close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

02 setembre 2013
12-_diagnostico-_15x40.jpg
En la meva presència (i III). Nuno Nunes-Ferreira a la Juan Silió

Ángel Calvo Ulloa


L’atzar em porta a trobar-me amb Nuno Nunes-Ferreira, amb una mostra a punt de clausurar-se, avui ja clausurada des de fa dies- i paro compte en què en els meus últims textos he parlat sobre les exposicions de dos joves artistes portuguesos: Mauro Cerqueira i Ana Santos. Entenc que aquest atzar m’ha portat a topar-me amb el tercer artista lusità que ha utilitzat la ruïna sense discursos ensopits, amb el pes que la ruïna comprèn. La Galeria Juan Silió (Santander) inaugurava el passat 22 de juny ‘En la meva absència’, una exposició d’emergència, l’exhibició de les restes d’un naufragi. Del seu naufragi.

Tot va passar el dia 3 d’abril de 2013, podia haver estat pitjor, podia haver estat més tràgic, podia no haver esdevingut però va esdevenir i va ser així: vaig tancar la porta de casa i quan la vaig obrir part d’ella havia cremat.

Ara alterno les pàgines de L’últim llibre de Sergi Pàmies -que no és l’últim, encara que aquest sigui el seu títol i encara que en el seu moment, efectivament sí que ho era- amb l’elaboració d’aquest text i penso que podria haver-lo escrit abans, fent possible que algun despistat lector encara arribés a temps d’experimentar la caiguda d’aquest micro-imperi, dels dominis d’un artista tranquil. Pàmies escriu, per altra banda, sobre experiències vitals d’allò més insulses, de vides monòtones d’homes d’èxit, l’aparent triomf dels quals s’ensorra entre les quatre parets d’un pis trist. D’una història que es repeteix en bucle.

Destacava Vila-Matas en el pròleg d’una altra obra de Pàmies que la seva lectura l’havia introduït de forma inesperada a una revisió constant que l’empenyia a rellegir el breu però etern llibre que l’autor li havia posat a les mans. He pensat repetides vegades en la possibilitat de perdre-ho tot; de que una jugada del destí em prengui el resultat de la meva patològica tendència a l’acumulació.

Nunes-Ferreira va tornar a casa i aquesta ja no era la seva casa. L’artista hi era la nit que vaig visitar l’exposició, i el meu primer exercici va ser intentar descobrir entre les desenes de persones congregades quin era el parell d’ulls que reflectien les cicatrius d’allò ocorregut. Va ser una trobada fortuïta el que ens va portar a dialogar llargament. Era inevitable preguntar quines eren les obres que, de no haver passat el que va passar, haurien ocupat les parets de la galeria. No tenia importància. Obrir la porta i contemplar una llar en negatiu, les marques de cada objecte d’un blanc que sembla nuclear davant de tanta foscor. Composicions abstractes que de manera capritxosa es van configurar sobre les prestatgeries plenes de llibres o l’interior dels mobles de la cuina. Inventaris del parament calcinat, un piano el teclat del qual va quedar cobert de sutge i sobre el qual s’executa una peça. Com els músics sota els peus dels quals s’enfonsa el vaixell i toquen impassibles.

Habitar la casa després del desastre ha estat la intenció de Nunes-Ferreira. Donar l’últim passeig per la seva afeblida vida anterior i acomiadar-se així de tot el que fins aquell moment havia donat sentit a la seva existència. El muntatge a la galeria Juan Silió pot, per moments, resultar espès i ple d’imatges insistents en el mateix. Tampoc es busca la bellesa en la destrucció, és un breu llistat del que ja no existeix. Vídeos, fotografies, teles que reprodueixen l’efecte d’aquests mobles ennegrits i algunes de les restes que han viatjat de Lisboa a Santander per donar compte de l’incendi. Perquè no tot sigui amable.

L’exposició s’acompanya d’un elaborat fanzine en què aquestes imatges es barregen amb les factures de les reparacions o l’informe dels bombers. ‘En mi ausencia’ és una d’aquelles històries tristes que donen com a resultat un excepcional treball de reflexió. Extreure del dolor la força per mostrar d’una manera tan intensa les sensacions que un succés com aquest deixa darrere seu, torna a situar-nos davant del pols ferm de l’art En pols ferm que de vegades mostra l’art.

He necessitat dies per repensar l’exposició, per no deixar-me portar per l’eufòria inicial i re-calcular l’efecte i la seva transcendència. No hi havia més possibilitats. Es tractava de fer-ho o no fer-ho, i Nunes-Ferreira ens ha regalat, sense haver-nos de tacar les mans, el terrible desenllaç d’un instant decisiu. Gràcies. Què més puc dir?

Àngel Calvo Ulloa va néixer en un lloc molt petit i ple d’infames personatges. A la facultat on va estudiar, mai li van parlar ni de la crítica ni del comissariat, per això ara dedica els seus dies a llegir, escriure, i de tant en tant, fa alguna exposició. Adora viatjar i sentir-se petit en una gran ciutat. També adora tornar a casa per a odiar de nou aquest petit indret.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)