Text número 3: “¿Quina crítica?” de Martí Peran (Febrer 2006)

La incisiva desaprovació a «Quina crítica?»de Martí Peran pot ser que faci venir a la memòria la provocació de Marx, «Critica despietada de tot allò existent». En tots dos casos, l’urgent moment d’impàs presenta l’entrada a la utopia.

L’experiència estètica actual ofereix el «model d’existència»que preval —la «indústria cultural», si utilitzem l’expressió antiga—en què la «cultura»es converteix en la cadena producció i centre comercial de béns i serveis estètics. No obstant això, com Peran indica, l’estètica és una experiència basada en el remordiment del comprador. Gaudir, com els psicoanalistes prefereixen puntualitzar, ja és una defensa simptomàtica que va més enllà. Seguint el fil del text de Peran, hom podria al·legar que l’experiència estètica —com a negació determinada d’allò existent—avui dia opera com una defensa contra l’esperit crític sobre el qual es basa la dimensió estètica com a tal.

La controvèrsia de Peran assenyala la crítica actual per la seva inversió proporcional al pluralisme i relativisme com a mètode d’anàlisi i avaluació basat en la passió per la mera tolerància. Com la crítica d’art va dirigida a l’estètica per excel·lència —concretament, a l’art—, la crítica d’art es converteix en l’objectiu més digne. Peran distingeix la seva crida a l’esperit crític de «l’absurda acumulació de coneixement exquisit»; certament, una acumulació casual d’idees incompatibles. Més aviat, la crítica, segons Peran, hauria d’articular «l’efectiva instrucció sobre: ​​l’absència de veritat».

Aquesta «absència de veritat» és, sens dubte, una crida a rebutjar la ment merament tolerant que neutralitza la controvèrsia. L’expressió, tanmateix, també suggereix un significat complementari: l’estipulació de la veritat com categòricament absent. Efectivament, una proposició com aquesta presenta una situació per a la qual mai estem «prou equipats i preparats». El pluralisme reafirma al mateix temps que positivitza, relativitza i reifica la veritat. Per contra, l’espai utòpic del discurs públic pot, en efecte, servir com a espai d’absència, no només perquè la veritat ha de ser revelada i explicada directament, ni perquè l’espai presenta uns punts comuns, neutrals i buits, on els interlocutors van i vénen lliurement i escullen la seva aventura ideològica. L’espai del discurs públic es converteix en un espai d’absència precisament perquè, en essència, la veritat és un objecte i lloc de contesa on els riscos han de batallar dins el context de contradicció i controvèrsia. Potser la correcta imatge de veritat s’aproximi a la proposta d’Adorno: «La palla a l’ull és la millor lent d’augment».