Entrevista a Martí Manen, comissari del Pavelló d’España a la Bienal de Venècia (1/2)

Martí Manen, (Barcelona, 1976) és el comissari del Pavelló d’Espanya a la Biennal de Venècia 2015. El seu projecte, titulat Los sujetos, replanteja la figura de Dalí com a invenció d’imatge pública a través de noves produccions de Cabello / Carceller, Francesc Ruiz i Pepo Salazar. Parlem amb ell sobre tot el procés de producció i el “després què?” de l’aventura de la Biennale.

La comissió encarregada et demana un projecte per a Venècia, on és el punt de partida? Era un projecte que ja estaves pensant?

No tenia res preparat prèviament per a quelcom tan peculiar com el pavelló de Venècia. Portava molt de temps donant-li voltes a Dalí i em va semblar el millor lloc per treballar-lo com volia. Era conscient que seria problemàtic i fins i tot podria entendre’s com a polèmic, però segurament Venècia conté aquesta part ja en si mateixa. És el pavelló, però també és Espanya, i no pots obviar una situació de crisi. També és una Europa en dubte, un context internacional per a l’art, un passat històric de la Biennale i un passat proper del pavelló. Proper a Venècia són 15 anys.

Una cop Dalí es converteix en punt de partida, per què aquests artistes? Quin és el seu nexe comú?

M’interessen pel seu treball i pel tipus de diàleg asincrònic que es pot produir amb Dalí. Segurament hi ha artistes que es troben més al seu deixant, però volia plantejar un tema al voltant de possibles genealogies bastardes, pensar connexions, encara que no siguin les aparents. No m’interessa la tranquil·litat. No hi ha un nexe evident entre les tres propostes artístiques i també és una cosa que buscava: la idea no era fer un pavelló homogeni sinó mostrar paradoxes i diferències, mostrar complexitat i potència des de diferents angles. Així que tenim a Dalí com un marcador inicial de to, apostant per la sensualitat d’allò complex i de la foscor, per la construcció social de la seva imatge -que serveix per generar un context de llibertat privada- i després tres projectes que possibiliten una lectura contemporània d’aquest primer subjecte precisament per com són. Dalí es llegeix en clau contemporània i Cabello / Carceller, Francesc Ruiz i Pepo Salazar es llegeixen en present i en relació a un possible passat a re-situar. Pot agradar-te o no, però el to general del pavelló és diferent del de molts on domina un conservadorisme important.

Per a mi el títol té molt de statement. Diu molt de Dalí com a màquina de diferència, de multiplicitat, encara contradictòria i menyspreable políticament. Què significa per a tu?

Per a mi és una possibilitat de molt (per començar és un plural), però també és quelcom focalitzat. Els subjectes són els que performen la història, són els que la defineixen encara que després desapareguin per la distància “objectiva” en la seva narració. Els subjectes són també els personatges que es mouen en una trama i que estan carregats psicològicament. És una cosa segurament estúpida, però em fascinen alguns tipus de construcció de personatge i la seva presentació en la narrativa nord-americana de la postmodernitat fins a l’actualitat. Una mica d’això també n’hi ha, de la idea de construcció, la idea de ser quelcom a ser observat, assumint la part freda que implica, i una cosa així com una relació de poder marcada per la investigació científica. Un subjecte és també un tema. I sí, Dalí m’interessa com a subjecte, com quelcom inestable a ser observat. Un subjecte pot ser menyspreable i tu pots seguir igual: una persona menyspreable és una altra història.
M’interessa que per a tu sigui màquina de diferència. És important, ja que és una cosa que m’apassiona en Dalí i també en Cabello / Carceller, Francesc Ruiz i Pepo Salazar: tots tenen alguna cosa així com un peu fora de tot, cosa que resulta ser molesta per als altres.

Els temps de producció han estat ajustats. Com és treballar a Venècia? Quina és la forma de gestió i funcionament del Pavelló?
Amb els artistes vam decidir des del primer moment que gaudiríem del procés i que no cauríem en la queixa constant. Treballar a Venècia és una aventura i has de tenir paciència ja que els temps són uns altres. Una ciutat que demana que qualsevol transport es faci en vaixell, amb ponts baixos i pujades i baixades d’aigua a tenir en compte, amb una humitat que obliga a pensar molt bé els materials a utilitzar, amb un pavelló que quan està tancat no existeix…

