Energia i creixement – un arbre naixent i el brot d’una herba jove

10 de novembre de 2020

03_IMG_20190401_0758032

IMG_20190626_091829

IMG_20190625_155316

A la cuina –

Dia a dia, em transformo d’ecosistema a material, identificat per milions de persones com a combustible de la cuina vernacla. Em processen per la necessitat de convertir-me en un component cultural. La política estatal per a fer còmodes els espais de la cuina és una acció cega per a reduir la producció de gestos, la intensitat del treball i el contacte amb materials. Com a combustible arribo a la cuina vernacla, però abans d’això vaig ser farratge i abans d’això vaig ser herba salvatge i una planta de cultiu al servei de la necessitat de la fam. Executo el rendiment en arquitectura. Em produeixen entre la fricció dels residus de cultius i els residus d’animals. La cuina tradicional respira gràcies a mi i l’humà, i l’arquitectura respira gràcies a la cuina. Un lloc escultòric i un subelement arquitectònic que, a causa de la necessitat de milions de persones, generen gust i olor, i ho transfereixen a la fam personal del cos i la ment. A causa de la necessitat diària de fam, els espais de la cuina existeixen més enllà de l’arquitectura produint teatralitat, treball, gestos de cura (propi i aliè).

15 de desembre de 2020

01_IMG_20190408_110017

02_IMG_20190327_152600

Energies des del camp –

1. El gest és un llapis que dona forma a la terra.
2. Els camps prenen formes amb la fricció entre la calor humana i la ira, la ira com a procés genealògic i la calor humana com a cultiu no posat en pràctica.
3. L’horitzó avança i es fon per a humitejar els camps.
4. Un vell camí entre els camps és esculpit pels peus, carregant el pes de la necessitat i la fam.
5. Els arbres de mango com a pilars verticals d’alimentació més enllà dels camps.

18 de juny de 2022

04_IMG_20190404_084533

00_IMG_20190625_1113171

Des dels camps de fenc de @thomas_buchli –

1.
Les màquines eixamplen la bretxa entre el cos humà i la terra.

2.
Les herbes oloren amb intensitat, en els darrers vint anys hi ha un canvi en les característiques i la intensitat de l’olor d’aquestes herbes.

3.
La collita del fenc és dolorosa, tallar herbes amb màquines provoca dolor als braços. El plaer també arriba quan s’acaba el treball.

4.
Com evitar caminar en el procés de tall del fenc. Thomas està treballant per a construir un robot tallador de fenc.

5.
Quan un agricultor treballa a les ordres de grans empreses perd la seva llibertat.

6.
La collita del fenc tracta d’estar alerta a la futura crisi, la biodiversitat i la bellesa del paisatge.

30 de juny de 2022

Biografia d’una herba marró

1.
No sóc una herba,
sóc una pell marró.
Extraviada i desplaçada a causa de la teva manipulació.
Viatjo des de temps d’incertesa per veure la possibilitat de cura en el desert.
Viatjo des de les planes de les meves venes fins als turons de llum solar.
Viatjo des de les valls de cura fins a les muntanyes de la teva superioritat.
Volia alliberar-me de la meva fotosíntesi cap a un llac fresc,
Però vaig acabar en una gàbia psíquica.

2.
Vine i recull el meu entusiasme,
Inseriu-hi una mica de cura en lloc de coratge.
Vine amb la teva superioritat, la barrejaré amb la meva aroma i sequedat.

3.
Des dels carrers del meu poble fins a les estretes valls dels Alps, es cull la violència.
Submergiu-vos sota la vostra sang, i talleu tots els cultius d’odi.
I contribueix a crear una vall preciosa, i un bosc de cura.

de

– El Museu de l’herba.

1 d’octubre de 2022

06_IMG_20190411_174832

07_IMG_20190413_173917 (1)

Una narració sobre l’energia empàtica d’una Casa de Bambú per un elefant famolenc –

Des del poble de Garopara, Assam.

