close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

21 juliol 2014
Brouwn_cut.jpg
En la mesura del possible

Anna Dot


John Wilkins, que va viure cap a la segona meitat del s.XVII, és conegut per la seva voluntat de crear un sistema d’unitats que servissin per a tothom. No només va definir una longitud, un volum i una massa universals, sinó que a més va especular sobre la possibilitat de generar un llenguatge mundial; un llenguatge que servís per a classificar tot el coneixement del món. En aquest, cada paraula es definiria a ella mateixa i per aquest motiu funcionaria per a tothom[[Jorge Luís Borges explica el funcionament d’aquest llenguatge a l’assaig “El idioma analítico de John Wilkins”. versió digital: http://www.ccborges.org.ar/constelacionborges/enciclopedia/El%20idioma%20analitico%20de%20john%20wilkins.pdf]].

Però creure en un sistema de representació universal és eliminar qualsevol diferència, és passar per alt tot allò que no es pot classificar. És no tenir en compte que les paraules, en si, no tenen cap significat, que és la relació de cadascun de nosaltres amb elles allò que les vincula a un significat; és pensar que les relacions entre les persones, les paraules i les coses són a tot arreu i per a tothom iguals. Potser aquesta fe en un alfabet comú per a poder llegir totes les coses ve d’una voluntat d’entendre’ns. Però potser aquesta manera d’entendre’ns només seria possible per imposició d’una ideologia més poderosa. Potser, si realment fos possible un sistema de representació universal, no ens caldria comunicar-nos.

Encara que l’equip de la Haubrok Foundation de Berlin, asseguren no saber amb detall quines pràctiques s’havien portat a terme anteriorment al recinte al barri de Lichtenberg, on des de fa un any i mig es troba aquesta fundació privada dedicada a l’art, sí que en poden explicar algunes coses. Se sap que es tracta d’un antic complex industrial de 18.000 metres quadrats, construït a principis del s. XX i pensat per a ser una Spiritusfabrik (fàbrica de destil·lats). Es diu que a partir de la dècada dels 50 va ser ocupat pels serveis d’espionatge de la DDR, amagats darrere una aparent activitat de “control dels transports”. En l’actualitat han reformat alguns dels tretze edificis que conformen aquest complex industrial i els han obert al públic de l’art contemporani, tot oferint exposicions de la col·lecció Haubrok, tallers per a artistes i un laboratori d’impressió digital. Des de principis de juny, un dels seus 13 recintes acull una exposició d’obres de Stanley Brouwn.

La noia que vigila l’exposició assegura que la remodelació d’aquest espai s’ha fet de manera fidedigna a com es creu que havia estat originàriament. Tot és blanc, buit, les finestres són quadrades i els vidres gruixuts. A cada cambra hi ha una peça de Brouwn, i totes elles passen desapercebudes gairebé per igual. Amb el seu treball, l’artista assenyala a les mesures, als sistemes mètrics: la lletra de l’alfabet que ens permet llegir l’espai, l’element més bàsic, i potser el més abstracte, aquell que pretén establir una relació entre l’espai i el subjecte, que vol oferir una mesura per a cada cosa i que ha de poder servir a tothom.

Si intento parlar de Brouwn només puc dir que no en sé pas més del poc que es deixa saber d’ell. Per les xarxes es troba gairebé un únic retrat d’aquest artista, que no va a les inauguracions i que té un control rigorós de les imatges que circulen d’ell i de la seva obra. L’esforç per a romandre en un estat d’absència el caracteritza. Amb tot això, però, es forma la paradoxa: i és que l’única manera de ser absent és assegurant-se de ser. Assegurant-se de ser allò que falta. Assegurant-se de ser allò en què els que són presents pensen. Ser pensat és una forma de ser, possible només gràcies a l’acció dels altres, i que s’escapa per complet del control d’un mateix, que difícilment podrà saber mai totes les vegades que ha estat pensat. Ser absent consisteix a desaparèixer i que et busquin, que et pensin i que et facin real en una dimensió virtual, en què la idea de tu s’omplirà d’idealitzacions, de records i d’hipòtesis.

Buscar Brouwn i no trobar-lo. No és aquesta, també, una forma de construir-li una identitat? O de crear-ne una representació a partir de les poques pistes que ens deixa i per mitjà d’uns paràmetres més o menys universals? La tendència a universalitzar és potser una reacció a la por que pot provocar pensar que cada realitat és una interpretació, i que fins i tot nosaltres mateixos som diferents quan som absents i els altres ens fan, tot pensant-nos. Cada sistema mètric vol ser universal, com també ho vol ser cada alfabet i, sembla que amb la seva desaparició, Brouwn vulgui dir-nos que la seva presència no és necessària -per allò que el seu missatge és universal-.

Però creure això seria, fins a cert punt, un gest d’ingenuïtat, doncs implicaria passar per alt el fet que la seva absència, la impossibilitat de la seva representació, és part, també, de la seva obra: Com mesurar allò que desconeixem, allò que se’ns escapa? Com descriure-ho i representar-ho per mitjà d’uns sistemes que no contemplen les particularitats de la manera de ser d’allò que no vol ser-hi? O d’allò a què no podem tenir accés?

La noia que vigila l’espai opina que tota la caseta sembla haver estat feta pensant que contindria l’obra de Brouwn. Si em pregunto per què, m’adono que hi ha una associació d’idees que em resulta inevitable. El fet de saber que aquest lloc havia estat una Spiritusfabrik em remet al fet d’anomenar “spirits” a aquells líquids fàcilment evaporables, relacionant-los així amb allò que s’escapa, que desapareix: un sospir místic que durant molt de temps no es va poder classificar perquè els mètodes científics no podien demostrar la seva existència. Només els sostenia la fe.

Anna Dot va néixer un diumenge d’abril. És de Torelló i treballa entre dos móns que no pot percebre per separat: el de la producció artística i el de la reflexió sobre els contextos artístics per mitjà de l’escriptura.

Publicacions

21 juliol 2014

En la mesura del possible

31 desembre 2019

Disseny amb veu de dona

01 octubre 2018

De trobar pedres

25 setembre 2017

Silenci de fons

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)