resposta a per què ens interessa consumir tants cossos esquarterats.

Vídeos i fonts de referència: https://www.youtube.com/playlist?list=PL-5NSQBZll2V2AcWJKVMsWzVM0j7lR32P

Va néixer el 1989 a la Ciutat de Guatemala. És una artista visual i dissenyadora vivint i treballant des d'aquesta ciutat. Interessada per la història, el cos i les construccions socials, sempre es troba en constant formació. Actualment està a càrrec de l'àrea de comunicació visual de la Fundació Yaxs.

Publicacions

30 desembre 2016

Emissor i receptor

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)