close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

02 juny 2015
Entrevista_Marti.jpg
Entrevista a Martí Manen, comissari del Pavelló d’Espanya a la Bienal de Venècia (2/2)

Manuel Segade

És curiosa la presència de quatre comissaris ibèrics als pavellons nacionals: Chus Martínez al català, María de Corral al portuguès, Katia García-Antón al nòrdic i tu a l’espanyol. En cap moment he vist a la premsa pàtria defensar això. M’hauria encantat llegir un diàleg entre els quatre.

A mi també m’hauria encantat, però és que ara des d’algunes posicions de la crítica estan com molt contents dient quant de dolents que són els comissaris, així que no ha d’interessar que parlem ni que comentem res. En qualsevol altre lloc del món estarien celebrant aquesta presència curatorial però a la península es menysprea. Tres pavellons nacionals i un esdeveniment col·lateral oficial i amb presència important. Quatre maneres d’entendre el comissariat i una opció per parlar constructivament del que internacional, dels contextos, de què es podria fer.

Existeix una tònica habitual de denigració del Pavelló Espanyol. En el vostre cas ha estat des que els artistes realitzen el que fan habitualment; que és cutre, que si Dalí no mereix ser portat a un pavelló… Per què no es parla d’art?

No es parla d’art i no es parla en profunditat ja que és molt més fàcil parlar d’altres coses i, al mateix temps, queixar-se de la manca de crítica i de l’espai per a la crítica precisament des dels últims llocs que queden de l’espai tradicional per tal menester. Entrar en continguts implica primer, estar atent, estar obert a observar i jugar-se-a donar una opinió. Veig realment molt poca opinió real i molt poc anàlisi. Com bé dius el pavelló de Dora García va ser eliminat directament, amb Lara Almarcegui el mateix. El de Santiago Sierra recordo que en el seu moment també va generar un interessant silenci precedit pel menyspreu a l’artista per la seva vinculació amb el mercat. Ara sí, 15 anys després era un pavelló boníssim (quan ho era ja en el seu moment).

Del nostre crec que encara estan intentant trobar com disparar. Estan, des de posicions diferents, molt d’acord en que cal destrossar, però de moment els arguments reals brillen per la seva absència. Interessa un atac al comissari, encara que evidentment això estava més que previst. Espero que arribem al següent pas i es pugui parlar sobre continguts. M’encantarà llegir una crítica ben formulada als problemes del pavelló, però dir que hi ha una pantalla de televisió massa gran no és dir res quan no saps què es mostra en aquesta pantalla ja que no ho has mirat; i parlar de bars i de coses de la moguda, doncs és escapar i perdre una oportunitat d’escriure de debò quan el que es proposa és precisament un debat. A veure, que tenim a un subjecte complicat i paradoxal com Dalí i tenim un replantejament genealògic; tenim una voluntat d’acostar-nos a problemes i tenim tres posicions artístiques divergents i complexes. Entra en això i comença a parlar, però entra. I, de veritat, jo encantat de rebre crítiques negatives. Un ja sap que aparèixer públicament significa acceptar aquesta possibilitat i, a més, espero aprendre amb això. Estic tranquil amb el projecte però sóc conscient que és una possibilitat davant de moltes altres.

Està clar que quan se’ns etiqueta als comissaris d’una generació que compartim “amistat” com a secta poderosa, no es té en compte que fins i tot respectant-nos sanament uns als altres, també sanament ens discutim en els nostres projectes els uns als altres de manera que ocupem posicions fins i tot antagòniques. Tot d’una, sembla que només se’ns valori per les posicions que se’ns atorguen en un sistema donat, com si només hi hagués unes caselles que cal omplir. És un problema de l’escena espanyola?

A mi m’interessa donar opinió i entendre els canals per, precisament, pervertir. M’interessa un tipus d’escriptura també bastarda, a cavall entre la crítica, la teoria i allò viscut. Cada vegada em moc més cap a aquest camp (un camp que en el context espanyol difícilment es comprèn). M’interessa aplicar un altre tipus de referències i referents i no necessito citar Baudelaire ja que no estem a classe de primer de crítica tota l’estona. D’altra banda, crec que vivim en una etapa medial en la qual la velocitat d’interacció demana de vegades una reacció. Si algú diu alguna cosa potser és interessant donar una resposta, encara que estiguis “trencant” els codis assumits. Com a comissari del pavelló puc respondre en una conversa a Facebook i eliminar també així aquestes distàncies que s’apliquen i que en realitat són inexistents. Tots estem canviant de paper constantment, així que mantenir una lògica en l’opinió i en el expressar-la em sembla fins i tot sa (en la mesura de l’insà de la xarxa, que té una estona de maldat).