Lentament, vaig començar a sentir la presència de carn humana i la seva pressió suau es confonia amb les parets de fang sec.

La forta presència de cura i artesania en cada part de la casa de bambú va despertar en mi una fam estètica.

L’aroma dels arbres de coco,
em va fer caminar del bosc als pobles.

Vaig arribar sota un cocoter, la meva fam es fa més àmplia i profunda.
De sobte, la foscor em va revelar una casa enfront meu. 

Vaig percebre la presència d’escalfor humana preocupada dins de la casa.
A les parets vaig veure la impressió de gestos.
Sota els gestos vaig veure ulls molt oberts.
Els vaig mirar més profundament, més àmpliament i durant més temps.

Vaig veure,
La pregària erupcionant dels ulls,
Vaig veure que la determinació s’instal·lava als ulls,
Vaig veure un bosc profund de por i un vast camp de desesperació.

Vaig veure la imatge del festival de la collita en els cabells d’una conreadora, dormint a l’interior sense saber res de la meva presència.

Vaig veure, una grangera i la seva família, camuflades en la incertesa del seu treball.

Em vaig afamar més,
No per als grans d’arròs, plàtans, jaca i cocos,
sinó per l’energia empàtica i la cura,

25 de desembre de 2022

Dilema d’un conreador –

Els meus braços descansen sobre els meus genolls. La meva intel·ligència es basa en la meva cruesa. El meu pes corporal depèn dels meus somnis. La meva mirada es recolza en la meva curiositat. Els meus gestos descansen en la teràpia. I vomito les meves energies a través d’una arada de fusta en aquest paisatge temporal.

Sóc un conreador, esperant que la terra s’estovi. Els meus ulls veuen la terra estesa més enllà de la meva intel·ligència. La meva curiositat es torna diminuta enmig de l’aroma del coriandre. Davant les suaus fulles de rave trobo la meva personalitat tornant-se aspra i pobra.

Camino suaument sobre aquest sòl al·luvial negre. A causa de les esquerdes en el meu ésser, vaig començar a sentir les formes fragmentades del sòl. Vaig empènyer l’arada de fusta cap endavant i vaig mantenir el meu coneixement en algun lloc entre el camp de cultiu de mostassa jove descartada.

La meva doble personalitat camina entre la terra que conreo i el sentit de l’extracció. Llauro la terra i també a mi mateix, per adonar-me de l’empatia. Davant dels meus cultius, estic dispers per tot l’horitzó. Em sento trencat davant de l’arrel d’una herba salvatge. Enfront dels vents i la humitat em sento assedegat i buit.

La pesadesa del meu coneixement humit s’estén pels sediments d’al·luvió negre. Amb el meu caminar, el sòl tremola. Camino com un elefant, malgrat el pes de la meva cobdícia la terra roman tolerant.

La nitidesa de la meva ment es rendeix davant d’un ocell, com una cascada que es rendeix a la gravetat.

Els meus gestos reboten en els meus ossos tocant les energies del negre sòl al·luvial de Bor Sapori a Panikhaiti.

10 de febrer de 2023

Energies performatives del no viure –

Cada matí el nervi dels meus peus tremola com un foc jove. Cada nit els gestos immòbils del meu cos s’aferren els uns als altres.

A la matinada els meus gests cauen del meu cos com una pluja densa,
i s’evaporen cap al cel com un ocell migrador que ve des de lluny.

Estava caminant dins de l’arrel d’un arbre, una llarga caminada em va portar a unes branques complexes, que suraven en forma de barca.

El meu viatge en el vaixell del coneixement em va portar a les pàgines en blanc d’un terra de trinxeres.

Allà vaig veure –

Les energies de respiració d’una eina agrària rodant sobre la pell aspra d’un agricultor, passant entre els seus moviments i descansant entre els seus dits i cultius.