ENTERREU-ME AMB LA MEVA JAQUETA DE CUIR, ELS MEUS TEXANS I LES MEVES BOTES DE MOTORISTA

El 2 de febrer de 1979, Anne Beverley va trobar el cos sense vida del seu fill, Simon John Ritchie, de vint-i-un anys, a l’apartament que aquest compartia amb la seva parella en el Greenwich Village de Nova York. Sobredosi d’heroïna, va concloure el forense. Pocs dies després, es va fer pública una nota de suïcidi de Simon en la qual assegurava haver segellat un pacte de mort amb la sevaanterior parella, Nancy Spungen, apunyalada quatre mesos enrere i de l’assassinat del qual se l’acusava. També demanava ser enterrat amb la seva jaqueta de cuir, els seus pantalonstexans i les seves botes de motorista. Simon John Ritchie no volia morir com Simon John Ritchie. Volia morir com Sid Vicious, el seu alter ego subcultural. El seu Jo mític.

Les jaquetes de cuir, els pantalons texans i les botes de motorista ja existien abans de Sid Vicious. No obstant això, les connotacions prèvies d’aquestes peces eren altres. Significaven una cosa diferent del que Simon John Ritchie associava a elles. Va fer falta una reformulació radical dels seus valors icònics per a inserir-les en l’imaginari punk. Per a convertir-les en un estil.

Nuclear en la construcció subcultural de significats, l’estil respon a un procés de fetitxització de mercaderies i actituds que identifiquen, distingeixen i aïllen. L’adopció d’un tipus concret de vestimenta, de pentinat, d’argot, de violència, traça la línia dialèctica entre un “nosaltres” i un “ells”. Com l’uniforme i la bandera, manifesta l’adhesió a un grup i crea oposats i enemics: el policia i el lladre, el ric i el pobre, el hippy i el skinhead. També com l’uniforme i la bandera, l’estil subcultural comporta un “exili autoinfligit” (Hebdige, 2004: 15), un distanciament dramàtic respecte al “fora” del seu marc mitjançant l’emblema. Però en el seu cas, la partió no s’apuntala en la invenció de noves icones, sinó en la conjugació idiosincràtica d’elements preexistents i la seva resignificació simbòlica: la jaqueta de cuir, els texans, les botes de motorista. Aquesta sort de detournement pop, aquest bricolage, acudint a la definició de Claude Lévi-Strauss —atès que “[n]o opera amb matèries primeres, sinó ja elaborades, amb fragments d’obres, amb sobres i trossos” (Lévi Strauss, 1997: 35)—, permet l’organització del pensament mitològic que atorga identitat a la subcultura.

Un cert glitch

Sid Vicious era un Altre Jo de Simon John Ritchie perquè Sid Vicious no podia substituir a Simon John Ritchie, així com la subcultura no pot substituir a la cultura hegemònica —d’ara endavant, La Cultura, en majúscules— perquè la seva mera existència depèn d’aquella. És un fruit silvestre, una ressonància espontània de les seves produccions; les mateixes que inciten a teixir les afinitats aglutinants dels col·lectius subculturals: la música, la moda, el còmic, el cinema.

La subcultura exterioritza el sotsobre d’una comunitat davant uns valors hegemònics insuficients per a satisfer els seus anhels amb plenitud. Així, el caràcter del grup subcultural se sustenta en el seu grau de desarrelament, en la magnitud de les tensions amb l’exterior, amb “ells”. No obstant això, la crispació mai es resol amb una ruptura severa. La subcultura no és contracultural ni propositiva més enllà dels límits de l’enfora, perquè la seva base essencial —La Cultura, el fora— entra en contradicció amb la possibilitat d’un més enllà, un enfora de l’enfora. Encara que subvertides, la subcultura se significa en un consum de mercaderies parell al de La Cultura, percebut com l’única via factible per a apropar-se a “aquesta felicitat per defecte que és la resolució de les tensions” (Baudrillard, 2009: 17).

Si bé no completament, perquè el rendiment acadèmic o, en defecte d’això, l’aprenentatge laboral són activitats generadores de valor, en la segona meitat del segle XX la joventut es va establir com un grup d’edat eximit d’obligacions productives. Els adolescents disposaven de més temps d’oci que els adults; un temps absolt de responsabilitats i necessitats, entès com un àmbit d’eleccions lliures. Però la de l’oci és “una llibertat relativa” (Clarke, 1993: 273), en tant es conforma dins d’una estructura predefinida, i la suposada autonomia del conjunt de decisions que li donen sentit queda restringida a l’oferta d’opcions disponibles. No sols de mercaderies: els espais, els horaris i fins i tot els comportaments relacionals entre subjectes estan també delimitats i reglamentats. En aquest simulacre de llibertat de l’oci juvenil s’articula el simulacre de subversió subcultural: la performativització d’un cert desajust.

