Entrevista a Christian Jankowski. Una paret blanca i un espai d’aire acondicionat, si-us-plau!

Un dia després de l’obertura de Manifesta, Christian Jankowski estava assegut en un petit banc a l’entrada del Cafè Schwarzescafé del Löwenbräukunst – un dels espais de l’Exposició Històrica de Manifesta 11. Estava donant una entrevista rere una altra, sempre compromès, ingeniós i aparentment gens distret per l’enrenou de l’entorn gastronòmic. Jankowski, nascut el 1968, és un autèntic performer i socialité, que en 25 anys de pràctica artística no ha parat d’implicar a més gent i fomentar la participació dels altres iniciant, desenvolupant i transfigurant els rols. Viu i treballa a Berlín, és professor de l’Acadèmia d’Arts Plàstiques de Stuttgart. Jankowski, per tant, sembla ser una bona opció per la 11ª edició de Manifesta sobre “What people do for money?” (què fa la gent per diners?).

Està satisfet amb Manifesta 11, o té algun tipus de ressaca, com sol ser el cas, després d’haver organitzat un projecte tan gran?

Tots els artistes diuen al final: això o allò ha d’afegir-se o millorar-se. De fet, estic molt content del que Manifesta 11 ha esdevingut. Tot i que encara hi ha algunes peces que no vaig poder incloure: per exemple, una pinta de 4.000 anys, feta d’argila d’Egipte o llances de les coves de Lascaux. Però crec que els trenta projectes s’han resolt molt bé. I això és molt més important per a mi. Pel que fa al nombre d’artistes participants, imagino que podria haver convidat al triple. Hauria estat una exposició més plena en una ciutat encara més plena, un espectacle, una experiència increïble de paral·lelisme.

Així que Manifesta 11 estava destinada a convertir-se en un espectacle?

El terme “espectacle” té una connotació molt superficial en principi, però no té per què ser-ho. Jo volia anar cap a un format de biennal diferent en honor d’un canvi. Anava de presentar un esdeveniment d’una forma diferent, respecte a la seva aparença visual -això és el que fa un efecte especial-. Alguns en diuen efecte especial, uns altres en diuen miracle. En el cas d’aquesta Manifesta, parlem d’una obra d’art d’aparença múltiple: trenta empreses conjuntes, col·laboracions entre artistes i professionals representants en tres respectives manifestacions en tres llocs diferents. Primer, la peça col·laborativa es mostra en el lloc de treball dels amfitrions, com l’estació de bombers o l’estació de policia; després, d’una a una en diferents institucions de Zuric, com el Löwenbräukunst i Helmhaus, dialogant allà amb obres d’artistes dels anys cinquanta en el context de l’”Exposició Històrica: Espais en construcció”. I, finalment, en l’anomenat “Pavelló de Reflexions” surant en el llac de Zuric, en forma de pel·lícules. Aquests ART DOCS[[nota de traducció: documents d’art]], com els anomenem, presenten totes les empreses conjuntes i es poden veure al cinema a l’aire lliure del Pavelló. Els visitants que s’hagin perdut una o una altra peça dels llocs abans esmentats podran conèixer la col·laboració entre artistes i professionals en aquests ART DOCS.

Quins van ser els criteris de selecció dels artistes participants?

Principalment vaig escollir artistes que m’han semblat interessants durant els vint-i-cinc anys en els quals jo he estat fent art. Alguns són del meu cercle d’amics propers, com John Arnold. Em va captivar immediatament la seva brillant idea del “Imbissy” amb l’alta cuina perquè “Imbissy” s’assembla a “ambaixada” i a la paraula que rep l’esnack o literalment “sopar per emportar” en alemany, la qual cosa suposa una connexió perfecta per a la neta Suïssa com a país de diplomàcia política i econòmica. A través d’Arnold em vaig trobar amb la banda berlinesa “The/Das” que va compondre la cançó Manifesta 11, o Brigade&Megan Marlatt, per exemple, que van realitzar aquests caps de paper maché que representen Hans Ulrich Obrist, Roberta Smith, i Jerry Satz. Un altre criteri de selecció important ha estat la inclusió de pioners com Chris Burden, Guillaume Bijl, Susan Hiller, o Harun Farocki en les exposicions històriques, que he comisariat juntament amb Francesca Gavin. O com el meu antic professor, Franz Eherhard Walther, que va formar part de les empreses conjuntes. Si hagués estudiat en un altre lloc hagués estat una altra persona i jo mai hauria arribat a ser comissari de Manifesta, per exemple. No puc fer una altra cosa que fer referència a la meva pròpia vida, els meus propis estàndards d’art i als artistes que em semblen interessants. La meva actitud segueix sent la mateixa tant si porto l’etiqueta d’artista o la de comissari al front. Franz Ehrhard Walther juga un paper central en el meu concepte general de l’art. Vaig heretar parcialment la diversió de jugar amb el llenguatge i l’enginy de Werner Büttner, qui també ensenyava a Hamburg en aquell moment, quan estava estudiant allà amb Stanley Brown, entre d’altres. En general, jo estava fascinat pels artistes de la Städel Circle, tals com Martin Kippenberger, així com la seva predilecció per la ironia i les imatges provocadores.

