close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

16 desembre 2013
Fals intèrpret

Peio Aguirre

Quan encara no s’han apagat els ecos mediàtics del funeral a Sud-Àfrica de Nelson Mandela, persisteix el misteri sobre la identitat del fals intèrpret de llenguatge de signes per a sordmuts. Pel que sembla, es troba en procés de cerca i captura. Igual que un malfactor. Des que va saltar a la palestra mediàtica, aquest suposat impostor ha despertat simpaties a mig món. No és condescendència el que genera sinó, com es diu ara, respect. “Geni”, “artista”, “performer”: així el qualifiquen a les xarxes socials. La premsa, però, parla d’un desequilibrat, un esquizofrènic. La veritat és que ell solet, fossin quines fossin les causes que el van portar a executar tal ritual, ha aconseguit introduir un moment d’estranyament brechtià genuí i mediàtic a l’interior de tota la hipocresia mundial reunida per a l’ocasió. La nota discordant i imprevista serveix, en certa manera, com a revelació de veritat.

Hem assistit a una de les majors celebracions de la societat de l’espectacle, i ho hem fet en un funeral. No és ni la primera ni la darrera celebració mediàtica d’un fet luctuós. No obstant això, pocs dubtes caben per considerar no el funeral, sinó el “tinglado” muntat al seu voltant, com un dels esdeveniments més vergonyants per al ciutadà mitjà: l’empobriment de la política mitjançant la seva espectacularització banalitzada. Les “altres” notícies de la trobada mundial de líders polítics s’emporten la palma; la consagració del vanitós concepte del Selfie, el comentari inútil i el sexisme en el periodisme; i sobretot, per rematar la comèdia, al·lusions vergonyoses sobre l’emoció que embarga en trobar-se a l’escenari dels últims campions del món de futbol.

La vella descripció postmoderna hereva del post-estructuralisme tenia a la “jungla semiòtica” una encertada metàfora de la ciutat com un sistema-espai a descodificar. A la llum del desenvolupament del tub catòdic en el seu equivalent cibernètic, la ciutat ha passat a ser una totalitat abstracta i global plena de significants a descodificar. No sabem si considerar aquest lliure-traductor de signes com un digníssim representant del sistema semiòtic en l’actual desordre mundial, o agafar com a delegat del desordre semiòtic en aquest sistema-món. Les noves Mitologies (amb M majúscula) es troben en aquestes narratives de la quotidianitat.

Peio Aguirre escriu sobre art, cinema, música, teoria, arquitectura o política, entre altres temes. Els gèneres que treballa són l’assaig i el meta-comentari, un espai híbrid que fon les disciplines en un nivell superior d’interpretació. També comissaria (ocasionalment) i desenvolupa altres tasques. Escriu al bloc “Crítica y metacomentario”.

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)