close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

05 octubre 2020
Estimulants: Circulació i Eufòria

Oier Etxeberria

És propi d’alguns artistes i escriptors, així com de les tradicions que arrosseguen, el parar una atenció desmesurada als objectes i temes més insignificants. No obstant això, la imatge de simplicitat que llancen per mitjà d’aquest gest sol tenir motivacions variades i formar part d’una estratègia que ha de ser considerada amb detall si volem mirar al món a través del seu prisma. Entre l’ordinari i la seva imatge s’obre tot un teatre d’operacions per al càlcul i la manipulació del poema. Una sort d’al·lucinació microscòpica que permet l’associació i la posada en diàleg de qualsevol cosa que es presenti durant aquest acte d’atenció prolongada, tinguin o no a veure amb els propòsits inicials que van portar a l’elecció de l’objecte.

La qüestió és, com afirmava Flaubert, que “tot es torna interessant si ho mires el temps suficient”, o com suggereix el Pare Laburu amb la seva habitual solemnitat jesuítica, que “la visión imaginaria, puede ser inducida por un agente externo -natural o sobrenatural- que suscita una realidad equivalente al engramma o puede ser simplemente infundida por Dios en el acto, en razón de su declarado apego a lo cotidiano”. Economia de la humilitat i disposició espectral dels objectes, en qualsevol cas, es tracta de detectar unes certes interferències en el nostre sistema de percepció provocades per substàncies i processos capaços de portar-nos a una forma inesperada d’atenció.

Més que un objecte senzill i transparent, hem d’entendre per «estimulant» allò que ens parla d’un món de relacions que, una vegada i una altra, va incorporant nous significats i referències complexes i contradictòries. El seu estudi implica la visió conjunta de fets discordants d’entre els quals difícilment podrem excloure les referències al nostre propi cas, posant en qüestió la pantomima teorètica a l’ús i obligant la narració adoptada a anar del genèric al concret. Heus aquí l’èxit d’Henry Michaux, no tant parlar de, sinó de conformar un corrent elèctric amb allò que es tracta, acceptant la seva aventura en el llenguatge.

Però si alguna cosa hem de reconèixer en substàncies com el cafè, el sucre o el tabac, és precisament la importància que van tenir per a una infinitat d’escriptors que van saber precipitar-se a l’avenir, preocupats o no per la re-connexió de l’ésser humà amb les forces còsmiques. La llista és interminable i passa per alguna cosa que és sabut per tots; que els més acèrrims impulsors i agitadors de la modernitat van ser consumidors compulsius d’aquests estimulants. Hegel, conegut per la seva golafreria i per a qui l’exercici de la lectura del diari acompanyat de cafè i sucre constituïa una espècie d’oració moderna; el sempre pacient i cordial Immanuel Kant, l’última voluntat del qual, segons ens explica Thomas de Quincey, va consistir a prendre cafè, arribant a perdre els nervis si es prolongava l’espera per l’arribada de la seva tassa diària després del menjar; Voltaire, que prenia entre 40 i 50 tasses de cafè al dia; o Honoré de Balzac, tan diligent a l’hora de narrar les dinàmiques i el nerviosisme de la vida social moderna, i que va acabar els seus dies pràcticament amb els ulls negres injectats de cafè. Hi ha altres casos, com el del fundador de l’economia moderna, Adam Smith, qui, tal com es relata en la seva biografia, era conegut per ser un voraç consumidor de sucre, tenint el costum d’assistir a les conferències públiques acompanyat de la seva cosina, portadora d’un cistell ple de terrossos de sucre a la falda que solia oferir-li en les pauses que realitzava en els seus brillants discursos sobre la nova circulació econòmica. Un passatge, aquest últim, que la filosofa Susan Buck-Morss llegeix en clau d’humor psicoanalític en el seu imprescindible assaig sobre la dialèctica de l’amo i l’esclau d’Hegel i la Revolució haitiana.