Quins van ser els criteris de selecció dels artistes participants?

Principalment vaig escollir artistes que m’han semblat interessants durant els vint-i-cinc anys en els quals jo he estat fent art. Alguns són del meu cercle d’amics propers, com John Arnold. Em va captivar immediatament. Després estan els descobriments entre els molts de la generació més jove que jo ni tan sols coneixia o només vagament abans de Manifesta. Bàsicament, Manifesta ha estat una fabulosa oportunitat de preguntar als meus amics artistes i comissaris, quins estudis en quines ciutats havia de visitar. Així que el 2016 vaig viatjar molt, juntament amb la meva coordinadora curatorial, Maria Isserlis.

Finalment, hi havia l’acció correctiva del meu assessor curatorial, John Beewson, qui estava a càrrec de les llistes i és qui em va fer veure que “per a una Biennal Europea, hi havia massa alemanys, nord-americans i mexicans!” Això es deu al fet que he tingut un munt de treballs en aquests països. De sobte, em vaig adonar que necessitàvem més artistes d’Europa de l’Est, sota el lema “mantingues sempre l’equilibri!” Un dels millors viatges per a mi va ser el de Praga, on vaig veure més d’una exposició brillant i vaig trobar un munt d’artistes amb molt talent, molts dels quals estan presents a Manifesta. Però de vegades aquests paràmetres són una mica esbojarrats, perquè projectes com aquests no es resolen amb una calculadora. Faci el que faci estarà malament i ho admeto: no he convidat al mateix nombre de dones que homes, perquè no era el criteri més important per a mi.

Els ART DOCS es basen en un dogma aprovat per Jean Luc Godard.

El dogma dels ART DOCS regula l’estructura de les pel·lícules, així com les funcions atribuïdes als Detectius d’Art com a guies i comentaristes de les empreses conjuntes. Va de desconstruir la documentació de l’art. Em va encantar quan Jan Hoet va presentar documenta en les seves llegendàries xerrades maratonianes.

Cóm n’és d’important el Cabaret Voltaire -el bressol del moviment Dada – com un dels llocs de Manifesta 11?

Tots els llocs són igualment importants. La composició formada per les tres manifestacions de les empreses mixtes és d’importància central per Manifesta 11. Els espais en l’Exposició Històrica i els diàlegs estructurats temàticament que tenen lloc allà, formen un pol, per dir-ho així, com les actuacions en el cabaret Voltaire formen l’altre, en l’Aquí i Ara i en les mateixes condicions que les obres d’art de les empreses conjuntes. Això implica -en el Cabaret Voltaire- que tothom és productor i després es converteix en consumidor de performances. Ningú pot veure una performance sense haver realitzat una ell o ella mateix/a juntament amb un representant d’una professió. Al llarg del temps d’execució de l’exposició, el Cabaret s’ha transformat en el gremi d’artistes, on la creativitat és la moneda i no els diners. El paper del mestre del gremi és interpretat per l’artista suís Manuel Scheiwiller, qui decideix quina performance tindrà lloc a l’escenari. L’actitud de “jo sóc un consumidor, puc comprar el que vulgui on vulgui” no és suficient aquí a la seu del gremi d’artistes. Has de participar amb la finalitat d’experimentar l’Aquí i Ara. La documentació està oberta a tothom: per exemple, els dibuixos utilitzats per sol·licitar una actuació així com les polaroids preses de les respectives actuacions.

La llista -que contenia els noms d’uns tres-cents residents de Zuric que representaven tot tipus de professions preparades per a realitzar l’empresa conjunta amb els artistes-, va ser disenyada per endavant per ser d’alguna manera una enquesta cartogràfica del context de treball de Zuric? O va ser més aviat una qüestió de coincidència el tipus de professions que es van incloure en el procés artístic?

