Entrevista a Christian Viveros-Fauné: “El mercat és l’Hannibal Lecter de l’art”

D’origen xilè i resident a Nova York, Viveros-Fauné, citat anteriorment aquí per la publicació d’una compilació de textos, no escriu crítica d’art amb tinta, sinó amb la bilis. És crític a The Village Voice i col·laborador d’ArtReview, Art in America, Artnews o The Art Newspaper. És curador i ha estat director de les fires Volta i Next. Exerceix també com a professor visitant en el programa d’estudis graduats a l’Escola d’Art de la Universitat de Yale i com Critic-in-residence del Bronx Museum. I respon unes preguntes per A*Desk amb el ganivet acabat d’afilar.

JUANJO SANTOS: El circuit de l’art contemporani està esgotat?

CHRISTIAN VIVEROS-FAUNÉ: No, no està esgotat, però si que està en crisi, cosa que hauria de significar que estem a punt de trobar nous paradigmes. La veritat, per desgràcia, és que el miris per on el miris, n’hi trobes pocs. El tema del festivalisme curatorial està més acabat que mai (des de la Biennal de Venècia del 2009 que no es toca el tema de la crisi, cosa que és un escàndol de dimensions majors); la proliferació de fires d’art sembla que estigui guiada per la demanda d’art contemporani, cosa molt perillosa, i ja que no hi ha cap altre principi cultural, estètic o polític al qual aferrar-se, el mercat sembla dominar-ho tot. La naturalesa odia el buit.

JS: El mercat de l’art és l’assassí?

ChVF: Avui en dia, el mercat és l’Hannibal Lecter de l’art perquè s’ho menja tot i efectivament ha suplantat els antics sistemes de valor de l’art. No només hi ha interessos molt forts que insisteixen en l’art com un bé sense més; un determinat art, l’anomenat “blue chip”, ha arribat a transformar-se en un instrument financer tant o més sofisticat que els “credit default swaps” (assegurances d’impagament de deute), que van enfonsar a l’economia americana l’any 2008. Aquest tipus d’art no només és un amagatall especulatiu, ha començat a transformar-se en un instrument de canvi preferencial dels magnats mundials. Com que el mercat de l’art amb prou feines és regulat, presenta la perfecta situació laissez faire. El mercat de l’art amaga riquesa com cap altre mercat, i en moltes situacions és tot just taxable.

JS: La crítica d’art és un fòssil?

ChVF: L’escriptura en general s’ha anquilosat, però això té més a veure amb falses utopies tecnològiques i la llei de Moore (el poder computacional al món es duplica cada 18 mesos) que amb el mercat de l’art. Fa només uns anys, ser caixer en un banc era tenir el futur assegurat, igual que ser agent de viatges. Els propers a ser reemplaçats, em sembla a mi, són els professors, els investigadors i els escriptors, bàsicament perquè la revolució tecnològica dels nostres temps destrueix molts més treballs dels que construeix. És a dir, la Llei de Moore en la seva quinta-essència no és res més que la Llei de Moraga, als temps del teler mecànic i la revolució industrial. Jo m’aferro a l’escriure i a la crítica en particular perquè em sembla que es transforma cada dia més en una activitat completament equiparable a l’art en el seu estat més pur: un clixé o cosa inútil que atorga una increïble autonomia i llibertat de pensament, justament per existir fora de tota utilitat. Com deia la gran crítica de cinema Pauline Kael, el crític és l’únic pensador independent que existeix, la resta és pura publicitat.

JS: Queden espectadors / usuaris d’art?

ChVF: clar que si, de la mateixa manera que segueixen havent-hi lectors de literatura i gent que va al teatre. És més, van en augment. A la Xina i al Brasil els números de visitants als museus ha crescut tant que a l’any 2012 diverses exposicions en ambdós països figuren entre les més vistes a nivell mundial. Això és absolutament nou, i també una mica esperançador. En la mesura que la classe mitjana d’aquests i altres països segueixi creixent, hi haurà cada vegada més demanda cultural, el que implica un major públic per a l’art. Alguns d’aquests seran espectadors que voldran espectacle per damunt de tot; d’altres seran usuaris de l’art com un bé actiu, i d’altres entendran l’art com una progressiva creació de significat simbòlic, que és el seu rol més antic i important.

JS: Existeix un art de classe alta?

ChVF: De quina altra manera s’entenen obres de Picasso, Andy Warhol o Gerhard Richter que després de ser comprades per sumes milionàries desapareixen en cases privades o dipòsits suïssos durant generacions? Fa trenta anys els museus encara li feien la competència als privats pels objectes més cars. Ara ja no.

JS: I si traiem l’etiqueta amb el preu… Amb art de classe alta em refereixo més a una estètica de classe alta, a artistes creant sabent que això agradarà a un client ric.

ChVF: Si existeix com a tal, l’estètica de classe alta consistiria en una abstracció buida, de poc o cap contingut, o, el que és millor encara, de superfícies reflectants. D’això últim és del que tracta el “bling” al capdavall: del reflex de la vacuïtat.

JS: L’art llatinoamericà continua sent perifèric?

ChVF: Considerant els sistemes de poder i de distribució de l’art, està clar que l’art llatinoamericà continua sent perifèric. Però d’ocupar un lloc històric secundari, ha passat últimament a estar en auge, especialment en la mesura en què col·leccionistes llatinoamericans entren dins del sistema de mecenatge mundial que constitueixen museus com el MOMA, la Tate, el Pompidou i el Reina Sofia. Al meu humil parer, l’art conceptual llatinoamericà dels anys 70 i 80 supera amb escreix l’art conceptual apolític d’aquests temps de centres com Nova York i Londres. Però això s’ha començat a entendre fa tot just uns anys.

JS: Què és el més important en l’art, avui en dia?

ChVF: El més important en l’art d’avui i de sempre és reflectir l’esperit dels nostres temps. Aquí és on falla el nostre art actual més paradigmàtic, amb comptades excepcions.