La forma de gestió ha anat canviant lleugerament durant les edicions però en el nostre cas l’estructura ha estat la següent: el pavelló es porta des de l’AECID. Allà hi ha una persona responsable de producció, que passa una part de l’any a Venècia (amb el que té el know-how contextual); una persona portant la part administrativa i de producció des de Madrid; una persona en posició de becària de suport a aquestes tasques, a Madrid, i una persona dirigint el projecte i defensant-institucionalment. Aquest és el nucli de treball, al qual se suma el meu paper com a comissari i que necessàriament ha de ser molt actiu. Després hi ha un acord amb AC/E, que participa econòmicament del projecte i encarrega la publicació del catàleg a una editorial, Turner en aquest cas. O sigui, un equip central petit en el qual tothom treballa molt i evidentment acaba destrossat. Has de cuidar molt la part emocional i entendre la sobrecàrrega constant. Suma-li la simpàtica animadversió contextual i aquest desig de repartir estopa per part de molts. No dic que el pavelló no sigui criticable però sí que crec que és al·lucinant que tiri endavant i que sigui alguna cosa més que digne. De fet, el muntatge el vam portar molt bé i al final estàvem prou tranquils. La nit abans d’inaugurar el personal del pavelló alemany la va passar sencera treballant, Rússia no va arribar, la gran peça de Carsten Höller per als Giardini tampoc va arribar… no és fàcil que les coses surtin quan hi ha molts cables solts que no estan a les teves mans. Venècia és una ciutat de negociants que saben que els necessites, amb el que sempre guanyen.

La transparència de realitzar diverses presentacions prèvies és sorprenent: d’una banda el pavelló sempre ha jugat al secret o al misteri. D’altra banda, decidir-se a plantejar que les presentacions siguin en espais independents revela una sensibilitat respecte al teixit del qual les seves propostes sorgeixen, i cap a la implicació d’altres sectors no legitimats per les altes esferes de l’art contemporani espanyol.

Per mi era molt important vincular el context i generar alguns moments previs que també formessin part del pavelló. Gràcies a Francesc Ruiz va poder ocórrer la seva prèvia a El Palomar i després vam seguir amb Salón. Madrid i Barcelona des dels seus llocs més independents. I també a Venècia la gent d’El Palomar va formar part de la performance de Francesc als Giardini. És veritat que hi havia una idea d’exercici de transparència i de compartir des de la diferència. Aquells que van estar en aquests moments previs tenien molta informació en relació a com estàvem treballant, com funcionava el pressupost, quins temes estàvem tocant… molt del desconeixement que veig en algunes persones de la crítica més tradicional no està en d’altres persones que tenen menys veu pública o que es van acostar a aquests moments previs que formen part del projecte.

A més, pensava que el temps de treball intens necessitava també d’alguns moments de presentació intermèdia per poder avaluar com estàvem i com es podia rebre la proposta. I aquí hi va haver un clash important: una part del sector ho va entendre molt bé i va participar-hi; una altra no va voler veure el que estava passant. I el que estava passant era que el codi estava damunt de la taula, que la transparència era total i que a més érem voluntàriament vulnerables, cosa molt allunyada de les posicions de força enrocada habituals. Això té relació amb una cosa nuclear al pavelló, com és el tipus d’acostament als continguts, des d’una òptica feminista i paral·lela a les teories al voltant del gènere. Porto un temps insistint en l’apropament inter-seccional. També a la pantalla al pavelló hi és: la idea d’arxiu és una altra, el com treballar amb els recorreguts històrics és diferent, la presència de les veus és també diferent.

L’espai central ha estat polèmic: és el que converteix Dalí en mirall deformant i el que lliga la lectura curatorial del pavelló. A mi m’ha agradat personalment que no fos una tesi ni narrativa ni documental, sinó un display coral, en certa manera vernacular. Això és un risc, com barrejar un vermell i un rosa, que difícilment queden bé.

Imagina aquella sala de blanc i amb el terra gris: és una exposició d’arxiu i amb el rigor que demana l’arxiu en la seva aproximació. No, la voluntat és una altra, la voluntat és que hi hagi un tipus d’acostament des d’una sensualitat que implica un contacte emocional. Rosa i vermell no funcionen junts… bé, doncs rosa i vermell. Així veiem el que tenim assumit i el que ens hem auto-imposat també a un nivell estètic. I tot és molt transparent, gairebé és un muntatge de tipus conceptual. Hi ha barreges de temps passats i mirades des del present, apareix el Dalí de les televisions americanes i el Dalí del NODO, apareix la mirada crítica des de posicions institucionals i també una mirada propera des d’aquestes mateixes posicions. I en la part central, el qüestionament d’una escriptora feminista durant una setmana a Nova York amb Dalí. A més d’una sèrie d’objectes / documents que a mi particularment m’interessen, com són el Dalí News, la targeta d’invitació de Gala perquè Dalí pogués entrar al castell de Púbol o no, una imatge històrica de Dalí amb Amanda Lear, així com la declaració de la independència de la imaginació que Dalí escriu després de diversos problemes a Nova York. Tampoc és que estigui molt ple de material, simplement són algunes pistes per anar seguint la variabilitat del subjecte.

