close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

19 novembre 2013
Performer_produccion_web.jpg
Exposar sense matar en l’intent (II)

Haizea Barcenilla


No hi havia molta gent quan vaig entrar al pavelló de Romania de la Biennal de Venècia: un parell de persones que van treure el cap i se’n van anar sorpreses, una noia recolzada a la paret del fons, un home amb unes ulleres horribles de pasta taronja assegut al terra amb cara d’èxtasi. Cap a l’esquerra de l’entrada hi havia dues performers en una postura que no recordo. Recolzats en la paret n’hi havia tres més. En un moment donat, una d’elles es va avançar i va anunciar la propera obra que anaven a recrear: una de Marina Núñez del Prado, que va representar per primera vegada a Bolívia l’any 1952. No conec la seva escultura, però vaig gaudir veient una performer col·locar-se en una postura que havia assemblar-s’hi. Si que vaig conèixer les següents obres: “Questions”, de Fischli & Weiss, i el retrat de Jeff Koons amb Cicciolina. Després d’unes quantes peces més, els performes van recrear el pavelló de Romania el 2005, que Daniel Knorr va buidar per analitzar la reacció dels espectadors. Van agafar la porta i se’n van anar.

Sens dubte, la proposta d’Alexandra Pirici i Manuel Pelmuç per aquest pavelló, recrear una sèrie d’obres seleccionades des dels principis de la Biennal, era la més fresca de l’esdeveniment. I no obstant això, jugava amb termes molt pesats: la història, la memòria, la mirada a la pròpia Biennal des de la Biennal. Amb totes les virtuts de les arts escèniques, encarnava el material sense la seva presència, i al mateix temps jugava amb les imatges ja gravades en la ment de l’espectadora: el que reconeixes i el que no, el que identifiques i el que has de imaginar perquè no tens una imatge prèvia a la qual recórrer. La performance era al mateix temps un exercici curatorial impressionant: una selecció de peces en principi inconnexes, de vegades sorprenents, de vegades conegudíssimes, que com en qualsevol exposició que es preï, acabaven cobrant una entitat i un sentit pel fet de presentar-se seqüencialment. I per descomptat, allà estava, contínuament, l’atractiva distància entre els objectes i la seva representació, entre la matèria i la vida i entre una història que s’observa o una que s’actua.

Totes aquestes idees han tornat a la meva ment fa uns dies, en veure la peça Performer de Cabello/Carceller, programada dins del festival BAD de Bilbao i produïda per Consonni. Es tracta d’una performance acompanyada d’un vídeo. Aquest va recorrent els dipòsits de l’Artium, amb les seves pintures, les seves escultures embolicades en plàstics protectors, les seves fotografies… i entre totes elles, una noia que intenta passar l’estona llegint, pensant o mirant les obres. Es tracta de la performer, necessària per complir amb les característiques exactes de la peça, de manera que està emmagatzemada i catalogada amb la resta d’obres del museu. En aquest arxiu de la memòria la trobem a ella, explicant-nos que la feina no està del tot malament, que la temperatura al magatzem és constant i que cotitza a la seguretat social, però també reflexiona sobre la distància entre la teoria i la pràctica en art, la impossibilitat d’una veritable repetició en la performance; sobre la funció de memòria que exerceixen les col·leccions i sobre què passarà amb l’obra quan ella, la performer, no hi sigui. Perquè quin és el traç que deixa una actuació, una personificació, una presència? Al mateix temps que veiem el vídeo al Museu de Belles Arts de Bilbao, la performer surt a escena: la peça ha vingut en préstec. Mentre l’observem amb el vídeo de fons, la seva presència i la seva imatge simultànies, la performer reparteix targetes amb textos i xiuxiueja a l’orella dels espectadors “aquest moment no tornarà a repetir-se”.

Jo em pregunto: arriba algun moment a repetir-se? L’objecte pot guardar-se, però pot la trobada amb el públic replicar-se en les mateixes i exactes condicions? Probablement la pregunta més actual que ens plantegen aquestes peces gira entorn de com recordem i creem objectes per a la memòria, com veiem i acceptem les catalogacions de la història, i com vivim i com rememorem les peces artístiques. Ens plantegen que, encara que alguns objectes i les seves vivències puguin guardar-se entre papers de seda, immutables, invariables, impol·luts i intocables fins a la fi dels temps, les vivències només existeixen durant un moment. Un moment que no, mai tornarà a repetir-se.

A l’Haizea Barcenilla li sembla que l’art no existeix per sí mateix, però dins de diferents sistemes socials entrecreuats, embrancat entre ideologies i formes de mirar, incloent xarxes d’intercanvi, de venta i de compra, de producció i d’exposició. Quan escriu crítica li agrada ampliar al màxim possible el seu objecte d’estudi, comprendre’s com a part d’ell, plantejar-se quina és la seva posició. Li resulta impossible veure l’art sense tota la resta, i tota la resta sense l’art. I de vegades aconsegueix enllaçar unions entre tots els flancs.

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)