Sobre les diferències entre els agents, sí: se’ns fica en un mateix sac d’una manera generacional quan ni som la mateixa generació ni tenim els mateixos referents. Però sí que és veritat que en les diferències podem parlar. Amb alguns més que amb d’altres, també és cert. Jo em trobo bé amb persones 15 anys menors que jo i amb persones 15 anys més grans que jo, és gairebé un tema d’actitud i no tant d’edat, és una cosa així com comprendre la situació des d’un punt de vista global i proactiu (amb l’inadequat de aquesta paraula). No treballo des de l’amistat, entenc els afectes com una cosa que participa de la feina i crec que és clau comprendre la part emocional de l’exposició i l’art com un element de coneixement, però no prenc decisions per amistat. Tampoc per estratègia, que és una cosa que de vegades veus que passa. Personalment tinc la sensació que no ocupo cap casella, que més que una possibilitat sóc un problema.

El conservadorisme de la política consolidada i el seu intervencionisme són maneres de protecció que, com a historiador, m’atreveixo a interpretar com de fi de règim, encara que això no vol dir que hagi de canviar cap a millor. Em dóna la sensació d’estar immers en unes segones Guerres Culturals. I aquestes no són únicament a Espanya.

Estem en un moment d’incertesa, de manera que les posicions conservadores tendeixen encara més cap al proteccionisme i el tancament de posicions. Davant d’aquesta situació crec que hem de ser molt clars i transparents per aportar un altre vocabulari. El vocabulari dominant és tancat i les opcions es van eliminant, amb el que ens toca obrir-les de nou. Torna a ser necessari guanyar coses que ja s’havien guanyat i que hem tornat a perdre. I sí, no és únicament Espanya si no que és una cosa que passa evidentment a tot Europa. Per aquest motiu vull insistir en l’aportació lingüística si vols, en l’obrir camp per permetre altres possibilitats i altres realitats.

Des del costat positiu: quin és el major suport que has tingut?
Venècia en si és dur -no cal enganyar-se. És molt gran i hi ha aquesta sensació flotant de que te l’estàs jugant tant que segurament fracassaràs i ja et pots retirar després d’aquesta caiguda. A això hi ajuda que existeixi aquest desig nacional cap al desastre, però quan veus que el que realment és interessant a Venècia és el possible intercanvi internacional, treus pes a moments que són menors.

M’agradaria saber sobre la relació amb els altres països i fins i tot amb el mateix comissari general, Okwi Enwezor.

Okwui no pot opinar sobre els pavellons ja que no és el seu camp, així que la relació és cordial i marcadament distant. Ens vam veure tots els comissaris dels pavellons amb ell per explicar-li els projectes i al revés, però ja quan ho teníem la majoria tot decidit. Després, en muntatge, depèn de com vagis d’estrès i dels ritmes que es marquin a cada país. Hem parlat amb gent d’altres pavellons, compartit moments de post-muntatge i spritz i parlat de tot i de res. Ho hem fet amb aquells que hi eren seguint els mateixos timings que nosaltres. En general no està prevista una comunicació i un treball en comú ja que realment no és un treball comú. Parles també amb els artistes que coneixes que estan muntant en l’exposició central i veus el sols que estan. Exemple gràfic, i tornant al pavelló: aquest és territori espanyol i no italià, de manera que la policia italiana no pot fer res dins dels seus murs. La distància arriba a aquest nivell.

I, finalment, què t’emportes a canvi? Algun efecte immediat?

Estan ja passant coses amb els artistes. M’emporto també el veure una màquina d’aquest tipus per dins, que no té res a veure amb analitzar-la des de fora. Per la meva banda, vaig tenir la sort de començar a treballar en Bonniers Konsthall l’endemà de volar des de Venècia a Estocolm, així que no he tingut temps per caure en la tradicional depressió post-Venècia.

Manuel Segade és un comissari independent espanyol que, tot i haver aconseguit treballar més fora d'Espanya que a dins, segueix sense poder evitar passar -almenys- un mes d'arròs a l'any. Últimament s'interessa molt per la manera en què performativitzant el comissariat es poden forçar noves formes d'institucionalitat.

Publicacions

02 juny 2015

Entrevista a Martí Manen, comissari del Pavelló d’Espanya a la Bienal de Venècia (2/2)

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)