Francesc Ruiz realitza una peça molt forta, quelcom que no em puc imaginar sense un debat sobre la censura en una institució pública espanyola. D’altra banda, és la peça més contextual, que arremet de front contra la corrupció a Itàlia.

Francesc Ruiz aconsegueix entrar des de la història tangencial a analitzar una situació contextual i global al mateix temps: la relació de l’economia amb els media, la relació d’aquesta combinació amb la definició de la identitat. I des d’una capa subjectiva en la qual es permet manipular els continguts. És política, però és una política avançada. És història però és una història perduda. És Internet però és pre-internet. I era important que desenvolupés una performance durant la primera setmana ocupant tots els Giardini. Estàvem fora del territori i realment ha funcionat molt bé.

Cabello i Carceller formalitzen el més clàssic dels projectes, en el sentit de filmació in situ i la pantalla dels dispositius que utilitzen per realitzar-lo. La seva performance diferida contamina de queer tot el pavelló com a institució.

Cabello / Carceller fan d’alguna manera un manifest. Posen tot el que volen dir en la seva peça i aquí està la necessitat per la indefinició en la identitat, està una persona de color colant-se de nit al pavelló (pensem en termes de representació: quanta gent de color hi ha a l’art espanyol? ¿quin imaginari estem construint? i el mateix podem dir del parlament, que és bàsicament mono-racial). Hi ha les fronteres, hi ha la relació entre la política i la festa, entre la identitat i la lluita; diverses posicions al marge d’allò normatiu i està el propi pavelló i la seva història com a context representacional.

Pepo Salazar aconsegueix resumir la seva producció. Crec que és audaç en la seva capacitat per ajuntar tota la seva producció última en un sentit de màquina de representació que nega la pròpia possibilitat de representar res.

Pepo Salazar fa un treball condensat de capes i capes de material i informació. Sense necessitat de buscar una narrativa però treballant d’una manera gairebé lingüística. I de nou una política avançada i fora del que tradicionalment coneixem com a polític. Va de consum, de tipologia de contingut, de barrejar referències i moments sense problema; va de generar una situació a no comprendre sinó a notar, cosa extremadament valenta. Que cada artista estigui en el lloc que està té una explicació conceptual, emocional i de percepció de l’exposició. La contaminació queer que comentes de Cabello / Carceller cap a tot el pavelló ha d’aparèixer en un segon moment i fer com de bumerang, i per tant, es llança des del darrere. La dificultat d’accés a Pepo Salazar ha de ser evident en un primer moment, la disgregació voluntària de Francesc Ruiz i el temps que demana la brutalitat d’informació en el seu treball demana d’un estat intermedi…

Curiosament, la primera crítica prèvia a la seva realització, va ser que el projecte havia estat seleccionat per ser el menys polític dels presentats. Què significa un pavelló queer com a representació nacional? O, dit d’una altra manera, ¿què és el queer aquí?

Hi ha un canvi -o una possibilitat de canvi- en el polític. I el queer és la clau. També el feminisme. Es tracta d’elements que sempre han quedat fora de la política tradicional ja que en aquesta hi ha coses més importants que les persones i les persones situades fora del marc. Així que es menysprea des de posicions suposadament polítiques allò que tingui un altre vocabulari polític que no sigui el de sempre. El queer, responent a la teva pregunta, es troba tant en un tipus de mirada a la història com en un plantejament de com definir i seleccionar. Es troba en una sèrie de temes que apareixen, i més en un mood general del pavelló. Es troba en l’entendre la performativitat com una decisió política, en assumir la complexitat com a punt de partida i negociació, es troba en el no permetre idees preconcebudes i en no acceptar maneres de funcionament típiques com “allò normal”. Evidentment, obrir el codi abans que el pavelló en si ve també en el mateix pack, i el donar resposta a tota persona que pregunti és part d’aquesta actitud.