close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

28 novembre 2011
“Hi hauria d’haver més espai dialògic i de negociació amb el públic”

Oriol Fontdevila

A les sales d’exposicions d’un museu, una agent de seguretat ha recollit, durant anys informació sobre el que hi passa. Mireia C. Saladrigues convida a l’agent de seguretat a escriure les memòries d’aquest periode. La mirada, i les opinions, d’aquell que suposadament és invisible dins de l’exposició serveix com a punt de partida per analitzar comportaments institucionals i, també, de públic. Saladrigues publica un llibre amb les memòries de la vigilant i, recentment, ha estat la primera proposta del cicle d’exposicions de l’Espai 13, “The End is Where We Start From”, comissariat per Karin Campbell.


Oriol Fontdevila: El teu projecte expositiu “El seu museu” es focalitza en el paper d’una guàrdia jurat, la Montserrat, que ha treballat durant anys a les sales d’un museu. El nom del museu, del que en relata els records a la publicació, queda ocult en tot moment. Per quina raó vas convidar a un agent de seguretat a escriure les seves memòries?

Mireia C. Saladrigues: La Montserrat la conec des de fa forces anys. Va ser per casualitat, ella em tenia vista de la pastisseria que tenen els meus pares i un dia, trobant-me jo al museu on ella treballava, em va reconèixer i em va preguntar, “escolta, tu no ets tal?”. Tot plegat hagués pogut quedar en una anècdota, però a mesura que visitava les exposicions del museu, es va anar construint una relació més propera.

Em cridava l’atenció la manera en com ella subjectivava les normes de l’espai museístic, que si bé partia d’una implicació molt forta amb el treball, la seva identificació també acabava per ser excessiva i a voltes la portava a sentir-se el museu com a propi. Una cosa similar passava amb la seva relació amb l’uniforme: si d’entrada aquest tindria la funció de matisar la subjectivitat de qui exerceix d’agent de seguretat, en el seu cas s’invertia la relació i utilitzava l’uniforme per potenciar encara més la seva feminitat, fent-se ajustar els pantalons, substituint el calçat pla per uns talons, etcètera.

La invisibilitat que usualment tenen les històries que m’explicava, la seva capacitat d’observació i alhora la desimboltura amb què afrontava la relació amb el públic, és el què em va fer pensar en l’interès que podia tenir convidar-la a escriure unes memòries a l’entorn d’aquesta experiència, en les quals hem estat treballant des de principis de 2010. Pel que fa a l’anonimat en què es manté el museu on treballava, té a veure amb la clàusula de confidencialitat que ella ha de complir, alhora que tampoc volíem que l’atenció del lector es posés sobre un museu en particular, sinó que volíem tractar de ”el museu”, ja que al cap i a la fi les vivències de la Montserrat es poden trespolar a qualsevol altre institució.

OF: Pots explicar com ha anat la negociació amb ella? La Montserrat és conscient de que amb l’exposició del seu cas tu estàs articulant una mirada crítica envers el mateix dispositiu de seguretat del que ella forma part?

MC: No ho hem arribat a verbalitzar d’aquesta manera; jo crec que el seu conflicte és que no se sent com una persona disciplinadora i si no portés un uniforme no actuaria tal i com ho fa. Però no crec que a partir d’aquest projecte es plantegi si els museus haurien de funcionar d’aquesta o d’una altra manera. De fet, les converses que hem mantingut al llarg d’aquest temps també son el punt de partida de “Radicalment emancipat(s)” (Barcelona, 2011), que tracta sobre els robatoris de parts d’obres d’art per part del públic. Però des del seu punt de vista aquestes actituds són absolutament reprovables, sense que doni peu per reflexionar sobre la relació que mantenim amb els objectes artístics o el desig que aquests poden suscitar en l’espectador. Pel que fa a “El seu museu” l’hem plantejat com un projecte d’ajuda mútua. Per la seva banda ha deixat la feina de vigilant de seguretat recentment i està en procés d’establir-se com a terapeuta, així com la publicació del llibre la veu com un pont envers a la seva dedicació a l’escriptura, que també vol potenciar.

OF: Com creus que hauria de ser un museu en l’actualitat?

MS: No ho sé del cert encara. Però crec que hi hauria d’haver més espai dialògic i de negociació amb el públic.

Em sembla divertit que em facis una entrevista, perquè de cop i volta és com estar a l’altra banda. Precisament és un format que utilitzo sovint per l’elaboració dels meus projectes, especialment els que he realitzat per tractar a l’entorn d’aspectes que componen el mateix sector de l’art. És el cas de “Projecte E/F” (Barcelona, 2007-2008), que reflexionava sobre aspectes relacionats amb la condició de l’artista. En aquella ocasió vaig realitzar una trentena d’entrevistes a diferents agents a l’entorn del tòpic que per tenir una carrera exitosa cal marxar a l’estranger.