D’aquesta manera, la mobilització general —tècnica, demogràfica i psicològica— impulsada per la modernitat i l’aparició d’aquests objectes de consum, en principi tan improductius com un cigarret, una tassa de cafè o una porció de sucre, amén d’altres fàrmacs que van ser usats de manera recreativa en la seva fase experimental, queden units -si es pot dir així- per una interseccionalitat temporal i micro-física. Indicis històrics, petjades, pistes que es multipliquen en cada tremolor nerviós que produeixen: l’explotació colonial i el control sobre la dieta, la sensualització de les mercaderies i la instauració de la idea de la naturalesa com a recurs, el pas de l’esclavitud de les plantacions a la constitució del treball assalariat fabril o la introducció del càlcul científic en el govern dels cossos. Les seves propietats més singulars (efervescència, dissociació, vaporositat…) corresponen sorprenentment amb les particularitats d’un idealisme purità on totes les oposicions acaben per dissoldre’s. Posades en un cristall d’augment, aquestes podrien donar forma a una màquina calidoscòpica en constant dispersió, a la manera d’aquelles que trobem en les novel·les de Raymond Roussel. Una tendència a l’abstracció que va néixer amb la vocació declarada de voler digerir la realitat completa. Alguna cosa, que de forma molt primerenca va despertar l’interès de Nietzsche, un filòsof que va practicar una espècie d’escriptura terapèutica en l’última etapa de la seva vida, parant esment a assumptes tan delicats com el clima o la dieta, i en la qual acusa la cultura alemanya de ser fruit d’uns intestins regirats, “una mala digestió que no dóna fi a res”.

Aquestes relacions entre el metabolisme, el pensament i el sistema productiu són determinants per a l’estudi dels estimulants, ja que aquestes substàncies es converteixen immediatament en arquetips per a la resta de mercaderies res més posar-se en circulació. No només pels beneficis que aportaven a les arques dels recentment formats sistemes fiscals, sinó perquè la seva ingesta s’envolta d’un caràcter obsessiu i ritual que amb un plus d’exotisme acaba conformant l’ideal perfecte per a una economia que lluny de buscar la seva utilitat en les necessitats humanes, s’inclinarà, cada vegada de forma més decidida, a prendre el seu lloc en una cruïlla situada entre els desitjos, la manca i la imaginació.


No van ser les espècies —condiments per al sabor— les que en gran manera van guiar les grans rutes per l’Índic? No va ser el cafè la gasolina del nou esperit burgès que va aflorar en l’època il·lustrada? És possible deslligar la industrialització massiva d’un estimulant com el sucre i la necessitat calòrica de la naixent classe treballadora a l’Anglaterra del segle XVIII? No és el consum massiu dels tranquil·litzants signe d’una societat que ha intensificat en excés el gest productiu de l’obrer[1]?

El filòsof Max Jorge Hinderer Cruz[2], afirmava que l’estudi dels estimulants requereix d’un pensament capaç de veure la qüestió des de la perspectiva d’un guant al qual se li pot donar la volta. Tan sols si s’és capaç de mirar conjuntament l’interior i l’exterior, la realitat i l’ensomni, el capitalisme i l’ebrietat, podrà el o la investigadora en la seva obstinació, acostar-se a la matemàtica oculta que regeix la circulació d’aquestes substàncies.

 

(Imatge destacada: Vista de l’exposició Estimulantes, circulación y euforia (2017) en CCI Tabakalera. Obra en primer pla: Why not Lobby Today, d’Alice Creischer. Fotografia: Mikel Eskauriaza).

 

[1] Franco Berardi (Bifo), Después del futuro. Desde el futurismo al cyber-punk. El agotamiento de la modernidad. Madrid: Enclave de Libros, 2014.

[2] Max Jorge Hinderer Cruz juntament al comissari Pablo Lafuente va col·laborar estretament en el projecte Estimulantes: Circulación y Euforia,  realizat a Tabakalera entre els anys 2016-2018. Veure: https://www.tabakalera.eu/es/exposicion-estimulantes-circulacion-y-euforia

Oier Etxeberria és artista i músic. Des del 2019 ocupa el càrrec de responsable de l'àrea d'arts visuals de CICC Tabakalera. De manera prèvia, va ser el responsable del programa públic de la institució desenvolupant projectes com a Estimulantes, circulación y euforia (2016-2018) o Ariketak: la segunda respiración (2018-2019). Entre 2010 i 2014 va ser responsable de l'àrea cultural de la Fundación Cristina Enea (Donostia-Sant Sebastià) comissariant exposicions com Les Patatas y las Cosas: lurpeko istorioak (2011) o ¿Cuánta tierra necesita un hombre? (2014). Recentment ha comissariat, juntament amb Diedrich Diederichsen l'exposició Cybernetics of the poor: Tutoriales, exercicios y partituras (2020), una coproducció entre Tabakalera i la Kunsthalle Wien.

Publicacions

05 octubre 2020

Estimulants: Circulació i Eufòria

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)