Estat d’emergència

La incapacitat de poder formular un demà. Segueixo tenint molt present la mort de David Bowie, és com si hi hagués un abans i no un després, marcat d’una manera dramàtica. I Leonard Cohen. Vam tenir –amb les seves morts- elements emocionals que ens demostraven que tot s’enfonsava i que el marc referencial no era res estable o ja s’havia superat. També Bauman. El marc estava desapareixent, el buit comportava foscor i al mateix temps una possible reformulació, però la velocitat semblava dificultar l’opció de reformulació mateixa. I no únicament la velocitat.

Tot cau i segueix caient. Bé, ja quèiem en les Twin Towers, quèiem durant la repressió a Egipte després d’aquestes primaveres, quèiem de ple en la por com a normalitat i quèiem enfront de poders mediàtics que destrossaven tota opció de canvi de sistema a Espanya. El 15M i la seva derivació política mainstream van ser arrasats medialmente perquè el status quo es mantingués -sense importar el seu grau de corrupció- i s’impossibilités la reformulació. El qüestionament del règim –també a Catalunya- va rebre càrregues d’odi mitjançant la força i una impossibilitat no ja de diàleg sinó simplement de comprensió mútua.

Busquem llavors vies de fuita en l’amor i en la fragilitat per descobrir que evidentment també incorporen dolor. Ingo Niermann, Chris Kraus, Nathalie Djurberg, Kathy Acker, Sara Ahmed. Les taules de salvació ja no eren suaus sinó que tenien en la seva definició un precipici. I una por. Passem a compartir i a buscar en altres maneres de formulació més enllà d’allò que és acceptat. Destrossem la història ja que el present no es deixava, investiguem el futur com a via de fuita també emocional. Sortir d’aquí ara mateix però sense tenir ni idea de cap a on. Sortir ja, intentar deixar aquest present continu que ha canviat la monotonia pel desconcert.

Però en aquesta fragilitat es claven algunes mirades i alguns cossos comencen a ser una altra potència. Fa algunes setmanes quedar-se clavat mirant un enorme cartell anunciant una exposició de Rineke Dijkstra. Una mirada –no la meva sinó la que m’interpel·la en la imatge- que incorpora alguna cosa així com una enorme complexitat en el seu interior. Una mirada que ja és històrica i que, ara, creix en grandària. Una mirada que, d’alguna manera, és ara mateix diferent. O potser és que aquest “ara” és el que és diferent i obliga a revisar tot el que ens envolta una vegada més.

Les noies retratades per Rineke Dijkstra i la seva mirada a càmera, els seus cossos enfront de la càmera. Però llegit des d’un canvi contextual que és històric: #metoo. Aquests cossos comencen a ser part d’una mica més gran, no són ja éssers individuals que sofreixen i poden sofrir des del silenci sinó que són un grup que ha dit prou. I el cartell –en la façana d’un museu- és enorme. La fragilitat ha passat a ser potència, la mirada és des de dalt i a més incorpora la seva pròpia història i ho sap. I la relació entre fragilitat i por és diferent. El cos és present, no s’amaga. La violència -si arriba- serà magnificada i tindrà la mateixa visibilitat que aquest cos, així que cuidadito amb la violència. I violència és sistema.

Comentàvem fa uns dies en una reunió un possible canvi de paradigma: La posició feminista activa –com apunta Sara Ahmed- s’ha llegit com aquest killjoy que genera malestar. En una festa, dir que aquest comentari era masclista, que aquesta mà millor te la posis el la butxaca, que aquestes bromes no fan gràcia o que aquest home parla tota l’estona sense escoltar era rebut habitualment amb desaprovació. Vinga, que no és tan important, que estàs exagerant, que ens estàs trencant la situació. Era en una festa, en una reunió, en una exposició, en un sopar i en tantes situacions més. I amb #metoo ja no hi ha killjoy com a única opció, el que hi ha és un canvi de papers i una sèrie de mirades compartides a gran velocitat, gent que ja no necessàriament es va a sentir sola i incapaç d’acompanyar-se de certa empatia. Es genera un nou grup que se sap amb capacitat d’acció. Que se sap i es defineix en el compartir i entendre el passat, el present i una opció de futur. I amb capacitat d’espera, alguna cosa important.

Les imatges de Rineke Dijkstra modificant-se, els cossos deixant de ser posseïts per ser possibilitat d’acció. I, encara així, des d’una fragilitat que implica que els passos no es poden fer massa ràpid ja que, com sabem, en la velocitat ens han eliminat. Una situació que implica tenir un pla compartit i aguantar fins a una futura explosió perquè no rebenti a les nostres mans. Lentament. Veure si aquesta malifeta que es diu realitat de 2017 cap a 2018 i que no podem entendre –ni ningú pugues- es converteix a la base des de la qual canviar molt del que ens ha portat fins a aquí, veure que les estructures informals demanen a crits que les fem visibles per donar pas a la criticalitat. Tots aquests accidents que passen.