En temps urgents, ritmes pausats, experiments per ritualitzar l’esperança

En temps urgents parlaré des d’una subjectivitat col·lectiva, no per universalitzar la meva experiència, sinó per recuperar el sentit de coexistència.

En temps urgents, nomeno el poder espiritual, per transformar el nostre món i viure amb integritat i unitat malgrat les realitats opressores i els dies cruels.

En temps urgents, com parlar de ritus quan els altars de pobles sencers són destruïts, desapareguts? Com parlar d’espiritualitat? Quan les llengües continuen sent tallades i els idiomes que ens connecten amb els ocells i els rius estan desapareixent així com els mateixos ocells i rius.

En temps urgents cal reconèixer que la Mare Terra és aquí, on estan els nostres peus ara, dins de cada ésser, en aquesta habitació que arrauleix els nostres desvetllaments, els nostres dols. En aquest espai on l’esgotament no pot alleujar-se amb el somni. Aquí, en les grans ciutats, aquí on també s’eleven oracles, monticles, pregàries, marxes, manifestacions del temps que ens ha tocat viure. Memòries de les rebel·lions que brollen com a flors en l’asfalt, altars que anem construint a la memòria i a les absències. Terra vibres aquí, ressones aquí, tremoles aquí, ens convoques aquí. Mare Terra ens confrontes, ens desafies, ens convoques. Fins a on em permetré dialogar amb la meva pròpia espiritualitat?

En temps urgents lluitem per resguardar el nostre esperit i l’esperit dels nostres moviments, de les nostres col·lectivitats, comunitats, territoris. Una espiritualitat que invoqui a la presència, tornar a la respiració sagrada, aquella que en la seva constància ens convoqui a la consciència, a l’enunciació, a l’acció, a la no indiferència. Reconeixent una vegada darrere l’altra, nomenant totes les vegades que calgui nomenar que centenars d’anys de colonització brutal, heteropatriarcat, racisme, genocidis, extractivismes, han trastocat, desposseït, el món en què vivim, estructuralment i íntimament. Quines connexions perdem per la violència de l’assimilació? Quan el meu poder es troba arrelat en la cultura dominant?

En temps urgents subvertir, reanomenar, resignificar, descolonitzar com a procés i compromís de vida. Nodrir-nos de visions del món contrahegemòniques, acoblar de nou les nostres parts, les nostres dimensions de l’ésser, trobar el nostre nom amagat, desafiadors davant els mandats, practicar la responsabilitat més enllà del càstig i desarticular els fonamentalismes amb delicadesa, amb ràbia, amb certesa.

En temps urgents buscar en els llocs més foscos, la nostra sagrada i bella foscor. En les profunditats de l’ésser, de les nostres coves, en els secrets, en els territoris habitats per multituds d’ancestres i esperits ferotges i implacables que ensenyen de coratge i determinació.

En temps urgents necessitem estendre la nostra visió i augmentar la nostra capacitat de consciència, presència i compassió. Trobar les nostres veritats còmodes i incòmodes, parlar des de les esquerdes, des de les fissures, des de les ferides, des de les cicatrius. Trobar les nostres formes per acoblar les nostres parts, recollir els nostres fragments, acoblar els nostres sistemes, integrar les nostres dimensions, expandir les nostres sensacions. Navegant els desafiaments desenvolupant, intimitat i confiança.

En temps urgents, pauses sagrades, com a petits actes de resistència col·lectiva: aturar-nos, respirar i recordar. Trobar els recursos que tenim o necessitem per afrontar aquest moment, atendre la quietud. Quines pràctiques m’ajudaran a arrelar-me quan estic lidiant amb el desassossec? Quines petites accions afirmen les meves connexions amb mi, amb altres persones, amb alteritat d’éssers, espècies i entitats?

En temps urgents, aspres, cercar les altres cares del temps, els consells d’altres temps, aquells que viuen sota aquests altres ritmes. Saber que el temps no és només aquest que se’ns imposa, saber que hi ha temps que han volgut ser esborrats, saber que hi ha temps que resisteixen a desaparèixer.

En temps urgents escoltar la crida del cor, dels batecs sensibles que desbloquegen l’individualisme o la duresa del capitalisme. Escoltar la crida a caminar, emocionar-se i construir col·lectivament cap a la justícia restaurativa, recuperant el plaer i l’alegria com a fonts de compromís amb el nostre passat, present i futur entrellaçat.

En temps urgents, ritmes pausats. Per commoure’ns i trobar la creativitat i la persistència que ens ensenyen els rius i els cossos d’aigua, per construir presents i futurs lliures.

Ritmes pausats per observar, per desfer els nusos de les presons que ens han construït dins, en contextos de confusió i poques certeses. Ritmes pausats per retrobar-nos amb pràctiques i maneres de veure el món que vagin cap a la vida.

Ritmes pausats per reconèixer en quin punt cardinal surt el sol, gaudir de l’olor de les estacions, delectar-nos amb la contemplació de la pluralitat. Escoltar realment el que l’essència de l’alteritat ens vol dir, assaborir la sensació de l’instant. Escoltarem més atentament alguns cossos que a altres? Com responem davant les presències que no són materials ni humanes?

Ritmes pausats per enunciar les nostres necessitats, per enunciar i percebre totes les formes possibles l’amor que ens sosté i ens nodreix. Per ressonar amb les veus de mel i foc que encenen la nostra història, la nostra condició ancestral, el nostre origen, la nostra arrel.

Ritmes pausats, que troben la seva força en la persistència i la perspicàcia per recrear estratègies significatives de resistència i accions transformadores.

Ritmes pausats per retrobar-nos amb la nostra dignitat, en diàleg amb la xarxa de la vida de la qual som part. Ritmes pausats com a experiments per ritualitzar l’esperança.

—
L’esperit se’n va si no el cuidem
agafa el seu propi camí si s’incomoda
pren la seva pròpia medicina si s’emmalalteix
se’n va com si res, travessant la mar
no diu adéu
s’allunya sense remordiments,
sense culpes
en la seva absència
deixem de ser sagrats
ens tornem quelcom sense nom.

Kanimaj b’i ri qak’u’x wi kqilij taj
kuchap b’i ri ub’e we xyakataj royowal
kutij q’an ri ukunab’al wi xyowajik
eb’a’w kcha kan chi qech
maj royowal kanimaj b’ik
maj umak,
wi maj
maj chi qapatan
man oj loq’ob’al ta chik.

(Imatge de portada: Rosa Chavéz realitzant un ritual. Foto © Edgar Tuy)