La potència seductora de la qüestiósubcultural resideix precisament en la promesa d’aquesta performance de l’alteritat: en l’oportunitat d’habitar un desquadrament reversible —un pot desentendre’s del grup subcultural quan li vingui de gust— i elàstic —un subjecte pot participar en diferents subcultures al llarg del temps—. Així i tot, la lleugera dislocació de La Cultura que implica la subcultura alberga una capacitat parcialment desestabilitzadora que no hauria de menysprear-se. En tant que aproximació al marge, l’experiència subcultural deixa una traça després de la seva vivència; un pòsit de consciència, potser no revolucionari, però sí crític. És un glitch, un error no permanent del sistema que, almenys, revela la seva imperfecció.

Un tipus diferent de tensió

En Subcultura. El significat de l’estil (1979), text decisiu en la consolidació de l’estudi cultural com a disciplina analítica i assaig de referència sobre els fenòmens subculturals juvenils, Dick Hebdige va institucionalitzar la idea de la relació directa entre l’autoorganització subcultural i les inquietuds i aspiracions de la joventut de classe treballadora (Webb, 2020), idea que s’encarregarien de reforçar autors posteriors de tall marxista com Phil Cohen o Stuart Hall. Aquesta teoria, però, queda invalidada en el segle XXI per diverses raons.

En primer lloc, i suposant que la classe treballadora tal com se l’ha definit històricament continuï existint en el tercer mil·lenni —després de la suposada “Fi de la Història” anunciat per Francis Fukuyama, el “New Labour” de Tony Blair i l’aparició del precariat com a segment social interclassista—, la conceptualització d’una sensibilitat estratificada i singular, pròpia de la classe treballadora, resulta difícilment defensable. La circulació en línia de la majoria de les mercaderies culturals, ja descorporades, i l’accés gairebé lliure a elles ha desdibuixat la necessitat d’elecció marcada per les traves econòmiques que antany va facilitar l’acotació dels espais subculturals. La joventut ja no es veu obligada a escollir un gènere de música o un altre, una font informativa o una altra, un estil o un altre, en funció de la seva capacitat adquisitiva, perquè tots els gèneres, totes les informacions i tots els estils estan al seu abast pel preu d’un telèfon mòbil i una connexió a internet.

En segon lloc, i en relació amb l’anterior punt, les diferències en l’exercici de l’oci entre joves de diferents extraccions socials s’han difuminat per mor de la demanda productiva de les plataformes on invertir el temps lliure. Les xarxes socials es valen dels seus usuaris com consumidors proactius, productors i al mateix temps consumidors de continguts. Poc importa la classe: en el món dels posts, els tuitsi les stories, tots són treballadors de l’oci, en tant que la qualitat del seu entreteniment depèn de la seva labor creativa.

En tercer i últim lloc, i transcendint la qüestió de la classe, en el segle XXI la noció de joventut s’ha vist sotmesa a una modificació fonamental. Principalment perquè el seu contrari, l’edat adulta, ha desaparegut. En un context socioeconòmic sumit en la incertesa i la inestabilitat permanents, on res és segur ni per sempre —treball, assentament, identitat, relacions afectives—, el cúmul d’inseguretats pròpies de l’adolescència s’ha estès allèn les fronteres d’edat de l’entorn juvenil, eliminant bona part del sentit de l’adultesa. Costa discernir entre joviejosi viejóvenes, fins i tot en el si de les subcultures seculars, actualment poblades per una creixent presència d’adults biològics.

Arran de tals transformacions, parlar de subcultures juvenils en l’actualitat sembla que hauria de passar, obligatòriament, per un replantejament integral  de l’ethos subcultural, de la seva raó de ser. No obstant això, un cop d’ull a l’estat de la qüestió amb els filtres contemporanis adequats permet albirar que, en realitat, la, anomenem-la així, “pulsió subcultural”, la tendència d’alguns subjectes a resistir els envits de La Cultura en determinats plans de la seva producció, a performar un cert desajust, és anàloga a la dels rockers del 55, els mods del 63 o els punks del 76. La diferència més notòria radica en el reemplaçament del fetitxe estilístic material per un emblema abstracte. Les insígnies estilístiques de les noves subcultures, com La Cultura que consumeixen en línia, són immaterials i deslocalitzades, i gairebé totes relacionades amb la identitat i el gènere. Serveixin d’exemple i tancament, fenòmens com els diferents grups juvenils que participen en el col·lectiu LGTBIQ+ i la manera en què es projecten i relacionen públicament, i, en el pol oposat, les cada vegada més influents subcultures misògines que poblen internet, com els incels.