En el llenguatge

Una exposició individual on coexisteixen treballs de diversos artistes. Una proposta on significats i significants posen en dubte els papers al voltant de la creació. La cita, la referència, l’obra i la figura de l’artista i el comissari es barregen en una proposta expositiva en què es donen voltes a diverses preguntes. “En el primer cercle” és un projecte de l’artista britànica Imogen Stidworthy.

Tot és bicromat, gairebé monocrom. Blanc-negre. Com si el display expositiu es fes ressò de la irreductibilitat del llenguatge, per portar-la a les seves últimes conseqüències. A un límit que no és límit perquè el llenguatge tot ho abarca, hi era abans. Abans d’una estructura inexistent que sense ell no seria possible, situat com l’origen d’un sense-origen que ens condemna a l’eterna cita. Reduir al màxim per intentar trobar una essència que mai apareix, com en el treball de Werner Feiersinger, on la forma es contrau per eliminar tot allò “superflu”: geometria, plànols, matèria … escultures que citen i transcendeixen a través del recurs irònic, un minimalisme d’un altre temps. La reducció mostra un camí: tendeix a aquest límit que només es pot transitar posant en risc l’status quo en què opera el mateix llenguatge.

L’exposició es planteja com una extensió de la pràctica artística de Imogen Stidworthy, que ocupa el lloc d’artista i també el de comissària. Convidada per la institució per desenvolupar un projecte expositiu individual, Stidworthy decideix posar el seu treball en diàleg amb el d’altres artistes que d’alguna manera en formen part. La cita es converteix en part essencial d’un projecte que a més d´ocupar-se del fet lingüístic a través de certes trobades i/o transferències, aborda de passada la qüestió comissarial. Les peces no són aquí “il·lustrant” un discurs, ni lingüístic ni de qualsevol altre tipus, sinó que s’insereixen, segurament de forma processual, a la investigació artística empresa per Stidworthy. El projecte expositiu en si mateix es converteix en part de la reflexió entorn del llenguatge. No es tracta d’una artista que comissaria una exposició i a més s’inclou en ella: “En el primer cercle” contribueix a repensar la funció comissarial i situa l’artista com a subjecte en la centralitat del discurs crític, acompanyada per Paul Domela, co-comissari de la mostra.

No és la primera vegada que recorre al “comissariat” per presentar un dels seus projectes, ja ho va fer el 2008 al Museu d’Art Contemporani d’Anvers. A l’exposició “Die Lucky Bush”, antecedent de “En el primer cercle”, va convidar a diversos artistes a reflexionar sobre el llenguatge i els seus límits a partir del seu videoinstal·lació “I hate” (2007).

El fet lingüístic adquireix una dimensió espacial, transcendeix la preeminència de l’oralitat per centrar-se en la composició material de les coses. En aquest sentit, té lloc una volta al signe, a la materialitat inherent al llenguatge que en el pensament de Derrida dinamita l’oposició jeràrquica entre la parla i l’escriptura responsable de la fundació del falogocentrisme.

Alguna cosa es constitueix/s’institueix en la presència. Paul Domela i Imogen Stidworthy parlen en el text comissarial de la importància del “viure amb”, del sentit que sorgeix en estar “en presència de”. Però la presència de vegades es construeix com a resta del que ja no és present. La matèria, l’escriptura, a diferència de la parla, semblen establir sempre una distància.

La transició textualitat-oralitat s’aborda en l’àudio de Caroline Bergvall, “VIA (48 traduccions de Dante)” (2000), que explora una de les qüestions inherents al llenguatge: la repetició. Dins de l’exposició, la peça funciona així mateix com a element citacional, ja que es tracta de la lectura de textos del tercet inicial de l’Infern de Dante Alighieri, ambientat “en el primer cercle” del purgatori, el limbe que acull aquells que per no estar inserits en la fe cristiana no podran ser condemnats. L’àudio és pesat i repetitiu: la narrativitat es trenca amb l’ordenació alfabètica dels fragments textuals, extreta de l’arxiu de la British Library. La repetició opera al revelar la seva impossibilitat ancorada en la manca de tot origen. La contínua lectura de fragments diversos produeix el miratge de l’idèntic per finalment donar compte de la multiplicitat interpretativa inherent al llenguatge. El llenguatge mai com quelcom extern al subjecte, sinó intern, com allò que es pateix.

El conflicte de comunicació és present en moltes de les propostes de l’exposició. L’afirmació lacaniana “el llenguatge no serveix” sobrevé a través de les transferències de significats entre llengües, per mitjà de la complicada relació entre paraules, sons, textos i imatges; en constatar la dificultat que comporta sempre qualsevol intent de comunicació.

Si el llenguatge és la capacitat de substituir alguna cosa per alguna cosa, els processos de significació poden portar implícita la possibilitat de la falla. A “Sin Título (Kalero)” (2009), Asier Mendizabal explora la disjunció entre significant i significat, a través de formes que són carregades de significació en determinats contextos. La potencial inexactitud de certs significants per ser fixats en significats demostra que el significant poques vegades ens pertany, sinó que s’insereix dins d’una xarxa citacional. Aquesta equivocitat interpretativa pot convertir-se en arma de doble tall: ser, com en aquest cas, instrumentalitzada pel poder, o esdevenir possibilitat d’inversió/subversió del mateix.

“En el primer cercle” aglutina propostes de 26 artistes (algunes més pertinents, altres menys) que en conjunt realitzen una interessant dissecció metalingüística. El llenguatge es desplega per mostrar la infinitat de reflexions que sorgeixen en repensar-lo. L’exposició ha estat poc ressenyada. S’ha al·ludit a cert “cripticisme”, qualificatiu que és habitual a l’hora d’analitzar algunes propostes d’art contemporani. Com sempre, les possibles capes de lectura de la mostra i de les peces que la componen són diverses. Depenent del grau d’interès, tant el públic com els especialistes poden accedir a complexitzar el seu acostament. Passa amb “En el primer cercle”, però passava també amb Las Meninas de Velázquez. No es tracta d’un hermetisme inherent a certes propostes d’art contemporani, sinó més bé de la manca de perspectiva analítica que de vegades subjau a aquest tipus d’apreciacions.

En definitiva, les línies discursives que obre l’exposició són múltiples, potser perquè el llenguatge està en tot, previ a la nostra constitució com a subjectes, determinant la producció de qualsevol subjectivitat. En aquest sentit, es troba a faltar algun tipus de reflexió que integri les aportacions tant d’artistes com de teòriques feministes, fonamentals a l’hora d’analitzar la qüestió del llenguatge.