Una cosa no exclou l’altra. Els artistes van triar les professions. Un principi bàsic de totes les edicions de Manifesta fins ara ha estat que la inspiració dels artistes guia el camí. I la relació entre la inspiració i la coincidència és complexa, no es regeix per les estadístiques. Jo també entenc “El que la gent fa per diners” en un nivell diferent al qual ho fa Jan Hoet i la seva idea d’exposició a Chambres d’Amis, Gant. Els ciutadans van oferir les seves cases privades per als artistes i el seu treball en aquest context, mentre que a Zuric, els professionals ofereixen els seus llocs de treball, les seves xarxes professionals, i el seu know-how. Has d’implicar-te en l’empresa conjunta. Per descomptat, va haver-hi alguns artistes que no van ser capaços d’introduir-se en una empresa conjunta o col·laborar amb Manifesta a causa de diferents limitacions de temps o fins i tot per la seva vanitat ferida. És una mica com participar en un projecte de Land Art i després exigir en última instància una paret blanca o un espai amb aire condicionat. Per a mi, no hi havia un concepte psicològic específic que les obres d’art anessin a il·lustrar de manera efectiva, ja que la ideologia pretenia desenvolupar-se des d’un individu a l’altre dins del procés de creació. Així, les personalitats dels individus involucrades en cada empresa conjunta van ser decisives en tot això.

Vas començar amb un concepte de treball determinat -per exemple, “L’Economia en el seu paper influent” de Karl Marx o el concepte de “correlacions/mecanismes de poder, la cultura i l’economia” de Max Weber?

La meva intenció no és la d’il·lustrar cap teoria existent. No vull dictar gens als artistes. Ells són lliures de prendre les seves pròpies decisions pel que fa a l’empresa conjunta que prefereixen. Totes les possibilitats estan codificades en les trobades. Això és molt més complex i intel·ligent que un lema de bandera, com per exemple: “Ara vaig a iniciar una nova perspectiva sobre la forma de treballar al món del demà .”

Al llarg de l’obertura oficial de la Universitat de Zuric, es van distribuir fullets en els quals Manifesta va ser criticada per la seva falta d’art sobre el treball, tals com “unpaid Care and Reproduction” (cures i reproducció impagats). Una altra crítica va ser que Manifesta 11 va utilitzar becaris no remunerats en lloc d’estudiants com a assistents de galeria, privant-los de l’oportunitat d’obtenir ingressos.

Com ja he esmentat abans, estic interessat en l’art i no en un sociograma de professions. Que la gent hagi estat explotada per Manifesta és una declaració molt simplista. No volem que la gent perdi els seus llocs de treball. Però aquest tipus d’estructures, igual que el suport dels becaris, són estructures bàsiques de tots aquests grans esdeveniments d’art com Documenta o la Biennal de Venècia. És alguna cosa així com una Gesamtkunstwerk o obra d’art total o universal, a través de la qual es veneren als déus de l’art. Els que han participat en aquest tipus d’esdeveniments s’enorgulleixen quan poden dir després que el seu treball va formar part de documenta i aquest tipus de coses. I m’hauria agradat parlar amb l’autor del folletó que signa amb el pseudònim de Regina Pfister. Ella certament va aconseguir molt. I en realitat això és bo, així com que me les vaig arreglar per aconseguir certes ones de xoc en determinades àrees amb Manifesta 11.

Al Süddeutsche Zeitung, Jörg Heiser va preguntar si l’era dels curadors havia per fi arribat a la seva fi. El col·lectiu nord-americà DIS ha comissariat l’edició d’aquest any de la Biennal de Berlín. Elmgreen&Dragset han estat convidats a comissariar la propera Biennal d’Istanbul. Estan els artistes prenent els llocs de treball dels comissaris?

No ho crec! Quant temps porta la paraula comissari en ús? Quin era el terme professional pel qual dibuixava els primers caçadors i els animals en les parets de Lascaux? Era el comissari? Va encarregar ell a una altra persona fer el treball? Quants artistes han estat fins ara comissaris? Quan els artistes van començar a organitzar els seus salons per a exposicions a Berlín o París, ningú cridava: “Els artistes estan prenent llocs de treball dels comissaris!” Jo no crec en l’un ni en l’altre. Jo només crec en la coexistència de tots dos. Per descomptat, cada artista pot afegir un altre element en la seva trajectòria i treballar de comissari. El mateix s’aplica als comissaris. En qualsevol cas, per tenir èxit com un comissari necessites molt valor, sort, i personalitat.