OF: I què creus al respecte d’això?

MS: Ara mateix tinc clar que vull ser conseqüent amb els meus projectes. I aniré on aquests em portin. El meu objectiu no és arribar a conèixer certs comissaris o exposar en uns determinats centres d’art. En el moment que vaig fer “Projecte E/F” acabava d’arribar de la meva primera residència a l’estranger, a Helsinki, i la realització del projecte em va fer adonar que no em volia sentir desvinculada del context artístic d’aquí. Contràriament, em va semblar prioritari conèixer-lo bé, saber que estava passant.

OF: De fet “Projecte E/F” ja interroga el funcionament del mateix circuit artístic en el què et mous.

MS: Exactament, va ser dels primers projectes que vaig fer amb aquesta intenció. Per altra banda també havia estat realitzant projectes al carrer, deslocalitzats, com és el “Projecte Taulell” (Figueres – Terrassa, 2004-2005), els quals es basaven en generar espais de diàleg amb els participants. En aquests casos, però, m’inquietava trobar maneres per valorar l’aportació que amb el projecte estava fent al públic. Estava cansada de llegir llibres sobre estètica relacional o art contextual, que el què feien era tractar de projectes d’artistes basats en la interacció amb públics, però en els que no es tractava en cap cas de la recepció que aquests tenen, la reacció de les persones amb qui s’havia fet aquell projecte, les comunitats a qui havia afectat, etcètera. Crec que s’estava generant un discurs on semblava haver-hi força implicació política per part d’alguns artistes, però escassament es parlava dels efectes socials que els projectes tenien ni de la manera en com aquests s’havien d’avaluar. En certa manera em semblava poc responsable.

OF: Projectes com aquest es podrien entendre com una avaluació per ells mateixos a l’entorn d’uns aspectes determinats del sector artístic. En quin sentit creus que son útils els teus projectes, en relació amb quins paràmetres cerquen tenir eficàcia? Creus que poden servir per a la millora de les institucions amb què interactues?

MS: Crec que el què estic fent té molt a veure amb una recerca que abans de res és personal. En el cas de projectes com “El poder de la convocatòria” o també “0912 10″(Barcelona, 2010), així com ara mateix “El seu museu”, hi ha igualment una voluntat d’activació de la consciencia del rol per part del públic, però en cap cas no hi ha un objectiu directe i clar de satisfer o donar resposta a segons quines institucions. Crec que això és bastant delicat i precisament em fa bastant respecte la manera en com aquestes interpreten els meus projectes. De fet, abans de veure’ls útils, crec que a les institucions els resulten força incòmodes, pel component de crítica institucional que comporten. Pel que fa a la Fundació Joan Miró crec que els ha resultat considerablement incòmode el rol de la Montserrat i la visibilització que es fa d’un agent que es dedica al control de públics. De fet, als visitants de la Fundació se’ls deixa bastant de marge en comparació amb moltes altres institucions culturals. En aquest cas, de guàrdia jurats no n’hi ha a les sales d’exposició i, per tant, els xocava deixar-ne un a l’Espai 13 actuant amb els criteris que li son propis. En tot cas sí que m’ha sorprès la fredor amb què s’ha reaccionat al respecte d’aquest agent, que està a la sala interactuant amb el públic, recollint dades, escrivint un diari de l’experiència al seu torn, i és ben cert que això també els podria ser una informació significativa de cara a la gestió del mateix espai.

OF: I per acabar, el rol de l’artista, quin creus que hauria de ser en relació a la societat actual?

MS: Soc molt conscient que he de generar pensament crític, però alhora també crec que en certa manera això ens ve imposat per l’estructura on ens movem. Per què carai se’m pressuposa una funció pública? Pel fet que se’m faciliten uns diners per produir els projectes que són públics? O bé en això encara hi ha el pòsit de l’època de Velázquez o de Goya, quan s’entenia que la funció d’aquests artistes era la de pintar el rei? En realitat, tot i que em sento responsable política i socialment, la funció de l’artista pràcticament me la qüestiono a diari.

Oriol Fontdevila creu que és interessant la dimensió política i social de les pràctiques artístiques i els fenòmens culturals; que la qüestió de la innovació cultural hauria de tractar-se en correspondència amb la de progrés social; que el treball transdiciplinar és una oportunitat, no sols per sumar coneixements, sinó per generar entorns des on problematitzar-los; i que des de la crítica d’art i el comissariat es poden fer aportacions al respecte.

Publicacions

28 novembre 2011

“Hi hauria d’haver més espai dialògic i de negociació amb el públic”

10 setembre 2013

Anti-anticatalanisme

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)