Fail better

“No matter. Try again. Fail again. Fail better “Aquesta frase per fragments, que podria estar en una tanca publicitària, no és idea d’un publicista. És una cita de Samuel Beckett i un dels molts lemes de l’art contemporani. Després del descrèdit de l’èxit, apareix l’apologia del fracàs. Una fracàs, però, entès des del punt de vista de l’èxit. Fracassar ens farà més forts i millors. Com el peix que es mossega la cua, el pensament binari procedeix per bucle. De l’èxit al fracàs, del fracàs a l’èxit.

Se m’acut una idea bàsica a l’hora d’abordar el fracàs. No escriure aquest text. Deixar la pàgina en blanc. És un fracàs que, però, no em puc permetre. Em ve al cap una cosa que vaig llegir recentment. El fracàs com un privilegi, com una situació que alguns poden permetre’s i d’altres no. L’apologia del fracàs dins l’art es relaciona amb els processos artístics. La fetitxització del fracàs en l’economia d’empreses apareix com una fita merescuda per a aquells que són massa grans com per arribar a trencar realment, com una part que no posa en perill el joc de l’èxit.

Penso aleshores en la vaga d’artistes promulgada per Gustav Metzger a finals dels anys 70. Davant de les premisses de l’art compromès a l’hora de transformar la societat, Metzger proposava el rebuig absolut al treball per part dels artistes. L’activitat reformista i la seva consolidació involuntària del sistema contra el gest realment revolucionari. Una vaga permanent, de diversos anys, com a arma de destrucció col·lectiva del sistema de l’art imperant llavors (i ara). La seva consecució sembla el guió d’una novel·la de ciència-ficció. No obstant això, una cosa tan comuna en la societat com una vaga de treballadors no sembla compatible amb l’art contemporani. Els drets mai són universals. Com és fàcil d’intuir, la proposta de Gustav Metzger va fracassar. Una vaga de tres anys és impensable, dins i fora de l’art. Potser és una bona idea per a un projecte artístic individual, però llavors la vaga es desactivaria com a tal en convertir-se inevitablement en una metodologia més de treball.

Abans que Metzger, va fracassar l’Artist Placement Group. Sota l’eslògan que “el context és la meitat de la feina”, aquesta associació d’artistes perseguia una incorporació efectiva i real de l’art dins el context industrial i burocràtic de l’Anglaterra de mitjans dels anys 60. Sembla ser que els dirigents i treballadors habituals d’aquests contextos no van acabar d’entendre el perquè d’acollir un artista entre les seves files. En canviar de context, la condició d’”outsider” de l’artista va deixar de ser un privilegi i va passar a convertir-se en font de problemes diaris. Com era de preveure, l’APG es va dissoldre al cap de pocs anys. Els motius de dissolució d’un grup solen estar motivats pel binomi èxit/fracàs. O bé se separen perquè consideren que han aconseguit en major o menor mesura els seus objectius; o bé perquè passa el contrari, que les metes aparentment possibles esdevenen utopies impracticables.

La utopia és també una altra de les constants vitals de l’art. El funcionament del fracàs dins de la utopia procedeix d’una manera particular: per anticipació. Tot i que no sempre. El projecte modern va ser un dels moments de la història que més va celebrar la utopia. No obstant això, seria la postmodernitat l’encarregada de remarcar la seva forta dosi de fracàs. A l’anomenada mort dels meta-relats s’hi va unir un fort impuls de revisió del projecte modern. Tant és així que encara, a dia d’avui, aquesta revisió crítica s’ha convertit en una de les grans fonts de l’art contemporani. És més, potser no seria desgavellat assenyalar el fracàs com un dels elements fonamentals de la postmodernitat. No en va, gran part de l’activitat de l’ésser humà es concentra a assenyalar els fracassos de l’altre. Se m’ocorre que si hi ha un camp de producció que necessita de l’error de l’altre, aquest és la crítica. Una de les seves raons d’existir és la recerca permanent de fissures en l’art contemporani. Una altra, la celebració del que considera ben fet. Poques formes de textualitat estan tan subjectes a la dialèctica del fracàs i de l’èxit com la crítica.

Però suposo que la pregunta que hauria de contestar aquest text és quina és la situació del fracàs en les pràctiques artístiques contemporànies? Davant la impossibilitat de múltiples perspectives simultànies a l’hora d’analitzar la història de l’art, una de les estratègies és procedir per filtres. El fracàs és un d’ells, com demostra Failure (Whitechapel: Documents of Contemporary Art), un recull de textos editat per Lisa Le Feuvre. El fet que hi hagi una preocupació general en la producció artística per la qüestió de l’errada, ens parla també de la importància de l’error en la nostra cultura. Aquesta visibilitat del fracàs és una altra de les moltes crítiques que han acabat per ser absorbides per un sistema -el capitalisme- que a priori semblava perseguir amb vehemència les dinàmiques de l’èxit. És des d’aquí que s’entén l’existència de noves tipologies del desencert. Ara és possible “fracassar bé”. I evidentment, fracassar bé no és el mateix que fracassar malament. Realment fracassem quan fracassem bé? Quines són les intencions que hi ha darrera de l’actual apologia del fracàs? Hi ha algú a qui realment li agradi fracassar, sense obtenir-ne beneficis, d’això? Hi ha una subtil diferència entre estar equivocat i entre adonar-se que un estava equivocat.

Quan en art parlem del fracàs de manera positiva, sempre m’assalta el dubte de si estem confonent termes. Perquè no és el mateix l’error que el fracàs. El primer és part consubstancial de qualsevol procés de recerca o producció; el segon és la no resolució d’aquests processos. Em pregunto si aquesta apologia del fracàs no serà senzillament una acceptació d’aquells errors que són productius i útils, una dosi controlada de pèrdua abans d’arribar a la meta. Em pregunto també si els errors són un privilegi de les obres o projectes i no tant dels productors d’art. O si el fracàs ha deixat de ser una experiència per passar a convertir-se en un tema quan apareixen obres, exposicions o llibres sobre el fracàs que són un èxit.

Aquesta apologia teòrica del fracàs col·lapsa ràpidament quan sortim de l’àmbit de la producció estètica i ens endinsem en el sistema general de l’art. En primer lloc, el finançament artístic no permet l’error. Un projecte sobre el fracàs és legítim. El fracàs d’un projecte, no. En segon lloc, hi ha la pressió permanent d’aconseguir que res falli. La importància de l’objectiu és sempre més gran que la de l’experiència. I en tercer lloc, ¿on és aquest elogi del fracàs quan el nostre currículum està sotmès a la noció d’excel·lència i l’encadenament continu d’èxits personals? No matter. Try again. Fail again. But fail better.